index‎ > ‎Miscellaneous‎ > ‎News‎ > ‎

Posts

OBC, 70 anys

30 de juny 2014, 16:19 publicada per Eduard Toldrà i Soler

Cultura
CLÀSSICA
VALÈRIA GAILLARD

OBC, 70 anys

Tres músics que van tocar en el primer concert de l'orquestra, el 31 de març del 1944, recorden la data

Adrià Sardó, Maria Lluïsa Sàchez i Josep Poch, Foto: ALBERT SALAMÉ.
Canals relacionats
La música ajuda a allargar la vida perquè aporta felicitat

“No sé si la música allarga la vida, però hi deu ajudar perquè et dóna molta felicitat.” Als seus 91 anys, l'arpista Maria Lluïda Sànchez somriu, contenta de retrobar antics companys de feina, ahir a L'Auditori, en una cita amb la premsa per parlar d'aquells inicis de l'OBC. Amb en Josep Poch, contrabaixista, van agafats del bracet i es van llançant floretes mútuament. “És la millor arpista del món!” L'amistat ve de lluny i hi ha moltes coses per comentar. Als seus 100 anys acabats de fer, Poch està convençut que la música dóna moltes satisfaccions, la qual cosa ajuda a viure més anys. No ho desmenteix pas el mestre Adrià Sardó, director i violinista de 98 anys. Tots tres, doncs, van integrar la primera plantilla de l'OBC, creada per Eduard Toldrà, un director que tots recorden amb molt d'amor i tendresa. “Era excepcional, una gran persona tant a nivell humà com musical, i tractava molt bé a tothom, de manera que vam encarar el projecte amb molta il·lusió”, recorda Sànchez. “Els 18 anys amb el mestre Toldrà van suposar l'època d'or de l'orquestra”, afegeix Poch. “El dia del primer concert, amb el Palau ple, era impressionant sentir que integràvem una orquestra com Déu mana, i dirigida per un dels millors directors d'orquestra del món.” Adrià Sardó va tenir, a més, la sort de ser alumne del mateix Toldrà, qui li va ensenyar a tocar el violí: “Era extraordinari, una persona especial, i va fer molt bona labor al capdavant de l'orquestra.”

Els tres amics van començar de ben jovenets a estudiar música i tots van passar per l'aleshores Escola Municipal de Música del carrer Bruch. En el cas de Maria Lluïsa Sànchez, a més, venia d'una família d'arpistes. La seva tia àvia era professora d'arpa a l'escola i va marcar la seva carrera musical. “‘Si neix una nena tocarà l'arpa', es veu que va dir als meus pares quan m'esperaven, i així va ser; als 9 anys em matriculaven a l'escola de música, i als 11 vaig començar a tocar l'arpa. De seguida vaig veure que era un món, el de la música, que m'enlluernava i volia captar.” Només cal dir que la seva filla gran també toca l'arpa i és professora al Conservatori, a banda de segona arpa a l'OBC, i la néta ja està enrolada a l'Esmuc, també estudiant d'arpa.

Nat a Martorell, el mestre Poch va tenir molt clar, de ben petit, que es volia dedicar a la música. El seu pare li ho va respectar (cosa gens evident a l'època) i el va matricular, això sí, a l'Escola Municipal de Música de Barcelona. «Recordo que em van fer una sèrie de proves que vaig passar sense problemes perquè a Martorell ja havia tingut un molt bon mestre que era violinista. En principi
volia ser pianista i havia aconseguit una feina per tocar al cine Millàs, Cal Xato, com li dèiem. Aleshores les pel·lícules eren mudes i calia acompanyament de piano. Vaig començar tocant una hora seguida i el primer cop vaig acabar mòlt. Tenia 14 anys! Em van pagar dues pessetes.» Finalment, va aprendre a tocar el contrabaix perquè hi havia més possibilitats laborals, i així va ser com, després de tocar per aquí i per allà, va ingressar a l'OBC amb 30 anys.

En el cas d'Adrià Sardó, originari de Calonge, també va ser amor a primera vista amb el violí. De fet, el seu entorn familiar no era especialment melòman, però va aparèixer per la casa un violí petit i s'hi va posar. L'hi va ensenyar a tocar un músic que tocava la tenora. Com Poch, Sardó va fer les maletes i cap a Barcelona, a inscriure's a l'Escola Municipal. «Primer vaig tenir el mestre Costa i després en Toldrà. Recordo que estudiava molt i amb molta il·lusió. Per fi vaig acabar la carrera i vaig fer oposicions per guanyar una plaça de violí a lac'abada de crear Orquestra Municipal de Barcelona.»

El vincle amb l'OBC continua viu i els tres músics miraven amb enyor, però amb llum als ulls, l'assaig ahir de l'OBC de la Simfonia del Mil de Mahler, un concert que servirà aquest cap de setmana per festejar els 70 anys del conjunt. El mestre Sardó, que també va desenvolupar una carrera de director d'orquestra i és autor del llibre El gest en la direcció d'orquestra (Clivis, 2003), assisteix regularment a tota la temporada de l'OBC els
diumenges al matí. Encara toca el violí, el piano i compon. Poch també dedica unes quantes hores diàries a tocar el piano, i es fa uns banys als dits amb unes pólvores que l'ajuden a mantenir l'agilitat de les articulacions. Pel que fa a la Maria Lluïsa Sànchez, tot i estar afectada d'artrosi, també segueix enganxada a l'arpa: “Toco, però ja no toco, ja no m'ho passo tan bé com abans, però vaig practicant per no perdre del tot el moviment de la mà.”

L'OBC es va fundar l'any 1944 sota la direcció d'Eduard Toldrà. Com a antecedents hi havia, abans de la guerra, l'Orquestra Simfònica de Barcelona, fundada per Joan Lamote de Grignon el 1910 i que va funcionar fins als anys vint, i després l'Orquestra Pau Casals (1920-37), molts dels músics de la qual van integrar l'OBC. Al llarg de la seva història l'han dirigit Rafael Ferrer (1962-1967), Antoni Ros Marbà (1967-1978, 1981-1986), Salvador Mas (1978-1981), Franz-Paul Decker (1986-1991), García Navarro (1991-1993), Lawrence Foster (1996-2002), Ernest Martínez Izquierdo (2002-2006) i Eiji Oue (2006-2010). L'actual titular és Pablo González, que serà rellevat per Kazushi Ono el setembre del 2015.

Homenatge a Eduard Toldrà - Escrit per Oriol Romaní

28 de gen. 2014, 18:54 publicada per Eduard Toldrà i Soler   [ actualitzat el 28 de gen. 2014, 18:56 ]

http://www.relleu.cat/revista/114-115-octubre-2012-marc-2013/homenatge-a-eduard-toldra

Toldra

Eduard Toldrà, nascut a Vilanova i la Geltrú el 1895 i mort a Barcelona el 1962, va destacar com a violinista, intèrpret de música de cambra, mestre, compositor –especialment de cançons– i director d’orquestra. La musicalitat natural i l’enteresa i simpatia que, des de tots aquests vessants, va irradiar entre col·legues, deixebles i melòmans catalans i d’arreu, fa que avui se’l consideri un dels músics més importants de la Catalunya del segle XX. Entre els homenatges que se li han fet aquest any coincidint amb el cinquantè aniversari de la seva mort, l’1 de setembre a Cantallops va tenir lloc la descoberta d’una placa commemorativa de la seva vinculació amb aquest poble, seguida d’un concert a càrrec de la soprano Júlia Arnó i la pianista Montserrat Massagué. Sabent que hi trobaríem persones que estimen molt Toldrà, una colla de quatre vam anar a Cantallops amb ganes de coneixe’l una mica més i gaudir de la seva música.

Seguint una proposta de la web de l’ajuntament, vam apuntar-nos a una visita que es feia al celler Vinyes dels Aspres unes hores abans dels actes oficials. Va resultar que el celler era el de la masia on Toldrà havia passat els estius d’ençà del seu casament el 1923 amb Maria Sobrepera –filla d’aquella casa, can Batlle– i que el qui ens feia de guia era besnét de la germana de Maria Sobrepera i, amb la mateixa amabilitat amb què ens va parlar de tot el referent als vins, també ens va explicar que Toldrà anava sovint a caminar per les vinyes i els boscos dels voltants i que tenia molt bona relació amb la gent de Cantallops i li agradava participar a les festes del poble tocant-hi el violí. Dels sis vins que vam tastar al final de la visita, dos s’anomenaven com dues sardanes de Toldrà inspirades en llocs del terme de Cantallops –El Bac de les Ginesteres i Salou– i, deixant-nos dur per noms, explicacions, flaires i gustos, vam comprar-ne unes ampolles que esperem beure algun dia a la salut d’en Toldrà i els seus.

