index‎ > ‎Life‎ > ‎Friends‎ > ‎

Juli Garreta

Juli Garreta: discrete watchmaker and extraordinary amateur musician 

He was born in Sant Feliu de Guixols in 1875. He was self-taught and worked as a watchmaker and, as regards music as it was formed in the orchestra and `couplet of his father Stephen` s Garreta and Red.

His innate temperamental conditions that combining rhythmic and melodic traits and some of `patently Catalan structural roots of` Central Europe, were matured without interruption to be truncated by a premature death (the `1925) when we could trust more in the unlimited possibilities of its intuitive nature and a growing mastery of language and orchestral techniques and musical forms, though, caricaturescament, the biographical story of the `self-taught Julius Garreta could just say" to watch `trade and amateur musician" (rather "discreet watchmaker` s office and extraordinary amateur musician "), despite the brevity of its catalog, we find d` d `a truly exceptional case of a more personal creative temperaments ( but not reached full maturity) of which has never had the Catalan music. 

We need to continue this way for the life of Julius Garreta with a written plan that Joseph was dedicated, and that brings us to, fine words, `the environment of his time: 
"With this we come to Sant Feliu de Guixols, people friendly and polished. In the Middle Ages was a` monastic town that revolves around a `great Benedictine monastery that was burned and dragged the year` 35.Avui is a small town bourgeois houses with some excellent proportion and `-I suppose-d` tranquil.la stay. The bus stop is now at the bottom of the Rambla Vidal. 
First, the `agency was located exactly in front of the watch Garreta, the watch that the musician was now occupied and open a tobacconist. When I was going to be studying in Barcelona and came to this line, see the master behind the glass of the window `,` sitting in front of a table full of these `small, tiny, graceful objects that handle the watch (...) 
Garreta was a small man, thin to fat, very white skin, a bit flaccid, melanconiosos of `blue eyes, prominent nose, with impeccably combed line-a line that turned on the forehead, in Tupei. Neck and rarely wore a tie, and his round belly, his short legs, a little modesty palette of its port, was the kind of good art of `other` temps.Produïa printing being a man of calm and quiet but denounced the eye, suspended in vagueness and sleep, hungry and very sensual mouth and a shade weary and skeptical throughout the body. 

When in a time far away frequented the festivals, I tie Garreta friendship. Each year, St. Feliu, for the party, and I were the teacher who would go to bed later. In the morning, inevitably, we were at last open cafe, and there we were having the last drink ienceníem `l` last fifteen cent cigar. We sit down, then walk into a bank, which at that time appeared lonely and deserted: a huge tent, flaccid and exsangüe, put on the beach, played by the light of dawn `seemed` the flank of an elephant wardrobe. (...) Floated in the air `exquisite melancholy and bitter of the flare burned, the party extinct. The tasting was a morbid pleasure, and Garret was able to spend an hour sitting quietly on the bench, watching his eyes a little aclucats as daybreak. But that was rare because he liked the most was talking about calmosament any vulgarity of the most insignificant, interminably. 

`When the bus arrived at the` agency Garreta tube is removed the lens `s eye, the chord buttons and the` Vest, leaving the job, came to the doorway. With hands in the pockets of trousers, gazed with curiosity visible as people up and down the car, as raised and lowered pack. Produced the impression of `man who wants out of himself, the distracted, whatever it was an excuse to spend the time`; fading thought in the scenes he saw. `The men who try to escape being simpàtics.Ho are usually out of necessity. Sociability is the most common form of `escape. "The modest, the friendly watchmaker of Sant Feliu," said the daily `s time. It was true. 

-Actually, I said one day - if it were not the watch, my life would have been very sad. 
-I do not know what it means ... 
Yes. The music, in a state of internal gestation, is presented as a world `m vague. Extract the vagueness of `floating a melody, a symphony form, is a trball than my strength. I am an intuitive. Yet this effort fatigue. The clocks, however, so specific with its small precision parts so fine, so precise, so divinely drawn, have been for me a refuge, a rest in inaferrable vagueness of music. The monks, who only believe in God, must play a `trade. Otherwise, be destroyed. All the artists really should have a job. 
-So, ¿while mounted and dismounted watches thinks about his music? 
Of course. 
-Naturally. 
-L `m` explanation just given is clear and human. 
-This has been my life Toa. 

