1927
Dedicada al Dr. Joaquim Montoriol.
Inclosa en la col.lecció “Garba” que guanyà el Premi Rabell - 1927
(there is an orchestral version written by Toldrà in 1931)
Premiered: At the "Palau de la Música Catalana", Barcelona, November 18, 1928, by Emili Vendrell and Pere Vallribera in a concert organized by Manuel Clausells and Francesc Martí. [program].
Estrena de la versió per a veu i orquestra, del propi autor, 1931, al Palau de la Música Catalana de Barcelona, el 22 d’octubre de 1931, per Concepció Badia i l’Orquestra Pau Casals dirigida pel mestre Eduard Toldrà.
Publisher: Union Musical Española (UME Madrid, 1963)
Cançó incerta
Poem by: Josep Carner
Aquest camí tan fi, tan fi,
qui sap on mena!
És a la vila o és al pi
de la carena?
Un lliri blau, color de cel,
diu: vine, vine!
Però: no passis! –diu un vel
de teranyina.
Serà drecera del gosat,
rossola ingrata,
o bé un camí d’enamorat,
colgat de mata?
És un recer per adormir
qui passi pena?
Aquest camí tan fi tan fi,
qui sap on mena?
Qui sap si trist o somrient
acull a l’hoste?
Qui sap si mor sobtadament
sota la brosta?
Qui sabrà mai aquest camí
a què em convida!
I és camí incert cada matí,
n’és cada vida!
© hereus Josep Carner
Uncertain song
(English translation)
This road so narrow, so narrow,
who knows where it leads!
To the town or to the pine tree
at the crest?
A blue lily, the colour of the sky,
says: come, come!
Yet: don’t move! – says a veil
of cobweb.
Will that be the shortcut of the daring,
unpleasant chute,
or maybe a lover’s path
hidden by shrub?
Is it a shelter to calm
those who are grieving?
This road so narrow, so narrow
who knows where it leads?
Who knows whether, sad or smiling,
it welcomes the guest?
Who knows whether it ends abruptly
under the foliage?
Who will ever know to what
this road invites me!
And it is the uncertain road every morning,
and so is every life!
translated by Salvador Pila
Camino incierto
(traducción al Castellano)
Este camino tan estrecho, tan estrecho,
¡quién sabe a dónde llevará!
¿Será al pueblo o al pino
de la cima?
Un lirio azul, color de cielo,
dice: ¡ven, ven!
Pero: ¡no pases! –dice un velo
de telaraña.
¿Será atajo del audaz,
resbaladero ingrato,
o camino de enamorado,
cubierto de mata?
¿Será un abrigo para dormir
a quién penas pasa?
Este camino tan estrecho, tan estrecho,
¡quién sabe a dónde llevará!
¿Quién sabe si triste o sonriente
al huésped acoge?
¿Quién sabe si muere de repente
bajo el follaje?
¡Quién sabrá alguna vez a qué
me invita este camino!
¡Y es camino incierto cada mañana,
lo es cada vida!
COMMENTS
(text goes here)