Ens disposàvem a passejar pel poble, però vam trobar una quanta gent que anava a veure la taula i el banc de pedra on Toldrà s’havia inspirat i havia començat a compondre gran part de la seva obra, i ens hi vam afegir. Caminant per un bosquet de suros aviat vam arribar a una petita clariana on ens vam situar fent cercle al voltant de la taula. Un parent del nostre guia que, com ell, també és responsable i treballador del celler, i que és nét de la germana de Maria Sobrepera, va llegir uns fragments de les cartes de Toldrà al seu amic Manuel Capdevila referits a l’alegria de ser a Cantallops i, lliure d’altres obligacions, poder-se dedicar a compondre i a gaudir del lloc i el seu ambient, i ens va explicar que als matins, en aquella taula, Toldrà deixava que li vinguessin músiques al cap i les anava apuntant i, a la tarda, al piano de can Batlle, les acabava de compondre. A continuació algú va convidar Júlia Arnó a cantar. Ella va sortir del cercle que formàvem i es va col·locar al costat de la taula, i vam començar a sentir una melodia fresca i inspirada vinguda qui sabia d’on i que en Toldrà havia sentit dins seu algun dia, feia molts anys. Sentíem la veu càlida i neta de Júlia Arnó, però a moments em va semblar com si la melodia l’estigués cantant una tenora, i em vaig preguntar si en Toldrà potser també l’hauria sentit d’aquella manera. Aleshores vaig tenir una sensació fora del corrent. Em va semblar com si en Toldrà fos allà amb nosaltres cantussejant interiorment aquella cançó, o com si nosaltres haguéssim viatjat al temps en què ell era allà imaginant-la. La música i la cantant, i les persones i els suros que les envoltàvem, érem dins una mena de silenci benaurat i meravellat. En acabar la cançó vaig notar el desig que el temps s’aturés i que poguéssim seguir allà sense fer res més que sentir a prop l’esperit d’en Toldrà. No sé del cert si el temps, ni que fos per un instant molt curt, es va aturar o va fer potser alguna cabriola desacostumada, jo diria que sí, però tot seguit va continuar tranquil·lament el seu curs: després d’algunes felicitacions i abraçades, tornàvem pel mateix camí per on havíem vingut, fins a can Batlle, on el grup es va dispersar.

Havent passejat pel poble i havent sopat, vam anar altra vegada a can Batlle per carrers que ja ens començaven a ser familiars però que ens va sobtar veure tan concorreguts, amb una mena de processó nocturna una mica apressada que lliscava silenciosament fins arribar al pati de la casa. Allà, l’alcalde va donar la benvinguda i, en nom del poble, va expressar l’adhesió a l’home-natge que es feia a un dels seus personatges més il·lustres. Tot seguit, una de les persones que avui coneixen millor l’homenatjat, Manuel Capdevila i Font –fill d’en Manuel Capdevila pare, el que havia estat amic íntim i biògraf de Toldrà–, va remarcar, el valor de la feina de Toldrà no només abans de la guerra civil, sinó també com a exiliat interior que, durant la postguerra, des de dins de Catalunya contribuïa a reconstruir el país, va repassar les seves activitats com a intèrpret solista i de cambra, mestre, director d’orquestra i compositor i va subratllar que era difícil trobar altres músics catalans que hagin estat tan importants en totes aquestes facetes alhora. Finalment va explicar la relació de Toldrà amb Cantallops i va acabar llegint una carta que, al morir ell, havien enviat a la seva dona els alumnes de les escoles nacionals del poble, i va anomenar un per un tots els que hi havien signat, per si entre el públic n’hi havia alguns, i els va oferir de donar-los-en una còpia. A continuació vam veure la filla d’en Toldrà, la Narcisa, acostar-se al micròfon amb aire alegre i decidit, i alhora una mica contingut. Mirant la gent i també com si mirés i escoltés dins seu, va agrair el reconeixement a l’obra del seu pare, va dir que a Cantallops hi havien estat molt feliços i va explicar alguns records –ara mateix no recordo gaire quins, però sí que recordo la senzillesa, la claredat i la cordialitat del seu parlar i, especialment, la mirada lluminosa i franca amb què se’ns adreçava i ens feia sentir com de la família. De bona gana l’hauria escoltat estona i estona, però tothom s’estava dret i ella va preferir no allargar-se i de seguida va donar pas perquè anéssim a l’entrada de can Batlle a descobrir la placa que recorda la vinculació de Toldrà amb Cantallops. Ella mateixa va descórrer la cortineta grana que mantenia la placa tapada i va saludar agraint els aplaudiments. Al cap d’un moment, però, vam veure com s’enretirava i, barrejada entre el públic, mirava cap a la placa i aplaudia efusivament.

Com que la tramuntana bufava des del matí s’havia decidit que el concert, programat inicialment al pati de can Batlle, seria al teatre del Casino, i cap allà vam anar. Mentre la gent hi arribava i s’esperava que comencés el concert, sonava música de fons –jazz i altres músiques ballables. Jo m’hauria estimat més sentir les converses i l’ambient de la gent que no música enllaunada, però m’havia fet el propòsit de gaudir de tot el que el dia ens anés oferint, i vaig pensar que en Toldrà, col·laborador espontani de les festes del poble, potser no hauria estat tan primmirat i, sense encaboriar-s’hi, hauria deixat que aquella música sonés o fins s’hauria posat a ballar-la –que, justament, va ser demanant de ballar a una noia que li agradava, a la festa major de Castelló d’Empúries, com havia començat l’amistat amb la seva dona.

El nét de la germana de Maria Sobrepera va presentar el concert i, fets tots els agraïments, va dir que li agradaria cantar una tonada de l’oncle avi, una cançó curta de sobretaula que segurament ningú no coneixia fora dels membres de la família. Va demanar disculpes un parell de vegades perquè ell, de cantar, no en sabia –però realment, en sabés o no, tots ens delíem per sentir-lo– i va engegar una mena de copla o cançó de taverna, uns versos en castellà inventats per un contertulià que celebraven l’amistat, el vi i el lloc fent rimar “porrón” amb “Cantallops”, als quals Toldrà devia haver posat la música fruint genuïnament d’aquell joc entre amics –i aquí potser ve a tomb recordar que després de la guerra, als anys 40, Toldrà va refusar el càrrec de director titular de l’Orquesta Nacional de España i en canvi es va donar de ple a la tot just creada Orquestra Municipal de Barcelona, en certa manera continuadora de l’Orquestra Pau Casals, i que res d’això no va ser obstacle perquè mantingués la relació tan cordial que tenia amb els seus amics castellans. La tonada va ser aplaudida amb entusiasme mentre l’ardit cantaire, somrient, alçava el gran porró que, damunt una tauleta, gairebé semblava presidir l’acte –un acte organitzat pel celler Vinyes dels Aspres amb la col·laboració de l’ajuntament i que havia d’acabar amb un tast de tres vins.

A continuació Uma Ysamat, reconeguda cantant afincada a Cantallops, va explicar per quins camins i amb quin lliurament les intèrprets que anàvem a escoltar s’havien acostat a les cançons de Toldrà i n’havien enregistrat la integral, i va afegir que al començar cadascuna de les tres parts en què es dividia el concert s’il·luminarien unes serigrafies d’Isabel Sabaté inspirades en algunes de les cançons. Finalment es van apagar els llums i van entrar en escena Júlia Arnó i Montserrat Massagué, il·luminades per uns focus que creaven un ambient d’espectacle teatral o cinematogràfic una mica sorprenent però que també era benvingut perquè feia festa i perquè il·luminava la primera de les tres serigrafies. L’aparell il·luminador, però, feia un brunzit força escandalós i no va deixar de fer-lo. Vaig concentrar-me en les cançons i vaig disfrutar-hi molt, però segurament sense aquell soroll s’hi hauria pogut crear encara més màgia.

El concert va començar amb nou cançons tradicionals catalanes recollides per Toldrà de pageses, pagesos, pastors i llenyataires dels voltants de Cantallops i comarca i harmonitzades per ell. Vaig trobar-les molt boniques i ben cantades, però em van desconcertar una mica perquè hi esperava un ambient més popular i no tant de música culta de concert. Devia contribuir-hi el fet que, de cada cançó, només en vam sentir un parell o tres d’estrofes i, en canvi, en moltes de les cançons originals, hi havia moltes més estrofes i a través d’elles es descabdellaven llargues històries que sovint duien a finals terribles. Algunes de les cançons potser m’haurien agradat més en un to popular més directe i planer, però des de sempre cada cantaire i cada contrada han cantat i transformat a la seva manera les cançons tradicionals, i l’acompanyament sobri i exquisit que hi havia fet Toldrà també podia convidar a cantar-les amb el punt de refinament amb què les vam sentir.

