index‎ > ‎Miscellaneous‎ > ‎News‎ > ‎Posts‎ > ‎

Cançons populars catalanes - Escrit per Oriol Romaní

28 de gen. 2014, 18:23 publicada per Eduard Toldrà i Soler   [ actualitzat el 28 de gen. 2014, 18:46 ]
http://www.relleu.cat/revista/98-octubre-desembre-2008/cancons-populars-catalanes
Toldra

Clarinetista

Coincidint amb la publicació del disc Una paraula al vent, de cançons de compositors catalans del segle XX, interpretades per la mezzosoprano Àngels Busquets i el pianista Àngel Soler, el passat 30 de maig els dos intèrprets van oferir un concert a la Casa de Cultura de Girona amb un repertori semblant al del disc. Vaig ser convidat a presentar el concert i, ara, reprenent i ampliant el que vaig dir allà, voldria referirme de nou als mestres Taltabull, Blancafort, Ricard Lamote, Montsalvatge, Mompou, Homs i Toldrà i a algunes de les seves cançons tal com vam sentir-les al concert i com podem sentir-les al disc, afegint també alguns comentaris sobre els intèrprets i els oients i sobre la pervivència d’aquestes cançons.

Dos músics tan diferents com Ireneu Segarra i Josep Maria Mestres Quadreny, en recordar els inicis de la seva trajectòria, coincideixen a lloar Cristòfor Taltabull (1888-1964) pel rigor amb què els va ensenyar uns coneixements tècnics molt sòlids, l’entusiasme amb què els va introduir en la música moderna, especialment la de Stravinsky, i el do que tenia de posar-se al lloc de cada deixeble per treballar amb ell allò que li feia més falta i ajudar-lo a esdevenir ell mateix. Taltabull s’havia posat al servei de la música –després d’estudiar-ne amb Pedrell i Granados, havia anat a aprendre’n més a París, on havia viscut del 1911 al 1940–, es posava al servei de cada deixeble i, en compondre cançons, ho feia al servei de cada text que musicava. En són una bona mostra les dues cançons sobre poemes xinesos en versió de Josep Carner amb què va començar el concert. En la primera, Una paraula al vent, la música amplifica els sentiments de desig, melangia, acceptació i esperança expressats per la protagonista, amb una profunditat i una lleugeresa molt properes a les del text. La segona, La cabana, presenta algú que, tot fent neteja, se sent unit a la llar, al jardí i als camps i muntanyes que l’envolten, s’hi troba bé i els ofereix, en una actitud d’acontentament i hospitalitat que text i música transmeten amb tota la frescor. Davant d’aquestes cançons tan rodones que sentim tan properes, un es pregunta si l’ànima xinesa i l’ànima catalana no deuen estar lligades per algun parentiu amagat, un es meravella de la capacitat de Carner i Taltabull de rebre i recrear aquella sensibilitat neta i subtil vinguda d’Orient, i un es queda admirat i agraït de la cadena d’artistes –inclosos la nostra cantant i el nostre pianista– que ens n’ha transmès l’encant.

Manuel Blancafort (1897-1987), de jove, va dedicar-se a una feina que el va posar en contacte amb composicions de molts autors, la de passar la música dels pentagrames als rotlles de pianola, i va ser animat per Mompou a confiar en el músic que duia dins. En una entrevista que li van fer en la seva maduresa, Blancafort deia que la majoria de les seves composicions les havia fet en tornar de caminar per la muntanya –pels voltants de La Garriga– i que en l’època agitada i ombrívola en què li havia tocat viure buscava de fer una música que elevés l’esperit cap a la serenitat. Les seves cançons recollides al disc i ofertes al concert descriuen paisatges i expressen estats i moviments de la vida interior amb un pes o un dramatisme que poden veure’s com un complement de la lleugeresa i la ironia de les seves peces per a piano –el terreny on va brillar més el seu talent musica-.

Ricard Lamote de Grignon (1899-1962), segons explicava la seva dona, va haver de passar per un gran cúmul de contrarietats –recels i boicots de col·legues de la Banda Municipal de Barcelona dirigida pel seu pare, denúncies i empresonament just després de la guerra civil, prohibició d’obres seves i d’exercir càrrecs oficials–, però sempre va mantenir l’humor i les ganes de compondre i, a les acaballes de la seva vida, simplement, estava content de poder seguir fent música i gaudir del caliu familiar –sovint jugava a barbers amb el seu nét, el qual el pentinava pausadament mentre ell li explicava històries de Juli Verne. Cantada al concert però no inclosa al disc, la seva cançó Les aranyes, sobre text d’Apel.les Mestres, mostra la seva cara més tendra, innocent i juganera -a l’altre extrem de la qual trobaríem l’obra per a conjunt instrumental Goya, sis peces desagradables, inspirades per sis aiguaforts del pintor, de la qual existeix una bona gravació.

