Nascut el dia 7 d’abril de 1895 a Vilanova, al número 19 del carrer dels Caputxins, Eduard Toldrà era fill de Francesc Toldrà, músic i violinista, compositor i director del cor de La Unió Vilanovesa. Va ser el seu pare qui va iniciar-lo en el solfeig i els seus estudis de violí.

Veient les excepcionals aptituts musicals del seu fill, el pare decidí l’aventura del trasllat a Barcelona, perqué l’Eduard pogués cursar bons estudis musicals en l’Escola Municipal de Música de la ciutat on va ingressar el 1906. Fou alumne de Lluís Millet, Antoni Nicolau i Rafael Gálvez, entre d’altres. Amb el temps, Eduard Toldrà arribaria a ser professor de violí i catedràtic de direcció orquestral en aquesta institució.

Músic precoç, per tal d’ajudar al sosteniment de la família i alleugerar les despeses de la seva carrera musical, als 12 anys ja obtenia guanys tocant el violí, en teatres i festes majors, i als 16 muntava un quartet de corda amb uns amics, el Quartet Renaixement, amb ell mateix com a primer violí, Josep Recasens, segon violi; Lluís Sanchez, viola i Antoni Planàs, violoncel, formació camarística que va tenir una existència de deu anys, assolint un gran nivell artístic.

Eduard Toldrà, Robert Gerhard, Frederic Mompou, Agustí Grau, Joan Gibert Camins, Manuel Blancafort, Baltasar Samper i Ricard Lamote de Grignon foren els components del “grup dels vuit”, capdavanters de la “generació del 1920″, innovadors de la música catalana del nostre segle.

Unes innovacions allunyades del romanticisme i marcades per un retorn a l’humanisme clàssic de les cultures mediterrànies i, per tant, de profunda catalanitat.

D’entre tots, destaca l’obra de Toldrà. La seva música és clara, natural i transparent, hi batega un sentit emocional entorn al colorit, la lluminositat i a un bell lirisme musical i poètic. Toldrà, enamorat de la poesia i amic dels seus grans autors, sintetitzà en la seva müsica tota la bellesa lírica poètica de Maragall, Carner, Sagarra, Salvat Papasseit, Garcés… A partir de l’any 1936, la creació musical de Toldrà s’aturà bruscament en iniciar-se la Guerra civil.

Com a director, havia iniciat la seva activitat el 1924 amb l’Orquestra d’Estudis Simfònics i va actuar també ocasionalment al capdavant de l’Orquestra Pau Casals.

El 1944, en fundar-se l’Orquestra Municipal de Barcelona, nucli de la posterior OCB i de l’actual OBC, es va confiar la seva direcció a Toldrà, qui va exercir amb gran brillantor el càrrec fins la seva mort l’any 1962.

Entre els seus enregistraments discogràfics destaca el Grand Prix du Disque de l’Académie Charles Cros de 1958, per la seva versió d’El sombrero de tres picos, de Falla, al capdavant de l’Orchestre National Française. Una de les culminacions del seu treball com a director va unida també a l’obra de Falla: estrenar, ja bastant malalt, el 24 de novembre de 1961 a al Gran Teatre del Liceu, la versió escènica de L’Atlàntida, completada per Ernesto Halffter.

Toldrà va marcar la seva personalitat en tots els camps de la música i, a més, fou un destacat diletant en altres vessants de la cultura, que practicà remarcablement: va escriure, dibuixar, fou un actor consumat i conreà intensivament la filosofia i l’humor per la via oral i escrita. “Era un músic total, una figura que avui dia pràcticament no existeix. A més de violinista, quartetista, compositor i director d’orquestra, jo hi afegiria la seva tasca d’escriptor: en els seus escrits d’adolescència feia unes reflexions ben assenyades i extraordinàries”, assegura Antoni Ros-Marbà, que va ser titular de l’Orquestra Ciutat de Barcelona, avui l’OBC.

Per la seva part, la soprano i experta en l’obra de Toldrà Maria Lluïsa Muntada, comissària de l’Any Toldrà 2012, afirma: “La perspectiva que ens dóna el temps situa Eduard Toldrà entre els grans compositors europeus de música per a la veu, les seves cançons són un prodigi de construcció formal i d’equilibri entre música i text. M’atreveixo a afirmar-ho amb convicció després d’haver-les integrat en el meu repertori de concert i d’haver-ne enregistrat una selecció important. I si hi afegim la qualitat humana que es desprèn de l’epistolari amb el seu amic Clausells he de concloure que el seu magnetisme és extraordinari”.

Eduard Toldrà a la Biblioteca

Biblioteca Joan Oliva i Milà.