Va haver-hi una pausa durant la qual un grup de nens i nenes, en ordre i en silenci, van sortir de la sala. Era una bona idea, haver-los convidat a una petita part del concert, per fer-los agafar gust per la música de Toldrà i que no se’n cansessin, però em va saber greu que marxessin just quan començaven les cançons compostes per Toldrà mateix, amb petits tresors com «Recança», sobre text de Carner, «Vinyes verdes», «Romanç de Santa Llúcia» i «Cançó de passar cantant», sobre textos de Sagarra, «Abril» i «Maig», sobre poemes de Trinitat Catasús, o «Visca l’amor, sobre un dels poemes de La rosa als llavis de Salvat-Papasseit. Mentre escoltàvem Recança em va semblar que encara que els nens potser no n’haurien entès tot el text, segurament sí que haurien captat alguna cosa dels somnis, les recances i els anhels del poeta, tan ben expressats per Toldrà amb la melodia de la veu i els esclats de color i sentiment amb què el piano l’acompanya. Amb les cançons que van seguir, gràcies a la capacitat del compositor d’identificar-se amb l’ambient de cada poema, cada vers i cada paraula i fer-ne recreacions lluminoses i suggerents, i gràcies a les versions tan vives i fidels a l’esperit de cada cançó que ens n’oferien les intèrprets, vam anar volant joiosament cap a paratges ben diversos on feia de bon estar.

En una altra pausa una oient va comentar que, per a ella, la cantant no era prou natural. Vaig imaginar que un punt més de simplicitat potser sí que hauria fet encara més bonica alguna cançó, però també trobava que la música de Toldrà, per natural que sigui, té alhora un punt de refinament que lligava bé amb el de la cantant. Al capdavall, cadascú té el seu gust i la seva sensibilitat, i vaig anar notant més clarament que el to càlid, afectuós i generós amb què cantava Júlia Arnó, a estones com de fada que conta relats meravellosos a un grup d’oients crèduls i encisats, a mi m’estava molt bé, i vaig escoltar les cançons següents amb el sentiment de rebre un regal preciós per a l’esperit.

Una altra oient va lamentar el català una mica estrany amb què la cantant deia algunes paraules, i no li ho vaig poder discutir: les vocals neutres les feia a vegades, altres vocals les pronunciava obertes o tancades arbitràriament, algunes «erres» les rodava massa i algunes «eles» les feia a l’estil de la «gent fina» de la zona alta de Barcelona. Sentir parlar amb un o altre dels accents amb què es parla el català pot ser bonic i entranyable, però si escoltem una cançó amb un accent que és una barreja arbitrària d’elements d’uns quants d’ells, podem quedar una mica marejats i enyorant l’aire d’humanitat, d’autenticitat, d’arrelament i d’organicitat que dóna el parlar propi de cada comarca, de cada poble i de cada racó de la nostra terra. Si bé Júlia Arnó deia el text de les cançons d’una manera molt entenedora, la seva pronúncia, en algun moment, feia que costés més d’entendre i que aparegués una certa barrera amb alguns dels nostres replecs interns més profunds. Amb tot, em vaig centrar i em vaig deixar dur per la musicalitat, l’expressivitat i la riquesa de matisos del seu cant i pel seu to ara meravellat, ara enigmàtic.

En contrast amb el que passa amb tants cantants que transmeten una preocupació excessiva a exhibir una veu potent i «bonica» i una tècnica capaç de superar agilitats i acrobàcies ben difícils, l’actuació de Júlia Arnó i Montserrat Massagué va ser la d’unes artistes al servei de la música i la poesia, buscant i comunicant l’esperit de cada cançó amb els seus ambients i matisos diversos, captant i mantenint constantment l’interès del públic, i fent-ho des de l’intimisme i la proximitat propis dels millors concerts de lied i de música de cambra. La manera de tocar de la pianista Montserrat Massagué, present, desperta, sensible i dinàmica, creant alegrement onades de llum, afectes i sentiments, va contribuir decisivament al fet que cada cançó ens arribés amb un relleu i una frescor que la feien sonar nova i plena de sorpreses. Júlia Arnó, per la seva banda, semblava sovint meravellada de tot el que anava veient i ens anava comunicant, i a moments vaig tenir la sensació que la seva veu, o la seva ànima, suraven i ballaven davant nostre, com si baixessin d’enlaire –tal com deia Màrius Torres d’una de les seves “Tres amigues”; ben mirat, potser eren totes tres amigues i el poeta mateix, els qui tenien una certa facilitat a baixar d’enlaire, i també a pujar-hi des d’una realitat terrenal de la qual mai no es desconnectaven excessivament; o potser vam ser tots plegats, els qui, durant el concert, duts per la música d’en Toldrà i les seves intèrprets, vam estar fent aquesta mena de coses.

Fos com fos, vam celebrar-ho amb tres vins excel·lents oferts pel celler Vinyes dels Aspres al final de la vetllada.

Abans de marxar del local, una membre de la colla de quatre pelegrins que havíem anat junts a Cantallops es va acostar bonament a Narcisa Toldrà dient-li que li feia emoció veure la filla del mestre i saludar-la. Es van fer un petó, van comentar com eren de boniques aquelles cançons i la bona interpretació que n’havíem sentit i, aleshores, seguint preguntes i breus comentaris nostres, la Narcisa, asseguda al costat d’una amiga o parenta, sense aixecar-se però gesticulant i mirant-nos animadament, ens va parlar una estona del seu pare i la seva música.

–Les cançons d’en Toldrà no han passat de moda. Encara sonen modernes. Ell musicava bons poemes, res de versos vulgars o carrinclons, i se sentia molt a prop dels seus poetes. Amb molts d’ells, en Garcés, en Sagarra, en Carner, es trobaven i hi tenia una bona amistat, els entenia molt bé i s’hi compenetrava de veritat. Eren gent cultivada i alhora se sentien a prop del poble i de la sensibilitat popular. El meu pare, aquí a Cantallops, es feia amb tothom. I la música que li sortia era molt catalana. Però les seves cançons, encara que semblin tan fresques i espontànies, les treballava, les elaborava i no parava de donar-hi voltes fins que trobava el que buscava, i aleshores n’estava tot content.

També ens va dir que la malaltia que es va endur el seu pare va ser un càncer de pulmó que li va saltar a la columna vertebral. Ho va explicar amb cara de voler dir «llàstima que morís quan encara tenia tantes coses a fer», i alhora amb cara de dir «que bé, que va tenir temps de fer tantes coses!».

–Quan va començar a dirigir l’Orquestra Municipal, pràcticament va abandonar la composició. Alguns amics li ho havien retret, i ell deia: «Com podria fer les meves melodies, si estava ocupat de ple amb la simfonia de Beethoven que estàvem assajant?» A alguns els sabia greu que no compongués més, però a ell no li va recar haver-ho de deixar. Mentre pogués fer música i expressar-se a través de la música, encara que fos la d’altres compositors, ja estava content. No era de quedar-se enyorant el passat o les coses que hauria pogut fer: ell vivia intensament el present, les coses del dia a dia, i s’hi donava del tot i hi disfrutava.

Parlant de la seva òpera El giravolt de maig, Toldrà havia dit que desitjava que la gent sortís de la funció amb el cor alegre. Així vam marxar nosaltres de Cantallops després del concert i els actes dedicats a ell i de la conversa amb la seva filla –una dona d’una vivor, una simpatia i una senzillesa que devien ser una continuació de les del seu pare.

Després del cúmul de vivències de la diada de Cantallops, els dies següents va continuar per dins meu un reflux de moviments que hi tenien relació. D’una banda, les ganes de seguir escoltant música de Toldrà en les versions de Montserrat Alavedra, Victòria dels Àngels, Conxita Badia o altres intèrprets que encara són entre nosaltres, així com les ganes de rellegir escrits sobre Toldrà fets per gent que li era molt propera, com la biografia del seu amic Manuel Capdevila, l’interessant opuscle d’en Manuel Capdevila i Font tot just publicat per Vinyes dels Aspres i l’Ajuntament de Cantallops, diversos textos d’Oriol Martorell, un text d’Antonio Fernández-Cid i, el dia que es publiqui, que esperem que sigui aviat, la correspondència de Toldrà amb Capdevila i altres amics.

D’altra banda, si més d’un cop hem sentit dir que la poesia era gairebé sempre a l’origen de la música de Toldrà –no només en la seva música vocal, sinó també en obres instrumentals com els Sis sonets per a violí i piano i el quartet de corda Vistes al mar–, segurament caldria afegir que el paisatge i l’esperit de Cantallops van ser una altra de les principals fonts d’inspiració de la seva obra –i, qui diu Cantallops, diu també la manera com Toldrà valorava, sentia, vivia i es relacionava amb aquella terra, el seu paisatge i la seva gent. Així mateix, pel que fa a la clariana del bosquet de suros de can Casas amb la taula de pedra on Toldrà anava a caçar música, m’ha vingut l’interrogant de si ja era un lloc especial i per això en Toldrà s’hi trobava bé per inspirar-s’hi, o si el fet que Toldrà hi hagués passat tantes estones escoltant, imaginant i creant és el que va donar a aquell lloc l’energia, l’harmonia i la pau que encara s’hi respiren.