Xavier Montsalvatge (1912-2002), amic de fer les coses còmodes i fàcils per a oients i intèrprets, va compondre diverses cançons tocades per la gràcia, el refinament i l’enginy que caracteritzen el conjunt de la seva música. Nana, sobre un text en crioll del cubà Emilio Ballagas, embolcalla i endormisca amb els seus acords acolorits i amb aquell ritme mandrós d’havanera que el compositor havia descobert sentint cantar uns pescadors de Calella de Palafrugell just en acabar la guerra civil i que va utilitzar en moltes de les seves partitures. Segons explicava en la seva autobiografia, aquelles havaneres li van revelar “tot un món d’imatges ultramarines, d’accents càndidament sentimentals, de cadències expressades senzillament sense altre propòsit que el de gronxar-se en l’embriaguesa dels ritmes i dels versos evocadors”. La mateixa embriaguesa que ens va produir aquesta suggestiva cançó de bressol. A continuació vam sentir Cançó amorosa, sobre text de Tomàs Garcés, una altra petita joia que no ens cansaríem d’escoltar, per la simplicitat i l’encant amb què tot s’hi esdevé, en un ambient proper al de la música popular catalana, de la qual cita la melodia d’A la vora de la mar i n’aprofita l’aroma captivador tot transformant-la, amagant-la i fent-la reaparèixer amb tota fluïdesa.

Si bé no van ser ofertes al concert, al cd podem escoltar dues cançons de Joaquim Homs (1906-2003) sobre sonets de Josep Carner, Divendres sant i El viatge, d’una gran bellesa i força expressiva dins el seu caràcter greu, recollit i auster. La convicció amb què les diu Àngels Busquets ajuda a refermar-nos un cop més en la idea que l’obra d’Homs, controlada mentalment i construïda amb ofici, mai no deixa d’expressar sentiments i emocions amb una gran sensibilitat. Sovint no és una música fàcil, i pot passar que convingui escoltar-la atentament més d’un cop per anar-ne captant el sentit profund i tota la riquesa.

Frederic Mompou (1893-1987) componia lentament i tenia fama de ser una mica mandrós. De jove, escoltant acords al piano, va trigar dos anys a trobar l’acord que expressés allò que ell buscava i, en la seva maduresa, alguns dies acabava la seva jornada de compositor havent deixat escrits no més de tres o quatre acords. Segons la llegenda, en ser felicitat per una admiradora que li deia que si només hagués escrit Damunt de tu només les flors ja ocuparia un lloc d’honor en la història de la música, amb el seu humor fi un punt sorneguer va respondre que era una llàstima no haver-ho sabut abans, perquè s’hauria pogut estalviar molta feina. Carmen Bravo, la seva esposa, explicava que els primers temps de viure amb el mestre, en veure els esborranys que aquest anava llençant a la paperera, es lamentava de la quantitat de bona música que es devia estar perdent... i de la quantitat de diners que deixarien de guanyar. I també explicava com, en una ocasió en què algú va felicitar-lo dient-li que era un compositor sublim, ell va respondre que era un descompositor, algú a qui la música li és donada i que es dedica a suprimir-ne tot allò que no és essencial. Al disc que ens ocupa no hi ha cap cançó de Mompou però al concert en vam poder escoltar tres: Sant Martí, que respira un ambient d’unció, de misteri i d’anar endavant molt proper al del text de mossèn Pere Ribot que la va inspirar i, del cicle Combat del somni, sobre poemes de Josep Janés, Damunt de tu només les flors i Jo et pressentia com la mar, on la sensibilitat extrema i el caràcter introvertit del músic troben el camí per expressar-se amb tota la força i tot l’apassionament.

El concert va acabar amb cançons d’Eduard Toldrà (1895-1962) sobre poemes de Josep Maria de Sagarra i Joan Salvat-Papasseit. Pel que he sentit comentar als meus pares i a gent de la seva generació i pel que es desprèn del que van escriure sobre ell Manuel Capdevila i Oriol Martorell, Toldrà és recordat per la seva musicalitat extraordinària i per l’efusivitat amb què l’encomanava a tothom, músics i públic, tant si actuava en qualitat de violinista com si ho feia com a director d’orquestra. També a través de les seves composicions es guanyava i es segueix guanyant el cor de tothom. La cançó Vinyes verdes vora el mar –del 1924–, amb la seva cordialitat, tot seguit es fa nostra i ens fa venir ganes de taral·lejar-la i escoltar-la de nou. Enduts pel seu alè fluid i la seva inspiració gràcil, mai no ens cansaríem de ser, com la cançó, onades joioses descobrint paratges d’una bellesa casolana i acollidora. L’any 36 Toldrà, sense allunyar-se de l’aire popular que respira la seva obra i buscant potser uns camins expressius més meditatius o més propers a l’esperit de la música de cambra, va fer sis cançons sobre poemes de La rosa als llavis, dels quals vam poder sentir Si anessis lluny, I el seu esguard, Seré a ta cambra, amiga i Visca l’amor. Sentir la música lluminosa de Toldrà recreant la poesia amorosa de Salvat va ser un regal magnífic. I encara vam poder gaudir d’una propina d’allò més encertada, la breu entremaliadura Menta i farigola de Toldrà i Carner, amb la qual tothom va sortir somrient de l’auditori.

