index‎ > ‎Miscellaneous‎ > ‎News‎ > ‎Posts‎ > ‎

Homenatge a Eduard Toldrà - Escrit per Oriol Romaní

28 de gen. 2014, 18:54 publicada per Eduard Toldrà i Soler   [ actualitzat el 28 de gen. 2014, 18:56 ]
http://www.relleu.cat/revista/114-115-octubre-2012-marc-2013/homenatge-a-eduard-toldra

Toldra

Eduard Toldrà, nascut a Vilanova i la Geltrú el 1895 i mort a Barcelona el 1962, va destacar com a violinista, intèrpret de música de cambra, mestre, compositor –especialment de cançons– i director d’orquestra. La musicalitat natural i l’enteresa i simpatia que, des de tots aquests vessants, va irradiar entre col·legues, deixebles i melòmans catalans i d’arreu, fa que avui se’l consideri un dels músics més importants de la Catalunya del segle XX. Entre els homenatges que se li han fet aquest any coincidint amb el cinquantè aniversari de la seva mort, l’1 de setembre a Cantallops va tenir lloc la descoberta d’una placa commemorativa de la seva vinculació amb aquest poble, seguida d’un concert a càrrec de la soprano Júlia Arnó i la pianista Montserrat Massagué. Sabent que hi trobaríem persones que estimen molt Toldrà, una colla de quatre vam anar a Cantallops amb ganes de coneixe’l una mica més i gaudir de la seva música.

Seguint una proposta de la web de l’ajuntament, vam apuntar-nos a una visita que es feia al celler Vinyes dels Aspres unes hores abans dels actes oficials. Va resultar que el celler era el de la masia on Toldrà havia passat els estius d’ençà del seu casament el 1923 amb Maria Sobrepera –filla d’aquella casa, can Batlle– i que el qui ens feia de guia era besnét de la germana de Maria Sobrepera i, amb la mateixa amabilitat amb què ens va parlar de tot el referent als vins, també ens va explicar que Toldrà anava sovint a caminar per les vinyes i els boscos dels voltants i que tenia molt bona relació amb la gent de Cantallops i li agradava participar a les festes del poble tocant-hi el violí. Dels sis vins que vam tastar al final de la visita, dos s’anomenaven com dues sardanes de Toldrà inspirades en llocs del terme de Cantallops –El Bac de les Ginesteres i Salou– i, deixant-nos dur per noms, explicacions, flaires i gustos, vam comprar-ne unes ampolles que esperem beure algun dia a la salut d’en Toldrà i els seus.

Ens disposàvem a passejar pel poble, però vam trobar una quanta gent que anava a veure la taula i el banc de pedra on Toldrà s’havia inspirat i havia començat a compondre gran part de la seva obra, i ens hi vam afegir. Caminant per un bosquet de suros aviat vam arribar a una petita clariana on ens vam situar fent cercle al voltant de la taula. Un parent del nostre guia que, com ell, també és responsable i treballador del celler, i que és nét de la germana de Maria Sobrepera, va llegir uns fragments de les cartes de Toldrà al seu amic Manuel Capdevila referits a l’alegria de ser a Cantallops i, lliure d’altres obligacions, poder-se dedicar a compondre i a gaudir del lloc i el seu ambient, i ens va explicar que als matins, en aquella taula, Toldrà deixava que li vinguessin músiques al cap i les anava apuntant i, a la tarda, al piano de can Batlle, les acabava de compondre. A continuació algú va convidar Júlia Arnó a cantar. Ella va sortir del cercle que formàvem i es va col·locar al costat de la taula, i vam començar a sentir una melodia fresca i inspirada vinguda qui sabia d’on i que en Toldrà havia sentit dins seu algun dia, feia molts anys. Sentíem la veu càlida i neta de Júlia Arnó, però a moments em va semblar com si la melodia l’estigués cantant una tenora, i em vaig preguntar si en Toldrà potser també l’hauria sentit d’aquella manera. Aleshores vaig tenir una sensació fora del corrent. Em va semblar com si en Toldrà fos allà amb nosaltres cantussejant interiorment aquella cançó, o com si nosaltres haguéssim viatjat al temps en què ell era allà imaginant-la. La música i la cantant, i les persones i els suros que les envoltàvem, érem dins una mena de silenci benaurat i meravellat. En acabar la cançó vaig notar el desig que el temps s’aturés i que poguéssim seguir allà sense fer res més que sentir a prop l’esperit d’en Toldrà. No sé del cert si el temps, ni que fos per un instant molt curt, es va aturar o va fer potser alguna cabriola desacostumada, jo diria que sí, però tot seguit va continuar tranquil·lament el seu curs: després d’algunes felicitacions i abraçades, tornàvem pel mateix camí per on havíem vingut, fins a can Batlle, on el grup es va dispersar.