També hem sentit dir que la música de Toldrà, tot i no ser música tradicional catalana ni fer-ne cap cita, té un aire català indiscutible, tant si es tracta de música vocal com instrumental i tant si és per a cobla com per a d’altres formacions, i segurament és veritat. Però quan ens preguntem en què deu consistir la catalanitat o la catalanitat de la música, sembla que costi trobar una resposta clara i satisfactòria. Potser podríem dir que, entre les diferents maneres que hi ha de ser català, n’hi ha una que, sense que pretenguem que sigui l’única ni la millor, a alguns ens resulta especialment familiar i atractiva: la d’Eduard Toldrà. L’esperit sensible, lluminós, cordial, senzill, jovial i optimista de la seva música també és, en bona part, una mica nostre, o molt nostre, i el contacte amb aquesta música ens pot despertar el desig que el seu esperit alimenti també la nostra manera de ser i de viure.

Potser d’aquí un temps ho veurem una mica més clar? Entretant, la música de Toldrà ens segueix esperant perquè en gaudim i ens hi enriquim sempre que ens abelleixi, i és ben possible que, escoltant-la i tornant-la a escoltar, també ens anem coneixent una mica més nosaltres mateixos.

Gràcies i per molts anys!

2nd “EDUARD TOLDRÀ” ORCHESTRAL CONDUCTING COURSE with Mº DONATO RENZETTI

28 de gen. 2014, 18:38 publicada per Eduard Toldrà i Soler   [ actualitzat el 28 de gen. 2014, 19:04 ]

Toldra

GENERAL INFORMATION

The course will take place from the 1st to the 7th of July 2013 at Auditori Municipal de Terrassa (Barcelona-Spain).

Contact
E-MAIL: info@toldraconductingcourse.com

Requisites
The course is open to professional conductors and advanced students no matter the nationality.

Rules to apply
Application deadline: May 1st, 2013.
Documents to be sent to apply@toldraconductingcourse.com

Cançons populars catalanes - Escrit per Oriol Romaní

28 de gen. 2014, 18:23 publicada per Eduard Toldrà i Soler   [ actualitzat el 28 de gen. 2014, 18:46 ]

http://www.relleu.cat/revista/98-octubre-desembre-2008/cancons-populars-catalanes
Toldra

Clarinetista

Coincidint amb la publicació del disc Una paraula al vent, de cançons de compositors catalans del segle XX, interpretades per la mezzosoprano Àngels Busquets i el pianista Àngel Soler, el passat 30 de maig els dos intèrprets van oferir un concert a la Casa de Cultura de Girona amb un repertori semblant al del disc. Vaig ser convidat a presentar el concert i, ara, reprenent i ampliant el que vaig dir allà, voldria referirme de nou als mestres Taltabull, Blancafort, Ricard Lamote, Montsalvatge, Mompou, Homs i Toldrà i a algunes de les seves cançons tal com vam sentir-les al concert i com podem sentir-les al disc, afegint també alguns comentaris sobre els intèrprets i els oients i sobre la pervivència d’aquestes cançons.

Dos músics tan diferents com Ireneu Segarra i Josep Maria Mestres Quadreny, en recordar els inicis de la seva trajectòria, coincideixen a lloar Cristòfor Taltabull (1888-1964) pel rigor amb què els va ensenyar uns coneixements tècnics molt sòlids, l’entusiasme amb què els va introduir en la música moderna, especialment la de Stravinsky, i el do que tenia de posar-se al lloc de cada deixeble per treballar amb ell allò que li feia més falta i ajudar-lo a esdevenir ell mateix. Taltabull s’havia posat al servei de la música –després d’estudiar-ne amb Pedrell i Granados, havia anat a aprendre’n més a París, on havia viscut del 1911 al 1940–, es posava al servei de cada deixeble i, en compondre cançons, ho feia al servei de cada text que musicava. En són una bona mostra les dues cançons sobre poemes xinesos en versió de Josep Carner amb què va començar el concert. En la primera, Una paraula al vent, la música amplifica els sentiments de desig, melangia, acceptació i esperança expressats per la protagonista, amb una profunditat i una lleugeresa molt properes a les del text. La segona, La cabana, presenta algú que, tot fent neteja, se sent unit a la llar, al jardí i als camps i muntanyes que l’envolten, s’hi troba bé i els ofereix, en una actitud d’acontentament i hospitalitat que text i música transmeten amb tota la frescor. Davant d’aquestes cançons tan rodones que sentim tan properes, un es pregunta si l’ànima xinesa i l’ànima catalana no deuen estar lligades per algun parentiu amagat, un es meravella de la capacitat de Carner i Taltabull de rebre i recrear aquella sensibilitat neta i subtil vinguda d’Orient, i un es queda admirat i agraït de la cadena d’artistes –inclosos la nostra cantant i el nostre pianista– que ens n’ha transmès l’encant.

Manuel Blancafort (1897-1987), de jove, va dedicar-se a una feina que el va posar en contacte amb composicions de molts autors, la de passar la música dels pentagrames als rotlles de pianola, i va ser animat per Mompou a confiar en el músic que duia dins. En una entrevista que li van fer en la seva maduresa, Blancafort deia que la majoria de les seves composicions les havia fet en tornar de caminar per la muntanya –pels voltants de La Garriga– i que en l’època agitada i ombrívola en què li havia tocat viure buscava de fer una música que elevés l’esperit cap a la serenitat. Les seves cançons recollides al disc i ofertes al concert descriuen paisatges i expressen estats i moviments de la vida interior amb un pes o un dramatisme que poden veure’s com un complement de la lleugeresa i la ironia de les seves peces per a piano –el terreny on va brillar més el seu talent musica-.

Ricard Lamote de Grignon (1899-1962), segons explicava la seva dona, va haver de passar per un gran cúmul de contrarietats –recels i boicots de col·legues de la Banda Municipal de Barcelona dirigida pel seu pare, denúncies i empresonament just després de la guerra civil, prohibició d’obres seves i d’exercir càrrecs oficials–, però sempre va mantenir l’humor i les ganes de compondre i, a les acaballes de la seva vida, simplement, estava content de poder seguir fent música i gaudir del caliu familiar –sovint jugava a barbers amb el seu nét, el qual el pentinava pausadament mentre ell li explicava històries de Juli Verne. Cantada al concert però no inclosa al disc, la seva cançó Les aranyes, sobre text d’Apel.les Mestres, mostra la seva cara més tendra, innocent i juganera -a l’altre extrem de la qual trobaríem l’obra per a conjunt instrumental Goya, sis peces desagradables, inspirades per sis aiguaforts del pintor, de la qual existeix una bona gravació.

Xavier Montsalvatge (1912-2002), amic de fer les coses còmodes i fàcils per a oients i intèrprets, va compondre diverses cançons tocades per la gràcia, el refinament i l’enginy que caracteritzen el conjunt de la seva música. Nana, sobre un text en crioll del cubà Emilio Ballagas, embolcalla i endormisca amb els seus acords acolorits i amb aquell ritme mandrós d’havanera que el compositor havia descobert sentint cantar uns pescadors de Calella de Palafrugell just en acabar la guerra civil i que va utilitzar en moltes de les seves partitures. Segons explicava en la seva autobiografia, aquelles havaneres li van revelar “tot un món d’imatges ultramarines, d’accents càndidament sentimentals, de cadències expressades senzillament sense altre propòsit que el de gronxar-se en l’embriaguesa dels ritmes i dels versos evocadors”. La mateixa embriaguesa que ens va produir aquesta suggestiva cançó de bressol. A continuació vam sentir Cançó amorosa, sobre text de Tomàs Garcés, una altra petita joia que no ens cansaríem d’escoltar, per la simplicitat i l’encant amb què tot s’hi esdevé, en un ambient proper al de la música popular catalana, de la qual cita la melodia d’A la vora de la mar i n’aprofita l’aroma captivador tot transformant-la, amagant-la i fent-la reaparèixer amb tota fluïdesa.

Si bé no van ser ofertes al concert, al cd podem escoltar dues cançons de Joaquim Homs (1906-2003) sobre sonets de Josep Carner, Divendres sant i El viatge, d’una gran bellesa i força expressiva dins el seu caràcter greu, recollit i auster. La convicció amb què les diu Àngels Busquets ajuda a refermar-nos un cop més en la idea que l’obra d’Homs, controlada mentalment i construïda amb ofici, mai no deixa d’expressar sentiments i emocions amb una gran sensibilitat. Sovint no és una música fàcil, i pot passar que convingui escoltar-la atentament més d’un cop per anar-ne captant el sentit profund i tota la riquesa.