Garreta was a typical product of the country. It made no coherent and serious music study. `He had to invent all its means of expression, blindly discovering the technique. The considerable effort that had to do to overcome stuttering children `s music seems quite respectable. For a long part of the teps coblers sardana that touched the country. I had seen on the `empostissats of rural people in party, even before the musicians bring in shirtsleeves, with the small triangle of tissue in the neck, cheeks swollen by the wind, like a baroque angel. 
In sardanas played the flugelhorn and violin at dances and crafts of `church .(...) 
In Sant Feliu `s had been, meanwhile, for reasons that would explain` s long, a good musical environment, perfectly distinguished. Garreta belongs to (...) 
Garreta formed in the composition (Running mediocre) and read many papers. `He had to learn, certainly late in life, what students learn in school sometimes very young. He was a rising path. He died so young, that his life was notoriously incomplete. 
When the songs started to play the sardanas Garreta the Empordà popularisme `s shameful. The protests were general. Some said they were sardanas concert, could not be danced, others who were Wagnerian. People `s had thick ear. Most sardanas `s then elaborated using the grounds of the zarzuela, the cuplets. Music and arrilada tronadíssima. The sentimentality of some empiocat (...) Pep Ventura `s had been lost in the distance of time. The decline was marked. The first act of straightening the master came Cotton (...). Garreta, he regarded as his teacher Cotton, aparegu'r finally, with its joyous force, as a smiling, sunny lleonet (...) 
With its sardanas Garreta stood before the country, and we followed them all: men, women and children. It was a moment of wonder, a cry of `dazzling joy (...) 
The Sardana, as is the cocebuda `Empordà is the same pleasure. It `s what brings in the most classic definition of pleasure. It `s entry into the unconscious` implicit in the whole dance, controlled now, but by numbers, by the presence of `clarity of some figures. The most luminous of consciousness may not think or even remember, but have. Counting is to understand (...). 

Garreta-as-a few more made us understand these things so closely tied to our feelings of pleasure (...) The Sardana `comes from not being an outburst, but a solar power (the` of this music) set in a clear and precise standard."

Octavi Saltor.



La figura i l'obra de Juli Garreta són elements decisius en l'estudi de la sardana i de la Cobla, i més, considerant la seva formació pràcticament autodidacta. De petit, rebé lliçons del seu pare, rellotger d'ofici i músic per vocació, conjuntament amb els seus germans Josep i Lluís. Amb aquest pobre bagatge inicial, Juli Garreta havia de tenir innata, una gran aptitud per a la música, que el convertí en un extraordinari compositor. Començà a escriure petites composicions per a piano, influenciat pel seu fervor per Chopin i Mendelssohn. Interpretava, amb una certa dificultat, el piano i el violí, avocant per tant tota la seva força musical a la composició.

L'any 1897 va escriure La Pubilla, la seva primera sardana, demostrant ja el seu esperit inquiet i innovador. Amb La Rosada (1900), es manifestà el geni musical de Garreta, iniciant una línia culta, sense concessions, que suscità força discussions entre l'ambient sardanista de l'època. Paral.lelament a aquesta línia de composició sardanista, fa les seves primeres incursions al món del simfonisme. Els contactes amb Pau Casals, que coneixia la seva obra sardanista mitjançant els títols que divulgava "La Principal de la Bisbal", foren decisius per consolidar la figura genial de Garreta. Ell l'animà a compondre peces simfòniques, que la seva orquestra s'encarregava de divulgar. Pastoral, Suite en sol, Sonata per a violoncel i piano... són alguns dels títols més significatius.

Pel que fa a les sardanes, el geni de Garreta arribà al màxim exponent amb Somni gris, Matinada, La pedregada, A en Pau Casals, Llicorella, Dalt les Gavarres, Pastoral i, molt especialment, amb Juny. Garreta té un lloc preeminent dins la història de la música catalana, malgrat la seva prematura mort als 50 anys, que fustrà la carrera excepcional d'aquest gran compositor. El mateix Casals manifestà, una vegada, parlant d'en Garreta que: "Duia a dins l'embrió d'un gran mestre. Un embrió que per manca d'estudis, d'orientacions, d'un ambient propici, no pogué desenvolupar-se convenientment. En circumstàncies més favorables a la seva eclosió, aquesta mena de genis en estat de larva esdevenen un Beethoven o un Brahms" com es troba en el llibre de Josep Mª Corredor: "Conversation avec Pau Casals". Michel Albin. París 1955.

Segons Marià Vinyas: a "Juli Garreta, l'home i l'artista". Sant Feliu de Guíxols 1955. "Per Garreta, la sardana no fou únicament una dansa ben rítmica, feta per a ballar. Fou una plasmació del nostre esperit en petites cristal.litzacions dels nostres sentiments; com una mena de poemes simfònics dansables, exterioritzadors de realitats i emocions pròpies de la nostra terra, filles d'ella".