El tast de cançons que vam tenir amb el concert i el disc Una paraula al vent pot prendre’s com una mostra del millor que han fet els compositors catalans al segle XX en el terreny de la cançó –si bé podrien afegir-s’hi obres de Granados, Morera, Gerhard i uns quants més. En escoltar aquest conjunt de cançons fa la sensació que, malgrat la migradesa del que les institucions dedicaven a la música i al seu ensenyament, uns quants dels nostres músics més destacats, havent après l’ofici on van poder i com van poder i seguint la seva intuïció i la seva necessitat interior, van arribar a crear, donant-hi cadascú el seu segell personal, un ram esponerós de cançons inspirades i reeixides. Unes cançons que a casa nostra s’haurien de cantar i d’escoltar molt més sovint, i que es podrien presentar arreu sense cap complex perquè tenen la plena capacitat de plaure, emocionar i enriquir els oients sensibles de qualsevol auditori de qualsevol país del món.

Boniques com són, però, el fet és que aquestes nostres cançons, ara per ara, sonen poc sovint i a vegades gairebé arribem a oblidar que existeixen. Sentir-les recreades amb la qualitat i la vibració amb què les van oferir Àngels Busquets i Àngel Soler i amb què les va rebre el públic, ajuda a creure novament en el seu valor i revifa les ganes de tenir-hi un tracte més estret i continuat. Crec que és oportú, per tant, referir-se també a aquests intèrprets i a aquest públic i, en fer-ho, aprofitar per mostrar que, malgrat tot, hi ha encara un lligam viu entre aquells compositors de generacions passades i alguns intèrprets i oients d’avui.

Àngels Busquets s’identifica plenament amb tot allò que canta i ens en transmet el missatge amb sinceritat i simplicitat, decantant-se cap a la lleugeresa o cap a la profunditat segons l’esperit de cada cançó. Alguna de les cançons de Blancafort em va resultar una mica massa feixuga, boirosa o desdibuixada –no sé si degut a la seva interpretació, a la mateixa composició o a les limitacions de la meva receptivitat– però la impressió dominant que em va quedar d’Àngels Busquets va ser la de la naturalitat i l’expressivitat amb què fa sonar ara i aquí, com a cosa viva i actual, històries i músiques escrites ja fa temps. I és dels poquíssims cantants –ells i elles– que ho fa en un català que s’entén i que sona català! Àngel Soler, per la seva banda, també sembla mogut per una empatia espontània i encomanadissa amb els mons tan diversos de cadascun dels nostres compositors i, des del piano, amb el seu tocar viu i despert, constantment prepara, acompanya i comenta amb sensibilitat el sentit i l’ambient de cada cançó. Potser la seva sintonia general amb totes les cançons no es manifesta tant amb certes fondàries de la música d’Homs i, en l’altre extrem, té una plenitud especial amb les cançons de Toldrà. Sigui com sigui, la seva manera d’estar i de tocar sembla transmetre a la cantant la seguretat i la confiança necessàries i crea un clima de concentració i despreocupació que predisposa tothom a gaudir del que s’està fent. Tot i trobar-se en una sala gran amb poc públic, els dos intèrprets van lliurar-se totalment a la seva tasca donant vida, esclat i perfum a les cançons programades. I malgrat l’encongiment que, d’entrada, causava la buidor de la sala, els oients, recollits i receptius, ens vam anar connectant al món on ens duia cada cançó, i vam arribar a oblidar qualsevol circumstància externa descoratjadora. Poesia i música ho omplien tot.

Durant l’entreacte va sorgir una petita tertúlia entre uns quants membres del públic.

–Vam ser a Austràlia –deia una dona– i vam sentir-hi música d’en Montsalvatge. Com és que a l’estranger en Montsalvatge és més conegut que en Mompou?

–Les seves Canciones Negras les han cantat les millors sopranos del món i, darrera seu, tothom les canta. També hi ha pianistes estrangers que toquen Mompou...

–En Montsalvatge –va intervenir una altra dona– també estava una mica cansat que només se’l conegués per les Canciones Negras, com si no hagués fet res més, com si la resta del que havia fet no valgués res...