Frederic Mompou (1893-1987) componia lentament i tenia fama de ser una mica mandrós. De jove, escoltant acords al piano, va trigar dos anys a trobar l’acord que expressés allò que ell buscava i, en la seva maduresa, alguns dies acabava la seva jornada de compositor havent deixat escrits no més de tres o quatre acords. Segons la llegenda, en ser felicitat per una admiradora que li deia que si només hagués escrit Damunt de tu només les flors ja ocuparia un lloc d’honor en la història de la música, amb el seu humor fi un punt sorneguer va respondre que era una llàstima no haver-ho sabut abans, perquè s’hauria pogut estalviar molta feina. Carmen Bravo, la seva esposa, explicava que els primers temps de viure amb el mestre, en veure els esborranys que aquest anava llençant a la paperera, es lamentava de la quantitat de bona música que es devia estar perdent... i de la quantitat de diners que deixarien de guanyar. I també explicava com, en una ocasió en què algú va felicitar-lo dient-li que era un compositor sublim, ell va respondre que era un descompositor, algú a qui la música li és donada i que es dedica a suprimir-ne tot allò que no és essencial. Al disc que ens ocupa no hi ha cap cançó de Mompou però al concert en vam poder escoltar tres: Sant Martí, que respira un ambient d’unció, de misteri i d’anar endavant molt proper al del text de mossèn Pere Ribot que la va inspirar i, del cicle Combat del somni, sobre poemes de Josep Janés, Damunt de tu només les flors i Jo et pressentia com la mar, on la sensibilitat extrema i el caràcter introvertit del músic troben el camí per expressar-se amb tota la força i tot l’apassionament.

El concert va acabar amb cançons d’Eduard Toldrà (1895-1962) sobre poemes de Josep Maria de Sagarra i Joan Salvat-Papasseit. Pel que he sentit comentar als meus pares i a gent de la seva generació i pel que es desprèn del que van escriure sobre ell Manuel Capdevila i Oriol Martorell, Toldrà és recordat per la seva musicalitat extraordinària i per l’efusivitat amb què l’encomanava a tothom, músics i públic, tant si actuava en qualitat de violinista com si ho feia com a director d’orquestra. També a través de les seves composicions es guanyava i es segueix guanyant el cor de tothom. La cançó Vinyes verdes vora el mar –del 1924–, amb la seva cordialitat, tot seguit es fa nostra i ens fa venir ganes de taral·lejar-la i escoltar-la de nou. Enduts pel seu alè fluid i la seva inspiració gràcil, mai no ens cansaríem de ser, com la cançó, onades joioses descobrint paratges d’una bellesa casolana i acollidora. L’any 36 Toldrà, sense allunyar-se de l’aire popular que respira la seva obra i buscant potser uns camins expressius més meditatius o més propers a l’esperit de la música de cambra, va fer sis cançons sobre poemes de La rosa als llavis, dels quals vam poder sentir Si anessis lluny, I el seu esguard, Seré a ta cambra, amiga i Visca l’amor. Sentir la música lluminosa de Toldrà recreant la poesia amorosa de Salvat va ser un regal magnífic. I encara vam poder gaudir d’una propina d’allò més encertada, la breu entremaliadura Menta i farigola de Toldrà i Carner, amb la qual tothom va sortir somrient de l’auditori.

El tast de cançons que vam tenir amb el concert i el disc Una paraula al vent pot prendre’s com una mostra del millor que han fet els compositors catalans al segle XX en el terreny de la cançó –si bé podrien afegir-s’hi obres de Granados, Morera, Gerhard i uns quants més. En escoltar aquest conjunt de cançons fa la sensació que, malgrat la migradesa del que les institucions dedicaven a la música i al seu ensenyament, uns quants dels nostres músics més destacats, havent après l’ofici on van poder i com van poder i seguint la seva intuïció i la seva necessitat interior, van arribar a crear, donant-hi cadascú el seu segell personal, un ram esponerós de cançons inspirades i reeixides. Unes cançons que a casa nostra s’haurien de cantar i d’escoltar molt més sovint, i que es podrien presentar arreu sense cap complex perquè tenen la plena capacitat de plaure, emocionar i enriquir els oients sensibles de qualsevol auditori de qualsevol país del món.

Boniques com són, però, el fet és que aquestes nostres cançons, ara per ara, sonen poc sovint i a vegades gairebé arribem a oblidar que existeixen. Sentir-les recreades amb la qualitat i la vibració amb què les van oferir Àngels Busquets i Àngel Soler i amb què les va rebre el públic, ajuda a creure novament en el seu valor i revifa les ganes de tenir-hi un tracte més estret i continuat. Crec que és oportú, per tant, referir-se també a aquests intèrprets i a aquest públic i, en fer-ho, aprofitar per mostrar que, malgrat tot, hi ha encara un lligam viu entre aquells compositors de generacions passades i alguns intèrprets i oients d’avui.

Àngels Busquets s’identifica plenament amb tot allò que canta i ens en transmet el missatge amb sinceritat i simplicitat, decantant-se cap a la lleugeresa o cap a la profunditat segons l’esperit de cada cançó. Alguna de les cançons de Blancafort em va resultar una mica massa feixuga, boirosa o desdibuixada –no sé si degut a la seva interpretació, a la mateixa composició o a les limitacions de la meva receptivitat– però la impressió dominant que em va quedar d’Àngels Busquets va ser la de la naturalitat i l’expressivitat amb què fa sonar ara i aquí, com a cosa viva i actual, històries i músiques escrites ja fa temps. I és dels poquíssims cantants –ells i elles– que ho fa en un català que s’entén i que sona català! Àngel Soler, per la seva banda, també sembla mogut per una empatia espontània i encomanadissa amb els mons tan diversos de cadascun dels nostres compositors i, des del piano, amb el seu tocar viu i despert, constantment prepara, acompanya i comenta amb sensibilitat el sentit i l’ambient de cada cançó. Potser la seva sintonia general amb totes les cançons no es manifesta tant amb certes fondàries de la música d’Homs i, en l’altre extrem, té una plenitud especial amb les cançons de Toldrà. Sigui com sigui, la seva manera d’estar i de tocar sembla transmetre a la cantant la seguretat i la confiança necessàries i crea un clima de concentració i despreocupació que predisposa tothom a gaudir del que s’està fent. Tot i trobar-se en una sala gran amb poc públic, els dos intèrprets van lliurar-se totalment a la seva tasca donant vida, esclat i perfum a les cançons programades. I malgrat l’encongiment que, d’entrada, causava la buidor de la sala, els oients, recollits i receptius, ens vam anar connectant al món on ens duia cada cançó, i vam arribar a oblidar qualsevol circumstància externa descoratjadora. Poesia i música ho omplien tot.

Durant l’entreacte va sorgir una petita tertúlia entre uns quants membres del públic.

–Vam ser a Austràlia –deia una dona– i vam sentir-hi música d’en Montsalvatge. Com és que a l’estranger en Montsalvatge és més conegut que en Mompou?

–Les seves Canciones Negras les han cantat les millors sopranos del món i, darrera seu, tothom les canta. També hi ha pianistes estrangers que toquen Mompou...

–En Montsalvatge –va intervenir una altra dona– també estava una mica cansat que només se’l conegués per les Canciones Negras, com si no hagués fet res més, com si la resta del que havia fet no valgués res...

–Havia de fer un regal a uns amics estrangers –va seguir la primera dona–, vaig anar a la botiga de discos més important de la meva ciutat pensant en algun disc de cançons catalanes com les del concert d’avui, o de cançons tradicionals, i no n’hi havia ni un!

Aquest comentari en va provocar uns quants sobre tants comerciants, programadors i polítics que no coneixen, no valoren o no recolzen prou certs tresors de la nostra cultura. I, quan algú va citar els dos músics Joan i Ricard Lamote de Grignon, pare i fill, autors de molta música de qualitat que a penes es coneix, la segona dona va contar un record d’infantesa que recull una mostra més del que van patir els Lamote sota el franquisme:

–Quan tenia dotze o tretze anys i estudiava al Conservatori de Barcelona, em va impressionar com un dia el mestre Gálvez, que era molt bon pianista però ens feia solfeig, ens va dir “Avui hauríem de ser tots acompanyant el mestre Lamote, però no podrà ser: hi ha hagut ordres que no podem suspendre les classes”, i aquell dia el mestre Gálvez va dir-nos que el mestre Joan Lamote havia mort i va dedicar la classe a parlar d’ell.

Després, acabat el concert, també vam sentir Àngel Soler explicar alguna de les innombrables vivències que ha tingut al costat de tants personatges del nostre món musical. Parlant d’una cançó de Toldrà i de com la cantava Victòria dels Àngels, deia:

Vinyes verdes vora el mar l’havíem fet amb la Victòria. El principi el feia molt suau. Semblava que veiessis les vinyes des de lluny. O que hi volessis per damunt. Suavíssim, tal com indica la partitura. La Victòria tenia una manera molt personal de fer aquest principi. Amb ella vam estar dos anys treballant totes les cançons d’en Toldrà. Ens en van donar les cinquanta-dues. Algunes no s’havien publicat. Però ella ja no estava bé. Seguia sent aquella artista amb aquella personalitat extraordinària, però la veu ja no li responia, físicament ja no podia. I es va morir i no ho vam poder fer. Jo ja ho veia, que no podríem, però durant dos anys ho vam anar treballant.