Havent passejat pel poble i havent sopat, vam anar altra vegada a can Batlle per carrers que ja ens començaven a ser familiars però que ens va sobtar veure tan concorreguts, amb una mena de processó nocturna una mica apressada que lliscava silenciosament fins arribar al pati de la casa. Allà, l’alcalde va donar la benvinguda i, en nom del poble, va expressar l’adhesió a l’home-natge que es feia a un dels seus personatges més il·lustres. Tot seguit, una de les persones que avui coneixen millor l’homenatjat, Manuel Capdevila i Font –fill d’en Manuel Capdevila pare, el que havia estat amic íntim i biògraf de Toldrà–, va remarcar, el valor de la feina de Toldrà no només abans de la guerra civil, sinó també com a exiliat interior que, durant la postguerra, des de dins de Catalunya contribuïa a reconstruir el país, va repassar les seves activitats com a intèrpret solista i de cambra, mestre, director d’orquestra i compositor i va subratllar que era difícil trobar altres músics catalans que hagin estat tan importants en totes aquestes facetes alhora. Finalment va explicar la relació de Toldrà amb Cantallops i va acabar llegint una carta que, al morir ell, havien enviat a la seva dona els alumnes de les escoles nacionals del poble, i va anomenar un per un tots els que hi havien signat, per si entre el públic n’hi havia alguns, i els va oferir de donar-los-en una còpia. A continuació vam veure la filla d’en Toldrà, la Narcisa, acostar-se al micròfon amb aire alegre i decidit, i alhora una mica contingut. Mirant la gent i també com si mirés i escoltés dins seu, va agrair el reconeixement a l’obra del seu pare, va dir que a Cantallops hi havien estat molt feliços i va explicar alguns records –ara mateix no recordo gaire quins, però sí que recordo la senzillesa, la claredat i la cordialitat del seu parlar i, especialment, la mirada lluminosa i franca amb què se’ns adreçava i ens feia sentir com de la família. De bona gana l’hauria escoltat estona i estona, però tothom s’estava dret i ella va preferir no allargar-se i de seguida va donar pas perquè anéssim a l’entrada de can Batlle a descobrir la placa que recorda la vinculació de Toldrà amb Cantallops. Ella mateixa va descórrer la cortineta grana que mantenia la placa tapada i va saludar agraint els aplaudiments. Al cap d’un moment, però, vam veure com s’enretirava i, barrejada entre el públic, mirava cap a la placa i aplaudia efusivament.

Com que la tramuntana bufava des del matí s’havia decidit que el concert, programat inicialment al pati de can Batlle, seria al teatre del Casino, i cap allà vam anar. Mentre la gent hi arribava i s’esperava que comencés el concert, sonava música de fons –jazz i altres músiques ballables. Jo m’hauria estimat més sentir les converses i l’ambient de la gent que no música enllaunada, però m’havia fet el propòsit de gaudir de tot el que el dia ens anés oferint, i vaig pensar que en Toldrà, col·laborador espontani de les festes del poble, potser no hauria estat tan primmirat i, sense encaboriar-s’hi, hauria deixat que aquella música sonés o fins s’hauria posat a ballar-la –que, justament, va ser demanant de ballar a una noia que li agradava, a la festa major de Castelló d’Empúries, com havia començat l’amistat amb la seva dona.

El nét de la germana de Maria Sobrepera va presentar el concert i, fets tots els agraïments, va dir que li agradaria cantar una tonada de l’oncle avi, una cançó curta de sobretaula que segurament ningú no coneixia fora dels membres de la família. Va demanar disculpes un parell de vegades perquè ell, de cantar, no en sabia –però realment, en sabés o no, tots ens delíem per sentir-lo– i va engegar una mena de copla o cançó de taverna, uns versos en castellà inventats per un contertulià que celebraven l’amistat, el vi i el lloc fent rimar “porrón” amb “Cantallops”, als quals Toldrà devia haver posat la música fruint genuïnament d’aquell joc entre amics –i aquí potser ve a tomb recordar que després de la guerra, als anys 40, Toldrà va refusar el càrrec de director titular de l’Orquesta Nacional de España i en canvi es va donar de ple a la tot just creada Orquestra Municipal de Barcelona, en certa manera continuadora de l’Orquestra Pau Casals, i que res d’això no va ser obstacle perquè mantingués la relació tan cordial que tenia amb els seus amics castellans. La tonada va ser aplaudida amb entusiasme mentre l’ardit cantaire, somrient, alçava el gran porró que, damunt una tauleta, gairebé semblava presidir l’acte –un acte organitzat pel celler Vinyes dels Aspres amb la col·laboració de l’ajuntament i que havia d’acabar amb un tast de tres vins.