Finalment,ja, per acabar amb aquest petit esbós biogràfic de la figura del mestre Juli Garreta -que hem cregut convenient de fer bàsicament per dos motius: el primer, degut a la important tasca que va exercir dins el món de la sardana, que es reflexa en la posterior trascendència i influència que ha gaudit la seva obra, i el segon, per la cordialíssima amistat que el va unir, al llarg de la seva vida, amb l'Eduard Toldrà- unes paraules del mateix Toldrà extret del pròleg a la biografia "Juli Garreta", de Canut Pellicer. Biblioteca La Sardana, núm.2. Barcelona 1926.: 

"(...) A més a més, la música de Garreta posseeix, (...), el que en podríem dir un element aglutinant de primera força; ens referim al sentiment terral. En efecte, Garreta és un líric; Garreta canta eternament, amb exaltació romàntica (amb la força, però, d'un home sa d'esperit) i canta sempre en català!

I on trobem més vistent aquest sentiment terral és en les seves sardanes. Justament, nosaltres creiem que és en elles on culmina la força creadora de Garreta. En va escriure moltes; en va escriure sempre; d'aprenent i de mestre; es pot dir que va començar i acabar escribint sardanes.

Riques d'idees i de color, exuberants de forma, d'un contingut harmònic gras, picants de ritme, quina joia per l'esperit de sentir el timbre bosquetà de la cobla empordanesa tocant sardanes de Garreta!

Episodis viscuts, estats d'ànim joiosos o punyents, sensacions les més diverses, es traduïen en sardanes: elles formen, podríem dir, el llibre de memòries de Juli Garreta.

Si dèiem que la força creadora de Garreta culminava en les sardanes, era, no per raons de tècnica o d'estructura, sinó perquè és on trobem més sinceritat i més fluïdesa; perquè, en elles, hi veiem la pròpia essència del seu geni.

En fi; sardanes, poemes, sonates, l'obra tota de Juli Garreta és la d'un home pur d'intenció, fidel tothora als imperatius de la seva consciència, lliurat al seu treball amb tota l'ànima i amb tot desinterès. És, per tant, l'obra d'un ver artista. Proclamem-ho així als quatre vents.

La personalitat artística de Juli Garreta mereix més que aquestes quartilles que acabo d'omplir. Mereix un veritable estudi crític més detingut, més ample i més intel.ligent. Caldrà que algú el faci.(...)".



De família menestral, la seva formació va ser bàsicament autodidacte. Va rebre nocions de música dels seu pare, rellotger i músic, i del director de coral Ramon Novi.
Va actuar a la cobla i orquestra paterna anomenada ‘La Vella’, i després d’una estada a Vilanova (per aprendre l’ofici de rellotger), ho va fer en el Quintet Garreta. Aquest modus vivendi s’esqueia al seu temperament tranquil i li deixava temps lliure per dedicar-se a la creació musical.

L’ambient en què es va moure al Sant Feliu modernistra va ser el d’un cercle d’amics benestants que li van permetre accedir a les grans partitures clàssiques i romàntiques i a compositors com Mahler, Strauss i Schömberg. Fora de Catalunya, només va anar a Paris i a Munic, cosa que li va permetre conèixer directament l’obra de Wagner, i els seus desplaçaments es van limitar a Barcelona per la relació amb l’Orfeó Català, Lluís Millet i Pau Casals, que va donar a conèixer l’obra de Garreta a Madrid, París i Londres.

Garreta va ser un músic romàntic intuïtiu que es va expressar en un llenguatge musical ric en sonoritats contrastades que ben aviat va prendre consciència que no li calia deixar-se influenciar ni allunyar-se de la seva intuïció. Va conrear la música simfònica i la de cambra i va rebre diferents guardons, i del seu catàleg resulten especialment remarcables les dues sonates, en especial la de piano, el tercer moviment de la qual és una sardana de paleta musical molt àmplia.

En el seu catàleg per a cobla (circumscrit a la forma sardana) s’hi distingeixen tres etapes: la primera inclou obres de joventut, a les quals van seguir obres amb un marcat segell, que van suposar la transició a les seves obres definitives. Va instrumentar per a orquestra simfònica les sardanes ‘La pedregada’, ‘A en Pau Casals’, ‘Nydia’, Mar d’argent’, ‘La pastora enamorada’, ‘Isabel’, ‘Giverola’ i la inclosa en ‘Sonata per a piano’, mentre que Joan Pich Santasusana va instrumentar la de la ‘Suite Empordanesa’. A Garreta se li deu el fet d’haver convertit la sardana en una forma apta per al concertisme simfònic, i va contribuir a la seva difusió internacional. La seva personalitat inconfusible van fer sorgir la dita popular que deia que ‘hi ha tres tipus de sardanes: les que no tenen qualitat, les que sí que en tenen, i les d’en Garreta’.