Sentint aquestes explicacions, alguns no podem evitar un impuls que ens duu a imaginar com podrien sonar les nostres cançons interpretades pels nostres artistes preferits en els seus millors moments. I, alhora que gaudim i ens enriquim d’aquest somieig, podem seguir assaborint el bon regust que ens n’ha deixat la interpretació d’Àngels Busquets i Àngel Soler, i quedar a l’espera de sorprendre’ns i gaudir de nou descobrint com les recreen altres artistes que s’hi compenetrin i se les estimin. Però tornem la paraula al nostre pianista.

–El Mompou el vaig conèixer a Arenys en un dinar al restaurant El Pòsit amb el Montsalvatge, el Turull i el Nani Valls. La dona del Turull em diu “Et presentaré l’ocell trist” i em va presentar el Mompou, que tenia una peça que es titulava així, i la seva cara i el seu posat podien fer-hi pensar. Comencem a dinar, i el Mompou era el que menjava més. “Federico, no mengis tant”, li anava dient la Carmen, però ell, a la seva, jalant més que ningú. M’acosto a la dona del Turull, jo era jove, devia tenir vint anys, i li dic “Escolta, d’ocell trist, res, eh! Aquest és ‘el pajarraco alegre’!”

Aquí ve a tomb fer notar que entre les primeres cançons de Mompou, n’hi ha quatre sobre uns poemes de joventut escrits per ell mateix en què es revela el seu caràcter trist, sensible, refinat i somiador, i que anys després, Carmen Bravo va ajudar Mompou a superar aquella tristor i aquella introversió una mica malaltisses. Molts anys més tard, quan ell ja era mort, recordo que un dia, en sortir d’un concert a la Casa Elizalde, ella manifestava que no estava gens d’acord amb la interpretació dels pianistes que tocaven Mompou d’una manera tova i esllanguida.

–Sembla que no tinguin força! –exclamava–. O potser es pensen que Mompou no en tenia? I tant, que en tenia! L’haurien d’haver sentit tocar!

I encara un últim record explicat per Àngel Soler.

–Un dia la Carmen Bustamante i la Montserrat Alavedra feien un concert amb el Mompou acompanyant-les al piano. Ell, tocant, quedava extasiat, escoltant i contemplant aquelles sonoritats, i el tempo es feia lent, lent, lent... Semblava que les frases no s’havien d’acabar mai. Jo patia: aquestes pobres cantants se’ns moriran ofegades aquí a l’escenari!

Què no donaria, per poder ser, no sé com, en aquell concert! Algú sap si n’hi ha alguna gravació?

Feliç final de trilogia concertística Toldrà

21 de juny 2012, 12:29 publicada per Eduard Toldrà i Soler   [ actualitzat el 28 de gen. 2014, 18:28 ]

http://www.revistamusical.cat/?p=3328

Feliç final de trilogia concertística Toldrà

Publicat per Redaccio el 21 juny 2012 in Crítica · 0 Comentaris

TARDES AL PALAU. Cinquantenari de la mort d’Eduard Toldrà. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Marta Mathéu, soprano. Dir.: Salvador Mas. Obres d’Eduard Toldrà. PALAU DE LA MÚSICA. 18 DE JUNY DE 2012.

Per Jaume Comellas

En poc més de dos mesos, entre el 14 d’abril i aquest 18 de juny, el Palau de la Música Catalana ha mostrat una visió molt completa del conjunt de l’obra d’Eduard Toldrà en el que ha constituït un homenatge en profunditat del músic vilanoví amb motiu del cinquantenari de la seva mort.

Es tracta d’una trilogia de concerts que ha permès abastar els diversos vessants del seu opus: cobla, lied, òpera i finalment composició orquestral. I a més, fer-ho al lloc més adient, el Palau de la Música Catalana, on ell va viure la part més substanciosa de la seva trajectòria, especialment com a director fundador de l’Orquestra Municipal de Barcelona; però també altres manifestacions, com estrenes rellevants.

Ara ha tocat a la parcel·la simfònica, la menys extensa del seu catàleg i també la menys coneguda. I aquesta circumstància ens situa gairebé més a prop de l’àmbit de la sociologia cultural que no de la crítica musical pròpiament dita.

Van obrir el concert tres obres escrites originàriament per a cobla, La maledicció del comte Arnau i les sardanes Sol ixent i Camperola; la primera, orquestrada pel mateix Toldrà, i la segona per Frederic Alfonso. I va completar aquesta primera part el cicle La rosa als llavis sobre el poema de Salvat-Papasseit. Un hom no és gaire partidari de remenar la matèria original, sobretot quan és noble, i en aquest sentit, sardanes tan personals com les de Toldrà, tan “només seves” com les esmentades, no seran mai “més seves”, fora del seu context propi.



El cicle La rosa als llavis és una autèntica filigrana de sensibilitat i exquisidesa, que exigeix molt de l’intèrpret: i sobretot exigeix molt des del punt de vista de la interiorització més essencial del seu contingut. Marta Mathéu va saber estar a l’altura de les exigències amb el seu cant elegant i la seva veu tan bonica, en un treball d’alta artesania i de responsabilitat davant d’una obra farcida de subtileses i de perfum, a la fi impossibles de ser abastades del tot.

La segona part, decididament simfònica, va permetre gaudir de la plenitud d’una composició memorable com és la suite Lionor o la filla del marxant, en principi concebuda per a una proposta escènica. Sovint l’expressió “bellesa” ha adquirit un cert valor gairebé despectiu, adscrita a un determinat concessionisme fàcil. Tanmateix quan un hom l’aplica a una composició com aquesta adquireix la plenitud del seu honorable concepte. Música autènticament bella, en el sentit més autèntic de l’expressió; música també personal, també molt nostra, molt mediterrània, molt lluminosa i transparent però alhora consistent. I aquí entrem en el terreny de la sociologia cultural: com és possible que una composició com aquesta resti anys i panys amagada de les nostres –i no solament nostres– programacions? Pregunta irrenunciable encara que reiterativa i traslladable a altres fets musicals. Després d’haver gaudit/descobert aquesta música hom té gairebé dret a “demanar explicacions” i a “exigir responsabilitats ” pel tàcit espoli de gaudi sotmès als afeccionats de la música.

L’OBC amb Salvador Mas al capdavant en va fer una versió magnífica; una versió traslladadora de l’esperit de la composició, de la poètica, tan peculiar, que comporta. Tot va fluir amb la difícil naturalitat del discurs toldranià, sense falsos afectismes, sense pretendre traspassar els límits d’una concepció musical que només pot ser la que és; que no admet la més mínima concessió. La coda final va ser una altra joia, Empúries: menys ambiciosa però alhora també ben fidel al moll de l’os de l’estètica toldraniana.

I ara encara una altra pregunta. Es podria completar el cicle amb un autèntic i monogràfic recital de lied? És una pota que encara que present al llarg de dos dels concerts de la trilogia, ha quedat una mica coixa, sobretot en funció de la transcendència d’aquesta parcel·la en el conjunt de l’obra de Toldrà. Encara s’hi és a temps.

Recollida d'imatges d'arxiu d'Eduard Toldrà

20 de juny 2012, 20:10 publicada per Eduard Toldrà i Soler   [ actualitzat el 20 de juny 2012, 20:11 ]


DISSABTE 16 DE JUNY DE 2012

Recollida d'imatges d'arxiu d'Eduard Toldrà

En commemoració del 50è aniversari de la mort d'Eduard Toldrà s'obre una convocatòria per tal de recollir imatges d'arxiu de qualsevol esdeveniment on ell hagués estat present. De la mateixa manera, es pretén localitzar fotografies relacionades amb algun dels homenatges pòstums que se li han dedicat. Les imatges d'arxiu que molts ciutadans tenen a casa seva constitueixen un fons documental de gran interès.

Des de la Federació Catalana de Fotografia, juntament amb l'Ajuntament de Vilanova i la Geltrú, proposen de poder compartir-les amb la resta de la població. És amb aquesta finalitat que s'ha previst la realització d'un audiovisual amb el material seleccionat que es podrà veure a la Biblioteca Armand Cardona a partir del 16 de novembre.

El material s'ha de fer arribar per correu electrònic o en mà en un CD abans del proper dia 20 de setembre de 2012 a la Federació Catalana de Fotografia, al Centre Cívic i Esportiu La Collada – Els Sis Camins, al carrer de la Turbina, 19.

Tothom qui no pugui digitalitzar les seves imatges per enviar-les, poden contactar igualment per correu electrònic a toldra@fedcatfotografia.org.

Consulteu aquí les bases.

