index‎ > ‎Miscellaneous‎ > ‎News‎ > ‎Posts‎ > ‎

Un giravolt, només?

15 de juny 2012, 15:24 publicada per Eduard Toldrà i Soler   [ actualitzat el 28 de gen. 2014, 18:31 ]
http://www.revistamusical.cat/?p=3241

Un giravolt, només?


ToldraPublicat per Redaccio el 13 juny 2012 in Crítica · 0 Comentaris
© Antoni Bofill

PALAU 100. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Núria Rial, Marisa Martins, David Alegret, Stefano Palatchi, Joan Cabero i Joan Martín-Royo, solistes vocals. Dir.: Antoni Ros Marbà. El giravolt de maig d’Eduard Toldrà (en versió de concert). PALAU DE LA MÚSICA. 11 DE JUNY DE 2012.

Per Mercedes Conde Pons

Després de moltes anades i vingudes que feien perillar la culminació de les commemoracions del cinquanta aniversari del traspàs del compositor vilanoví Eduard Toldrà, finalment es va poder dur a terme al Palau de la Música Catalana la recuperació de l’única òpera del compositor, El giravolt de maig, en versió de concert, en la coproducció plantejada en origen: Palau de la Música i Gran Teatre del Liceu. Una llàstima que s’hagi hagut de renunciar a la versió escenificada –encarregada a Oriol Broggi– i encara més que, finalment, no estigui previst programar-la en escena al teatre de les Rambles, tal com s’havia dit que s’esdevindria el 2014.

El giravolt de maig és una obra eminentment teatral, malgrat ser, també, profundament poètica. No en va el llibretista és Josep Carner, que aconsegueix imatges tan evocadores com “Tinc el cor massa ple” que expressen Rosaura i Golferic per parlar del fenomen de l’embriagament de la joventut, o els bells versos de Golferic en referir-se al seu enamorament vers Rosaura: “Oh, si em sembla que em mira i em parla quan l’afany és en mi tan pressós! Deu-me un bell corser blanc per raptar-la i un mantell prou folgat per a tots dos. I aquest nom, i aquest nom que em restaura, que el veneri i el lloï tothom; Rosaura, Rosaura, Rosaura, Rosaura, lluna i música i mel en un nom”. Una llengua catalana en el seu màxim esplendor, que fa també de les expressions més planeres –cal no oblidar el caràcter còmic de l’òpera– autèntiques imatges poètiques. No és gratuït que el títol de l’òpera, El giravolt de maig, no tingui cap traducció directa ni al castellà ni a cap altra llengua. Perquè… què és exactament un giravolt?

En aquest context Eduard Toldrà va trobar-se, malgrat ser novell en l’àmbit de la composició per a teatre, molt còmode en un terreny que, tanmateix, coneixia a bastament com a actor amateur. Toldrà va crear una música que s’adequa a la perfecció al text de Carner, però no situant-la en un segon pla, sinó fonent-la amb la poesia dramatitzada del poeta català, com si es tractés d’un seguit de cançons de concert (l’equivalent al tradicional lied alemany) unides per un recitat acompanyat amb instrumentació exquisida.

La música de Toldrà és, exactament, exquisida. A mig camí entre l’impressionisme d’arrels franceses (que ell tan admirava) i un caràcter mediterrani molt particular, no hi ha cap possibilitat d’equiparació entre la música d’aquest compositor i la d’altres contemporanis. Per això resulta increïble que la seva música no es toqui més sovint en concert, malgrat que, per exemple, les seves cançons estan en boca de tots els estudiants de cant dels conservatoris catalans.

Pel que fa a la versió de concert oferta al Palau de la Música Catalana –escenari on es va estrenar aquesta òpera el 1928–, és important remarcar que es tractà d’una recuperació amb els millors possibles a nivell artístic (malgrat el buit escenogràfic) i amb un fort caire emotiu que es va transmetre a l’audiència des de bon inici.

En la primera part del concert, els sis solistes van interpretar sis cançons molt representatives de la varietat estilística del músic Eduard Toldrà. Des de la densitat poètica i etèria de cançons com Festeig o Maig –interpretades per David Alegret i Joan Martín-Royo, respectivament– a la foscor de Divendres Sant –cantada per Stefano Palatchi–, la modernitat de l’estil mostrat a Cançó incerta –en una delicada interpretació de Núria Rial–, l’assimilació de la tradició ibèrica a través de Madre, unos ojuelos vi –magníficament dita per Marisa Martins– o l’èpica de Cançó de grumet, en la dicció catalana impecable de Joan Cabero.

A la segona part, el sextet solista –protagonista del darrer enregistrament discogràfic de l’òpera, fet el 2006 i recentment recuperat pel Centre Robert Gerhard– va posar les seves grans qualitats artístiques però també el cor en una interpretació que, cal dir-ho, va sorprendre la nombrosa audiència desconeixedora del talent dels artistes –tant intèrprets com compositor– del país. Antoni Ros Marbà va liderar amb energia i mestratge l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, tot culminant l’òpera en un final que, val a dir-ho, ens recordà el gran testament artístic del compositor operístic per excel·lència: Giuseppe Verdi. Aquell final del Falstaff, en què l’autor fa dir a cor a tots els intèrprets “Tutto nel mondo è burla e l’uom, è nato burlone” i que Toldrà fineix amb les sàvies paraules de Carner: “Fieu-vos del meu seny: l’hostal en cria. Tot ha finat com cal. La gent ve aquí, la nit hi passa, cadascú somia, i, en acabat, reprèn el seu camí. Mireu, ja trenca el dia. Somriguem-nos a l’hora de partir. (…) Un giravolt només, i adéu-siau.”
Comments