Sardana for flute and piano

1912

Original for flute and piano

Dedicated: to Cristòfol Magraner (poet and writer, some of his poems appeared at "La veu de Catalunya")

Publisher: Clivis Publications (Biblioteca Studium) 1994 © hereus Eduard Toldrà © Clivis Publications

Audio sample: Bernat Castillejo (flute), Adolf Pla (piano) -1998 © La mà de Guido

COMMENTS

Joan Maragall wrote this beautiful poem dedicated to the Catalan national dance in 1894 (a year before Toldrà was born), winning the "Englantina d'or" at the "Jocs Florals de Barcelona" of that year. Most likely Toldrà knew this poem since it became very popular after that. Toldrà will write this "Sardana for flute and piano" in 1912 (a year after Maragall's death). This is the first work that Toldrà is known to have composed (although he indeed had other first attemps to the art of composition like a Suite for cello and piano, etc. -see "Impressions"). He wrote this piece when he was seventeen. When you first listen to this sardana it is immediately apparent that nothing is missing and nothing is superfluous. It is elegant, serene and precise.... a real gem. An illustration of the extraordinary musical capacity which was soon to become manifest. All this, produced in a social and political climate which refused to recognize many composers and was hostile to the diffusion of their work.

(copyright © by César Calmell)

La Sardana per a flauta i piano té l’interès especial de ser la primera obra que va compondre Eduard Toldrà, o si més no, la més antiga de les que s’han conservat. Inèdita fins ara a causa d’un exigent sentit de l‘autocrítica que va caracteritzar sempre el músic i que el va dur, per exemple, a prohibir en vida la publicació de moltes de les seves cançons primerenques, en canvi, descobrim en aquesta senzilla sardana da camera –que ens demostra, per altra banda, l’interès precoç que Toldrà va sentir per un gènere en el qual havia d’esdevenir vertader mestre–, la insinuació d’alguns dels trets estilístics que definiran la personalitat del compositor català; n’és una mostra la pròpia qualitat d’una melodia diatònica en la part solista, lleugera i expandida amb tota naturalitat a través d’un moviment preferentment per graus conjunts, i recolzada sobre una harmonia estàtica en La M que marca la immobilitat general de la primera secció de Curts. Contràriament, en els Llargs la peça s’anima mitjançant una sèrie de procediments freqüents –esbossats aquí encara de forma molt elemental que Toldrà reservarà per a la part central de moltes de les seves cançons: una inestabilitat tonal més intensa com és l’aparent canvi de mode de la tonalitat principal i que ben aviat esdevé contrast entre Do M i Do m just a l’inici de la segona secció; la preocupació per distingir entre variats nivells de valors dinàmics i, finalment la imperiosa necessitat de resoldre-ho ben aviat tot en la força expressiva del cant– amb indicació de com una cançó que s’enceta tot seguit en l’acompanyament altra vegada en La M sobre el ritme característic de sardana. Tot plegat és, si es vol, ingenu però res resulta incorrecte. Diríem que la mateixa discreció dels mitjans emprats i el sentit acurat dels límits en un jove violinista de 16 anys –que aquell mateix any de 1912 presentava amb tres amics seus el Quartet Renaixement– preserven la Sardana per a flauta i piano i l’embolcallen amb una innocència, frescor i desimbolta alegria que sincerament pensem que mereixien veure la llum del dia.