Buen ‘Giravolt’ insuficiente

19 de juny 2012, 7:59 publicada per Eduard Toldrà i Soler   [ actualitzat el 28 de gen. 2014, 18:31 ]

http://ccaa.elpais.com/ccaa/2012/06/12/catalunya/1339525154_512222.html

EL PAIS | CATALUNYA | 13 JUNIO 2012

Buen ‘Giravolt’ insuficiente

Con crisis o sin crisis, el Liceu fue rácano y no estuvo a la altura de las circunstancias

XAVIER PUJOL Barcelona 13 JUN 2012 - 00:19 CET

ToldraEl giravolt de maig, la perla del “noucentisme”, la ópera corta en un acto con música de Eduard Toldrà y libreto de Josep Carner estrenada en 1928, volvió al escenario en donde nació en el año en que se conmemora el cincuentenario de la muerte de Toldrà. El giravolt, la versión catalana del mito fundacional del sueño de una noche de verano, aquella noche mágica en que todos soñaran, por unas horas, que pueden dejar de ser quienes son y ser quienes creen que quisieran ser, regresó a los escenarios en una versión magra y desangelada, triste e insuficiente, una humilde “versión de concierto” coproducida entre el Gran Teatre del Liceu y la Fundació Orfeó Català–Palau de la Música.

La obra, que cuenta con uno de los mejores libretos de la lírica catalana, escrito en una lengua bellísima, fluida, ingeniosa y brillante y cuya peripecia se desarrolla en un único y económico espacio perfectamente escenificable, merecía más. Toldrà, que ofrece con esta ópera uno de sus mejores trabajos, merecía más. Con crisis o sin crisis, el Liceu, que es a quien institucionalmente competen los asuntos operísticos en Cataluña, fue rácano y no estuvo en esta ocasión a la altura de las circunstancias.

Núria Rial (Rosaura) y Marisa Martins (Jovita) estuvieron muy bien en los personajes femeninos y no les fueron a la zaga David Alegret (Golferic), Stefano Palatchi (Perot de l’Armentera), Joan Cabero (Marcó) y Joan Martín-Royo (Corvetó) en los masculinos. El Giravolt estructurada básicamente en dúos, es exigente en todos los papeles pero no ofrece ocasiones de lucimiento en ninguno. En este sentido, todos los intérpretes cumplieron a muy alto nivel sin que quepa destacar para bien o para mal a unos u a otros.

El resultado musical, el único posible, fue correcto: quizá faltó un poco más de ensayo que asegurara la concertación y refinara un poco el sonido de la Orquesta del Liceu. También hubiera sido deseable que la orquesta moderara más su dinámica pues, como suele ocurrir con las versiones de concierto, al estar sobre el escenario a menudo tapaba en exceso las voces.

La obra, que cuenta con uno de los mejores libretos de la lírica catalana, merecía más

Ficha

EL GIRAVOLT DE MAIG de Eduard Toldrà (versión de concierto). Núria Rial, soprano. Marisa Martins, mezzosoprano. David Alegret, tenor. Stefano Palatchi, bajo. Joan Cabero, tenor. Joan Martín-Royo, barítono. Orquesta Sinfónica del Gran Teatre del Liceu. Antoni Ros Marbà, director. Coproducción de la Fundació Orfeó Català – Palau de la Música y del Gran Teatre del Liceu. Palau de la Música. Barcelona, 12 de junio.

Tragado el sapo de la “versión de concierto”, todo lo demás fue bien o bastante bien. La dirección estaba en las manos más capacitadas, las de Antoni Ros Marbà, alumno de Toldrà y director de las dos únicas versiones discográficas de la obra efectuadas con casi cuarenta años de diferencia en 1968 y 2007. En el reparto vocal se contó con los mismos buenos cantantes conocedores de la obra y del estilo que participaron en la grabación de 2007.

LA OBRA DE EDUARDO TOLDRA

18 de juny 2012, 8:04 publicada per Eduard Toldrà i Soler   [ actualitzat el 18 de juny 2012, 9:01 ]

MARTES 5 DE JUNIO DE 1962 LA VANGUARDIA ESPAÑOLA Página 29


MI AMIGO, VIOLINISTA Y COMPOSITOR

Eduardo Toldrá nos ha dejado en un momento glorioso de su vida. Estábamos todos (toda esta gran familia, que le admiraba y quería entrañablemente), acostumbrados a verle, oírle y apreciar sus magistrales interpretaciones. La muerte implacable ha venido cruelmente a dejarnos en un estado de suspensión dolorosísimo...

Toldrá era violinista nato personalísimo sin alterar ni deformar por ello (como ocurre con algunos artistas demasiado «personales»), el pensamiento del compositor. Su «manera», su estilo, eran inconfundibles y de irradiación extraordinaria.

El joven Toldrá tuvo la suerte de encontrar un excelente maestro en Rafael Gálvez. ¡Cuántas veces mi gran amigo me había hablado de él con la profunda admiración y veneración!

En el «caso» Toldrá resulta imposible separar el hombre del artista; su técnica era humana; musical, sensible («la técnica viene directamente de la expresión», nos dice Liszt). No se trataba ya en Toldrá de la técnica fabricada aparte para ponerla después al servicio de la música, sino más bien de la técnica en unión y función del arte, como nos reclama Furtwaengler.

Todas las cualidades humanas de Toldrá se reflejaban en su arte violinístico e interpretativo: Un algo primaveral, optimista y sonriente finia de su arco. Pocos artistas poseen este don de la alegría y pureza en el sonido; su manera cariñosa, tierna, nunca empalagosa, contrastaba elocuente y bellamente con su enorme energía, su ritmo, su ataque firme sin dureza ni petulancia; la variedad de timbres logrados evocaba el color de la orquesta; en este sentido y en algún otro aspecto recordaba al famoso Enesco [external link] [biography]. También, como es sabido, violinista, director y compositor. No hay duda que el compositor, influía poderosamente en el arte del violinista-intérprete, que daba, cada vez más, la impresión de hacerse suyas las obras de los otros compositores.

Cuando muy joven dió a conocer sus «Sis sonets», recuerdo que Casals, presente en el concierto: me dijo: «En la manera de expresarse Toldrá en el violín, siempre había sospechado que había en él un compositor». Esta obra para violín es de un frescor y una belleza imponderable, verdaderamente emocionante. Podría aducirse que produce esta emoción y esta simpatía por el hecho de que en ella circula constantemente un aire local de «canto a la tierra». Para desmentir este supuesto juicio que se me permita y perdone, porque no hay ninguna variedad en ello que haga alusión a una actuación mía. Estimulado por la admiración y el entrañable afecto hacia mi gran amigo, me decidí a presentar esta obra, con la colaboración de Blanca Selva, en Madrid. El entusiasmo de los madrileños fue enorme. «Qué maravilla de luminosidad», exclamó Arbós que asistía, al concierto. Posteriormente, esta, obra fue ejecutada en el extranjero, y la acogida fue siempre la misma; compositores como Florent Schmitt y Albert Roussel, reconocieron con entusiasmo la gran personalidad de nuestro Toldrá.

Han pasado muchos años, y estas obras exquisitas no envejecen porque en ellas hay este «algo» misterioso que sólo los elegidos poseen. Nuestros jóvenes violinistas, algunos de ellos acostumbrados a luchar con las obras de los compositores contemporáneos, incluyen en sus programas las obras de Toldrá y sienten la sorpresa, de lo inefable, puro y verdadero al adentrarse en el espíritu de estas pequeñas piezas exquisitas e inmarcesibles. Estas cualidades resaltan en todas las composiciones de nuestro gran artista, que a pesar de su difícil simplicidad, son profundas, nobles y absolutamente sinceras.

¡Es esto un alto ejemplo!

Juan MASSIA



DOS RECUERDOS

Existen momentos en nuestra vida que dejan en nuestro espíritu profunda huella, y que jamás se olvidan. Dos de ellas, en el curso de mi vida artística, se encuentran estrechamente ligados a mi querido amigo y admirado Eduardo Toldrá.

El mas lejano de estos recuerdos es el de Toldrá violinista sentado ante el primer atril del "Quartet Renaixement", del que fue fundador, en el año 1911 -a los dieciséis años-, silueta, gesto ágil y alerta, su cabello aventado.

El "Quartet Renaixement" marca en la historia de nuestra vida musical un momento de suma importancia. Se presenta en público en el año 1912, siendo su principal misión la de divulgar la música extranjera en España y la nacional en el extrangero. Por primera vez oímos en Barcelona, interpretados por esa excelente agrupación, los cuartetos de cuerda de Debussy y Ravel, lo que significaba en aquella época un verdadero acontecimiento y un rasgo de valentía digno del más vivo elogio. Sólo un carácter fuerte y dispuesto a afrontar toda la responsabilidad, sólo un músico inteligente y sensible como Eduardo Toldrá podía realizar tal proeza.

Sintámonos orgullosos por este hecho y de que Barcelona -añadiré-haya ostentado siempre el primer lugar en las avanzadas del movimiento artístico referente al acontecimiento de obra nuevas.