–Havia de fer un regal a uns amics estrangers –va seguir la primera dona–, vaig anar a la botiga de discos més important de la meva ciutat pensant en algun disc de cançons catalanes com les del concert d’avui, o de cançons tradicionals, i no n’hi havia ni un!

Aquest comentari en va provocar uns quants sobre tants comerciants, programadors i polítics que no coneixen, no valoren o no recolzen prou certs tresors de la nostra cultura. I, quan algú va citar els dos músics Joan i Ricard Lamote de Grignon, pare i fill, autors de molta música de qualitat que a penes es coneix, la segona dona va contar un record d’infantesa que recull una mostra més del que van patir els Lamote sota el franquisme:

–Quan tenia dotze o tretze anys i estudiava al Conservatori de Barcelona, em va impressionar com un dia el mestre Gálvez, que era molt bon pianista però ens feia solfeig, ens va dir “Avui hauríem de ser tots acompanyant el mestre Lamote, però no podrà ser: hi ha hagut ordres que no podem suspendre les classes”, i aquell dia el mestre Gálvez va dir-nos que el mestre Joan Lamote havia mort i va dedicar la classe a parlar d’ell.

Després, acabat el concert, també vam sentir Àngel Soler explicar alguna de les innombrables vivències que ha tingut al costat de tants personatges del nostre món musical. Parlant d’una cançó de Toldrà i de com la cantava Victòria dels Àngels, deia:

Vinyes verdes vora el mar l’havíem fet amb la Victòria. El principi el feia molt suau. Semblava que veiessis les vinyes des de lluny. O que hi volessis per damunt. Suavíssim, tal com indica la partitura. La Victòria tenia una manera molt personal de fer aquest principi. Amb ella vam estar dos anys treballant totes les cançons d’en Toldrà. Ens en van donar les cinquanta-dues. Algunes no s’havien publicat. Però ella ja no estava bé. Seguia sent aquella artista amb aquella personalitat extraordinària, però la veu ja no li responia, físicament ja no podia. I es va morir i no ho vam poder fer. Jo ja ho veia, que no podríem, però durant dos anys ho vam anar treballant.

Sentint aquestes explicacions, alguns no podem evitar un impuls que ens duu a imaginar com podrien sonar les nostres cançons interpretades pels nostres artistes preferits en els seus millors moments. I, alhora que gaudim i ens enriquim d’aquest somieig, podem seguir assaborint el bon regust que ens n’ha deixat la interpretació d’Àngels Busquets i Àngel Soler, i quedar a l’espera de sorprendre’ns i gaudir de nou descobrint com les recreen altres artistes que s’hi compenetrin i se les estimin. Però tornem la paraula al nostre pianista.

–El Mompou el vaig conèixer a Arenys en un dinar al restaurant El Pòsit amb el Montsalvatge, el Turull i el Nani Valls. La dona del Turull em diu “Et presentaré l’ocell trist” i em va presentar el Mompou, que tenia una peça que es titulava així, i la seva cara i el seu posat podien fer-hi pensar. Comencem a dinar, i el Mompou era el que menjava més. “Federico, no mengis tant”, li anava dient la Carmen, però ell, a la seva, jalant més que ningú. M’acosto a la dona del Turull, jo era jove, devia tenir vint anys, i li dic “Escolta, d’ocell trist, res, eh! Aquest és ‘el pajarraco alegre’!”

Aquí ve a tomb fer notar que entre les primeres cançons de Mompou, n’hi ha quatre sobre uns poemes de joventut escrits per ell mateix en què es revela el seu caràcter trist, sensible, refinat i somiador, i que anys després, Carmen Bravo va ajudar Mompou a superar aquella tristor i aquella introversió una mica malaltisses. Molts anys més tard, quan ell ja era mort, recordo que un dia, en sortir d’un concert a la Casa Elizalde, ella manifestava que no estava gens d’acord amb la interpretació dels pianistes que tocaven Mompou d’una manera tova i esllanguida.

–Sembla que no tinguin força! –exclamava–. O potser es pensen que Mompou no en tenia? I tant, que en tenia! L’haurien d’haver sentit tocar!

I encara un últim record explicat per Àngel Soler.

–Un dia la Carmen Bustamante i la Montserrat Alavedra feien un concert amb el Mompou acompanyant-les al piano. Ell, tocant, quedava extasiat, escoltant i contemplant aquelles sonoritats, i el tempo es feia lent, lent, lent... Semblava que les frases no s’havien d’acabar mai. Jo patia: aquestes pobres cantants se’ns moriran ofegades aquí a l’escenari!

Què no donaria, per poder ser, no sé com, en aquell concert! Algú sap si n’hi ha alguna gravació?

Comments