A continuació Uma Ysamat, reconeguda cantant afincada a Cantallops, va explicar per quins camins i amb quin lliurament les intèrprets que anàvem a escoltar s’havien acostat a les cançons de Toldrà i n’havien enregistrat la integral, i va afegir que al començar cadascuna de les tres parts en què es dividia el concert s’il·luminarien unes serigrafies d’Isabel Sabaté inspirades en algunes de les cançons. Finalment es van apagar els llums i van entrar en escena Júlia Arnó i Montserrat Massagué, il·luminades per uns focus que creaven un ambient d’espectacle teatral o cinematogràfic una mica sorprenent però que també era benvingut perquè feia festa i perquè il·luminava la primera de les tres serigrafies. L’aparell il·luminador, però, feia un brunzit força escandalós i no va deixar de fer-lo. Vaig concentrar-me en les cançons i vaig disfrutar-hi molt, però segurament sense aquell soroll s’hi hauria pogut crear encara més màgia.

El concert va començar amb nou cançons tradicionals catalanes recollides per Toldrà de pageses, pagesos, pastors i llenyataires dels voltants de Cantallops i comarca i harmonitzades per ell. Vaig trobar-les molt boniques i ben cantades, però em van desconcertar una mica perquè hi esperava un ambient més popular i no tant de música culta de concert. Devia contribuir-hi el fet que, de cada cançó, només en vam sentir un parell o tres d’estrofes i, en canvi, en moltes de les cançons originals, hi havia moltes més estrofes i a través d’elles es descabdellaven llargues històries que sovint duien a finals terribles. Algunes de les cançons potser m’haurien agradat més en un to popular més directe i planer, però des de sempre cada cantaire i cada contrada han cantat i transformat a la seva manera les cançons tradicionals, i l’acompanyament sobri i exquisit que hi havia fet Toldrà també podia convidar a cantar-les amb el punt de refinament amb què les vam sentir.

Va haver-hi una pausa durant la qual un grup de nens i nenes, en ordre i en silenci, van sortir de la sala. Era una bona idea, haver-los convidat a una petita part del concert, per fer-los agafar gust per la música de Toldrà i que no se’n cansessin, però em va saber greu que marxessin just quan començaven les cançons compostes per Toldrà mateix, amb petits tresors com «Recança», sobre text de Carner, «Vinyes verdes», «Romanç de Santa Llúcia» i «Cançó de passar cantant», sobre textos de Sagarra, «Abril» i «Maig», sobre poemes de Trinitat Catasús, o «Visca l’amor, sobre un dels poemes de La rosa als llavis de Salvat-Papasseit. Mentre escoltàvem Recança em va semblar que encara que els nens potser no n’haurien entès tot el text, segurament sí que haurien captat alguna cosa dels somnis, les recances i els anhels del poeta, tan ben expressats per Toldrà amb la melodia de la veu i els esclats de color i sentiment amb què el piano l’acompanya. Amb les cançons que van seguir, gràcies a la capacitat del compositor d’identificar-se amb l’ambient de cada poema, cada vers i cada paraula i fer-ne recreacions lluminoses i suggerents, i gràcies a les versions tan vives i fidels a l’esperit de cada cançó que ens n’oferien les intèrprets, vam anar volant joiosament cap a paratges ben diversos on feia de bon estar.

En una altra pausa una oient va comentar que, per a ella, la cantant no era prou natural. Vaig imaginar que un punt més de simplicitat potser sí que hauria fet encara més bonica alguna cançó, però també trobava que la música de Toldrà, per natural que sigui, té alhora un punt de refinament que lligava bé amb el de la cantant. Al capdavall, cadascú té el seu gust i la seva sensibilitat, i vaig anar notant més clarament que el to càlid, afectuós i generós amb què cantava Júlia Arnó, a estones com de fada que conta relats meravellosos a un grup d’oients crèduls i encisats, a mi m’estava molt bé, i vaig escoltar les cançons següents amb el sentiment de rebre un regal preciós per a l’esperit.