No es este el lugar adecuado para extenderse sobre tal capitulo; permítaseme citar tan sólo algunos de los ejemplos más sobresalientes en esta historia de audiciones y representaciones célebres: En el mes de febrero del 1818 se ejecuta en el Salón del Palau "una sinfonía nueva del señor Beethoves (textualmente copiado del "Diario de Barcelona"). En julio de 1862, Anselmo Clavé dirige un concierto coral-instumental en el que es ejecutada por primera vez en España música de Wagner, la "Marcha triunfal" de Tannhauser". La primera audición en nustra península de la música de César Franck tuvo lugar en Sitges, en el año 1896.

Recordemos igualmente aquella representación de "Parsifal" en nuestro Liceo, el 1º de enero de 1914, día en que dicha obra pasaba al dominio público. El telón se levantó a las doce de la noche, para ser así de los primeros en representar dicha obra.

La audición de los cuartetos de Debussy y de Ravel por el "Quartet Renaixement" fue decisiva para mi, y no olvidaré jamás que estas audiciones debidas a Toldrá contribuyeron profundamente al desarrollo de mi vocación de compositor.

El otro momento inolvidable es el del concierto en el cual fueron presentadas conjuntamente obras de Toldrá y mías, en los comienzos de nuestra carrera musical. Ante mí tengo el programa: 28 de diciembre de 1922, en el Palacio de la Música, "Associació d'Amics de la Música". Programa homenaje dedicado exclusivamente a obras de Eduardo toldará y de Federico Mompou. En la primera y tercera parte figuraban mis "Impressions íntimes", "Escenes d'infants", "Cants màgics", "Festes llunyanes" y "Suburbis", interpretadas por el pianista francés F. Motte Lacroix -mi profesor de piano en París y uno de mis primeros intérpretes-. En la parte central figuraba el estreno de los "Sis sonets", de Eduardo Toldrá, para violín y piano, interpretados por el propio autor, acompañadas al piano por Motte Lacroix. Recuerdo la satisfacción que me causó esta colaboración y me enternece ahora leer nuevamente las elogiosas críticas a los dos "jóvenes y prometedores compositores".
Poca cosa podría añadir a todo lo que se ha dicho en estos días acerca del valor artístico y humano de Eduardo Toldrá. Sólo quieriea reiterar aquí mi profunda admiración al música y al amigo, y terminaré repitiendo lo que dije sobre él el día de su ingreso en la Real Academia de Bellas Artes de San Jorge: "… es de lamentar que Toldrá, absorbido totalmente por sus múltiples actividades de director de orquesta y profesor, se haya visto obligado a restringir el tiempo que pudo haber dedicado a la composición. Demos gracias a su gran vocación y tenacidad, que han hecho posible la creación de tantas páginas de música, de su música, que siempre es un regalo para nuestro espíritu, y en las que ha dado magníficas pruebas de ser un excelente compositor. Admiro su música por su gran espontaneidad. Es manantial claro bajo la sombra de alta arboleda. Siempre melódica e inteligente, cantando como brisa del Mediterráneo o perfilando la línea de nuestros campos y montañas, porque en la música de Eduardo Toldrá vibra toda la inmensa poesía de nuestro paisaje".
Que la ternura infinita contenida en la melodía de su "Cantarcillo" permanezca entre nosotros como recuerdo vivo de su bondad.

Federico MOMPOU
(de la Real Academia de Bellas Artes)

Un giravolt, només?

15 de juny 2012, 15:24 publicada per Eduard Toldrà i Soler   [ actualitzat el 28 de gen. 2014, 18:31 ]

http://www.revistamusical.cat/?p=3241

Un giravolt, només?


ToldraPublicat per Redaccio el 13 juny 2012 in Crítica · 0 Comentaris
© Antoni Bofill

PALAU 100. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Núria Rial, Marisa Martins, David Alegret, Stefano Palatchi, Joan Cabero i Joan Martín-Royo, solistes vocals. Dir.: Antoni Ros Marbà. El giravolt de maig d’Eduard Toldrà (en versió de concert). PALAU DE LA MÚSICA. 11 DE JUNY DE 2012.

Per Mercedes Conde Pons

Després de moltes anades i vingudes que feien perillar la culminació de les commemoracions del cinquanta aniversari del traspàs del compositor vilanoví Eduard Toldrà, finalment es va poder dur a terme al Palau de la Música Catalana la recuperació de l’única òpera del compositor, El giravolt de maig, en versió de concert, en la coproducció plantejada en origen: Palau de la Música i Gran Teatre del Liceu. Una llàstima que s’hagi hagut de renunciar a la versió escenificada –encarregada a Oriol Broggi– i encara més que, finalment, no estigui previst programar-la en escena al teatre de les Rambles, tal com s’havia dit que s’esdevindria el 2014.

El giravolt de maig és una obra eminentment teatral, malgrat ser, també, profundament poètica. No en va el llibretista és Josep Carner, que aconsegueix imatges tan evocadores com “Tinc el cor massa ple” que expressen Rosaura i Golferic per parlar del fenomen de l’embriagament de la joventut, o els bells versos de Golferic en referir-se al seu enamorament vers Rosaura: “Oh, si em sembla que em mira i em parla quan l’afany és en mi tan pressós! Deu-me un bell corser blanc per raptar-la i un mantell prou folgat per a tots dos. I aquest nom, i aquest nom que em restaura, que el veneri i el lloï tothom; Rosaura, Rosaura, Rosaura, Rosaura, lluna i música i mel en un nom”. Una llengua catalana en el seu màxim esplendor, que fa també de les expressions més planeres –cal no oblidar el caràcter còmic de l’òpera– autèntiques imatges poètiques. No és gratuït que el títol de l’òpera, El giravolt de maig, no tingui cap traducció directa ni al castellà ni a cap altra llengua. Perquè… què és exactament un giravolt?

En aquest context Eduard Toldrà va trobar-se, malgrat ser novell en l’àmbit de la composició per a teatre, molt còmode en un terreny que, tanmateix, coneixia a bastament com a actor amateur. Toldrà va crear una música que s’adequa a la perfecció al text de Carner, però no situant-la en un segon pla, sinó fonent-la amb la poesia dramatitzada del poeta català, com si es tractés d’un seguit de cançons de concert (l’equivalent al tradicional lied alemany) unides per un recitat acompanyat amb instrumentació exquisida.

La música de Toldrà és, exactament, exquisida. A mig camí entre l’impressionisme d’arrels franceses (que ell tan admirava) i un caràcter mediterrani molt particular, no hi ha cap possibilitat d’equiparació entre la música d’aquest compositor i la d’altres contemporanis. Per això resulta increïble que la seva música no es toqui més sovint en concert, malgrat que, per exemple, les seves cançons estan en boca de tots els estudiants de cant dels conservatoris catalans.

Pel que fa a la versió de concert oferta al Palau de la Música Catalana –escenari on es va estrenar aquesta òpera el 1928–, és important remarcar que es tractà d’una recuperació amb els millors possibles a nivell artístic (malgrat el buit escenogràfic) i amb un fort caire emotiu que es va transmetre a l’audiència des de bon inici.

En la primera part del concert, els sis solistes van interpretar sis cançons molt representatives de la varietat estilística del músic Eduard Toldrà. Des de la densitat poètica i etèria de cançons com Festeig o Maig –interpretades per David Alegret i Joan Martín-Royo, respectivament– a la foscor de Divendres Sant –cantada per Stefano Palatchi–, la modernitat de l’estil mostrat a Cançó incerta –en una delicada interpretació de Núria Rial–, l’assimilació de la tradició ibèrica a través de Madre, unos ojuelos vi –magníficament dita per Marisa Martins– o l’èpica de Cançó de grumet, en la dicció catalana impecable de Joan Cabero.

A la segona part, el sextet solista –protagonista del darrer enregistrament discogràfic de l’òpera, fet el 2006 i recentment recuperat pel Centre Robert Gerhard– va posar les seves grans qualitats artístiques però també el cor en una interpretació que, cal dir-ho, va sorprendre la nombrosa audiència desconeixedora del talent dels artistes –tant intèrprets com compositor– del país. Antoni Ros Marbà va liderar amb energia i mestratge l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, tot culminant l’òpera en un final que, val a dir-ho, ens recordà el gran testament artístic del compositor operístic per excel·lència: Giuseppe Verdi. Aquell final del Falstaff, en què l’autor fa dir a cor a tots els intèrprets “Tutto nel mondo è burla e l’uom, è nato burlone” i que Toldrà fineix amb les sàvies paraules de Carner: “Fieu-vos del meu seny: l’hostal en cria. Tot ha finat com cal. La gent ve aquí, la nit hi passa, cadascú somia, i, en acabat, reprèn el seu camí. Mireu, ja trenca el dia. Somriguem-nos a l’hora de partir. (…) Un giravolt només, i adéu-siau.”

Guia de Lectura - Eduard Toldrà

15 de juny 2012, 11:24 publicada per Eduard Toldrà i Soler

1-10 of 41