Menta i farigola

NOTES

Aquesta és la primera cançó dins del catàleg d'Eduard Toldrà, datada cap el febrer de 1915. Sembla ser que el mateix Toldrà no debia considerar aquesta peça massa important o representativa, ans al contrari, possiblement la trobava més aviat una peça insignificant o, si més no, poc important dins la seva producció, fet que explicaria el perquè va trigar tant de temps en interpretar-se en públic. De fet, la primera interpretació en concert sembla ser el 12 de novembre de 1928 en motiu d'una representació de "El giravolt de maig" al Teatre Fortuny de Reus, en un concert dins l'Acte inaugural del VIII Curs Musical que organitzà l'Associació de Concerts de la "Lliga d'Associacions de Música". En aquell concert s'interpretaren diverses cançons del mateix autor en la primera part, tots ells acompanyats al piano per J. Capdevila: Cançó de l'amor que passa, Romança sense paraules, Els obercocs i les petites collidores, A muntanya, Cançó de vela (per Concepció Callao); Menta i Farigola, Romanç de Santa Llúcia (per Mercè Plantada); Cançó de comiat, Canticel, Cançó de grumet (per Emili Vendrell). A la segona part s'interpretà complert "El giravolt de maig" amb el mateix muntatge que l'estrena a Barcelona. En aquesta cançó trobem que Toldrà mostra les bases del que més endavant serà un dels trets caracterítics del seu llenguatge musical derivat de la seva marcada personalitat. Això és, la frescor, naturalitat, claredat en el discurs melòdic, un acusat sentit de plenitud espiritual i una bonhomia a la que sovint se li afegeixen pinzellades d'una ironia fina i delicada, amb un sà sentit de l'humor. En aquest cas hi trobem a més una sabiesa inaudita que trascendeix en aquesta cançó, escrita per un jove de tan sols vint anys d'edat… Toldrà crea una "miniatura" que conté l'essència d'un aroma i un perfum únics, es fa palès el gran carisme i la maduresa del jove que s'atreveix a musicar versos que parlen de persones velles, tot plegat derivarà cap a l'establiment d'un artista d'una magnitud humanística i una volada extraordinàries. La música, en definitiva, fa justicia al poema i al gran poeta que fou Carner i representa el principi d'una col·laboració ben fructífera. En aquest cas concret és clar que el mateix poema ja suggereix l'olor que impregna tota la cançó ja de bon inici, que serà també el mateix flaire que ens deixa al final, donant a la cançó una forma d'arc, tancant finalment el cercle, potser com a premonició del que serà, més endavant una forma que també trobem a "El giravolt de maig" (en paraules del mateix poeta Carner: "tornem a on érem sense més follia"), aquesta idea universal de que el principi que és també el final, "alpha est omega". Es tracta de copsar i capturar potser, de manera senzilla i tendra, un petit instant, un segon fet cançó, potser aquell record melancòlic d'un amor innocent de joventut que mai no va fructiferar, embolcallat pel perfum de les plantes que de ben segur la "vella" guarda a la seva finestra o el seu balcó. L'harmonia accentua un discurs melòdic altament sinuós, amb continus moviments de graus conjunts, on l'intèrval més ample, el de quinta, apareix cap al final de la cançó potenciant un cert sentiment d'esglai o enyorament de temps passats quan s'enfatitzen els "tretze anys" que han passat. Tot plegat està magistralment accentuat amb una pinzellada d'una paleta de color different a la de la resta de la cançó on tan sols apareixen acords triades o acords de sèptima de dominant o de dominant del segon grau. Cal destacar la meticulositat de la disposició dels acords en l'acompanyament pianíst. Toldrà té una clara tendència a evitar els començaments desde l'acord de tònica. En el seu lloc generalment comença la peça amb un acord secundari (sovint un acord de dominant, subdominant o supertònica), cosa que per una banda dóna la sensació de certa inestabilitat a més d'aportar dinamisme i moviment i fent que la resolució final a la tònica agafi més relleu. D'altra banda apareixen sovint alternats als enllaços i progressions harmòniques moments d'estaticitat on l'harmonia s'atura per uns compassos donant protagonisme a la veu i permetent així el seu desenvolupament tot agafant un aire de tipus més recitatiu. A destacar el sentit plagal de les cadències. Comparar aquesta primera cançó amb la Sardana per a flauta i piano per l'ondul·lació de la melodia, més enllà del color de la tonalitat i certs processos harmònics similars.

About the poem

És de la etapa de formació de Josep Carner, quan comença a escriure de molt jove, del 1904, és el primer recull del llibre de poemes del “Llibre dels poetes”, que conté escrits del 1902. A l’obra apareixen característiques del modernisme i s’hi insinuen noves propostes, amb una temàtica que majoritàriament gira entorn el món adolescent. El títol del poema en la primera edició apareix com "Ahir". Una senyora gran amb arrugues recorda el passat tot mirant per la finestra. Rememora el seu primer amor amb un veí que la venia a buscar cada dia per anar a l’escola. Ell va morir, però encara el pot recordar vivament. I tot i que l’estimava no li va dir mai. cadascú va viure la seva vida. Té una estructura lineal, ja que comença igual que acaba, al costat de la finestra.

El tema principal és la joventut.

Vocabulari:

Ruda: planta d’olor forta amb finalitats medicinals i màgiques.

Reconfegir: Tornar a refer alguna cosa.

Estructura del poema:

La mètrica d’aquest poema és de cinc estrofes i cada una té quatre versos. És d’art menor en tot el poema (5 síl·labes); té rima consonat i assonant (abcb – dbcb – ebab – fbgb – hbab), es pot veure que a cada estrofa els versos 2 i 4 són iguals.

De figures retòriques hi ha un paral·lelisme en el primer i segon vers de la primera estrofa i el tercer i quart vers de la cinquena estrofa (Menta, farigola, ruda i romaní), una enumeració en els mateixos versos i estrofes que el paral·lelisme (Menta, farigola, ruda i romaní) i una comparació en el tercer i quart vers de la primera estrofa (Una vella, vella com un pergamí), que amb aquesta comparació ens vol comparar l’edat de la senyora amb els anys que existeix el pergamí.

El tòpic literari que apareix en aquest poema és el tempus fugit, que el temps passa irremediablement. Ens parla de la vida i del pas del temps.

El significat de “Menta, farigola, ruda i romaní ” és que aquestes herbes aromàtiques li recordar el seu passat, són l’element que la transporten a recordar el seu antic amor.