Una altra oient va lamentar el català una mica estrany amb què la cantant deia algunes paraules, i no li ho vaig poder discutir: les vocals neutres les feia a vegades, altres vocals les pronunciava obertes o tancades arbitràriament, algunes «erres» les rodava massa i algunes «eles» les feia a l’estil de la «gent fina» de la zona alta de Barcelona. Sentir parlar amb un o altre dels accents amb què es parla el català pot ser bonic i entranyable, però si escoltem una cançó amb un accent que és una barreja arbitrària d’elements d’uns quants d’ells, podem quedar una mica marejats i enyorant l’aire d’humanitat, d’autenticitat, d’arrelament i d’organicitat que dóna el parlar propi de cada comarca, de cada poble i de cada racó de la nostra terra. Si bé Júlia Arnó deia el text de les cançons d’una manera molt entenedora, la seva pronúncia, en algun moment, feia que costés més d’entendre i que aparegués una certa barrera amb alguns dels nostres replecs interns més profunds. Amb tot, em vaig centrar i em vaig deixar dur per la musicalitat, l’expressivitat i la riquesa de matisos del seu cant i pel seu to ara meravellat, ara enigmàtic.

En contrast amb el que passa amb tants cantants que transmeten una preocupació excessiva a exhibir una veu potent i «bonica» i una tècnica capaç de superar agilitats i acrobàcies ben difícils, l’actuació de Júlia Arnó i Montserrat Massagué va ser la d’unes artistes al servei de la música i la poesia, buscant i comunicant l’esperit de cada cançó amb els seus ambients i matisos diversos, captant i mantenint constantment l’interès del públic, i fent-ho des de l’intimisme i la proximitat propis dels millors concerts de lied i de música de cambra. La manera de tocar de la pianista Montserrat Massagué, present, desperta, sensible i dinàmica, creant alegrement onades de llum, afectes i sentiments, va contribuir decisivament al fet que cada cançó ens arribés amb un relleu i una frescor que la feien sonar nova i plena de sorpreses. Júlia Arnó, per la seva banda, semblava sovint meravellada de tot el que anava veient i ens anava comunicant, i a moments vaig tenir la sensació que la seva veu, o la seva ànima, suraven i ballaven davant nostre, com si baixessin d’enlaire –tal com deia Màrius Torres d’una de les seves “Tres amigues”; ben mirat, potser eren totes tres amigues i el poeta mateix, els qui tenien una certa facilitat a baixar d’enlaire, i també a pujar-hi des d’una realitat terrenal de la qual mai no es desconnectaven excessivament; o potser vam ser tots plegats, els qui, durant el concert, duts per la música d’en Toldrà i les seves intèrprets, vam estar fent aquesta mena de coses.

Fos com fos, vam celebrar-ho amb tres vins excel·lents oferts pel celler Vinyes dels Aspres al final de la vetllada.

Abans de marxar del local, una membre de la colla de quatre pelegrins que havíem anat junts a Cantallops es va acostar bonament a Narcisa Toldrà dient-li que li feia emoció veure la filla del mestre i saludar-la. Es van fer un petó, van comentar com eren de boniques aquelles cançons i la bona interpretació que n’havíem sentit i, aleshores, seguint preguntes i breus comentaris nostres, la Narcisa, asseguda al costat d’una amiga o parenta, sense aixecar-se però gesticulant i mirant-nos animadament, ens va parlar una estona del seu pare i la seva música.

–Les cançons d’en Toldrà no han passat de moda. Encara sonen modernes. Ell musicava bons poemes, res de versos vulgars o carrinclons, i se sentia molt a prop dels seus poetes. Amb molts d’ells, en Garcés, en Sagarra, en Carner, es trobaven i hi tenia una bona amistat, els entenia molt bé i s’hi compenetrava de veritat. Eren gent cultivada i alhora se sentien a prop del poble i de la sensibilitat popular. El meu pare, aquí a Cantallops, es feia amb tothom. I la música que li sortia era molt catalana. Però les seves cançons, encara que semblin tan fresques i espontànies, les treballava, les elaborava i no parava de donar-hi voltes fins que trobava el que buscava, i aleshores n’estava tot content.

També ens va dir que la malaltia que es va endur el seu pare va ser un càncer de pulmó que li va saltar a la columna vertebral. Ho va explicar amb cara de voler dir «llàstima que morís quan encara tenia tantes coses a fer», i alhora amb cara de dir «que bé, que va tenir temps de fer tantes coses!».

–Quan va començar a dirigir l’Orquestra Municipal, pràcticament va abandonar la composició. Alguns amics li ho havien retret, i ell deia: «Com podria fer les meves melodies, si estava ocupat de ple amb la simfonia de Beethoven que estàvem assajant?» A alguns els sabia greu que no compongués més, però a ell no li va recar haver-ho de deixar. Mentre pogués fer música i expressar-se a través de la música, encara que fos la d’altres compositors, ja estava content. No era de quedar-se enyorant el passat o les coses que hauria pogut fer: ell vivia intensament el present, les coses del dia a dia, i s’hi donava del tot i hi disfrutava.

Parlant de la seva òpera El giravolt de maig, Toldrà havia dit que desitjava que la gent sortís de la funció amb el cor alegre. Així vam marxar nosaltres de Cantallops després del concert i els actes dedicats a ell i de la conversa amb la seva filla –una dona d’una vivor, una simpatia i una senzillesa que devien ser una continuació de les del seu pare.

Després del cúmul de vivències de la diada de Cantallops, els dies següents va continuar per dins meu un reflux de moviments que hi tenien relació. D’una banda, les ganes de seguir escoltant música de Toldrà en les versions de Montserrat Alavedra, Victòria dels Àngels, Conxita Badia o altres intèrprets que encara són entre nosaltres, així com les ganes de rellegir escrits sobre Toldrà fets per gent que li era molt propera, com la biografia del seu amic Manuel Capdevila, l’interessant opuscle d’en Manuel Capdevila i Font tot just publicat per Vinyes dels Aspres i l’Ajuntament de Cantallops, diversos textos d’Oriol Martorell, un text d’Antonio Fernández-Cid i, el dia que es publiqui, que esperem que sigui aviat, la correspondència de Toldrà amb Capdevila i altres amics.

D’altra banda, si més d’un cop hem sentit dir que la poesia era gairebé sempre a l’origen de la música de Toldrà –no només en la seva música vocal, sinó també en obres instrumentals com els Sis sonets per a violí i piano i el quartet de corda Vistes al mar–, segurament caldria afegir que el paisatge i l’esperit de Cantallops van ser una altra de les principals fonts d’inspiració de la seva obra –i, qui diu Cantallops, diu també la manera com Toldrà valorava, sentia, vivia i es relacionava amb aquella terra, el seu paisatge i la seva gent. Així mateix, pel que fa a la clariana del bosquet de suros de can Casas amb la taula de pedra on Toldrà anava a caçar música, m’ha vingut l’interrogant de si ja era un lloc especial i per això en Toldrà s’hi trobava bé per inspirar-s’hi, o si el fet que Toldrà hi hagués passat tantes estones escoltant, imaginant i creant és el que va donar a aquell lloc l’energia, l’harmonia i la pau que encara s’hi respiren.

També hem sentit dir que la música de Toldrà, tot i no ser música tradicional catalana ni fer-ne cap cita, té un aire català indiscutible, tant si es tracta de música vocal com instrumental i tant si és per a cobla com per a d’altres formacions, i segurament és veritat. Però quan ens preguntem en què deu consistir la catalanitat o la catalanitat de la música, sembla que costi trobar una resposta clara i satisfactòria. Potser podríem dir que, entre les diferents maneres que hi ha de ser català, n’hi ha una que, sense que pretenguem que sigui l’única ni la millor, a alguns ens resulta especialment familiar i atractiva: la d’Eduard Toldrà. L’esperit sensible, lluminós, cordial, senzill, jovial i optimista de la seva música també és, en bona part, una mica nostre, o molt nostre, i el contacte amb aquesta música ens pot despertar el desig que el seu esperit alimenti també la nostra manera de ser i de viure.

Potser d’aquí un temps ho veurem una mica més clar? Entretant, la música de Toldrà ens segueix esperant perquè en gaudim i ens hi enriquim sempre que ens abelleixi, i és ben possible que, escoltant-la i tornant-la a escoltar, també ens anem coneixent una mica més nosaltres mateixos.

Gràcies i per molts anys!

Comments