index‎ > ‎Life‎ > ‎Chronology‎ > ‎

1905-1911: moving to Barcelona and the new academic life

1905
https://dl.dropboxusercontent.com/s/l6u4qsjk0fjse7y/Barcelona%20%281908%29%20en%20tramvia.mp4
September 19
: Eduard Toldrà, at the age of 10 years old, arrives in Barcelona with her sister Enriqueta, with the purpose of fulfilling a better musical formation. The family will settle down from that point on, at the Carrer Urgell num. 70.
November: Enrolls at the Liceu Conservatory (private music academy), where he will study and perform with the Orchestra of the Students of the school, performing for the first time as a member of a music ensemble, excerpts of Gluck's Orfeo and a Mozart's Serenade.

Eugeni Molero writes in his book about what represented for Toldrà the move to Barcelona:

Alejándose de Villanueva, la familia Toldrá rompió, o por lo menos distanció enormemente, sus puntos de contacto con la cotidiana labor de la población, con su mundillo artístico e intelectual del que indudablemente Francisco habia sido una de las cabezas visibles. Por otra parte el vasto caudal sugestivo de Barcelona, invadió muy pronto este núcleo familiar, ligándole ya para siempre a los destinos de la gran ciudad. Desde el punto de vista musical debe agradecerse al entonces jefe de la familia Toldrá su personal ciarividencia de los hechos, trasladándose a Barcelona para favorecer el desarrollo artístico del hijo. Probablemente sin esta circunstancia, auténticamente vital, Eduardo Toldrá no huhiera traspuesto el umbral de los músicos provincianos, quedando su propia figura sumida en una atmosfera gris de mediocridad.

Repárese en el caso Julio Garreta, el modesto relojero de San Feliu de Guíxols: la existencia de este creador genial permanecio vinculada en cierto modo a Villanueva y Geltú, toda vez que su padre había vivido durante muchos años en esta población haciéndola marco de sus intervenciones musicales. Cuando el joven Julio hubo de escoger profesión de nuevo volvió a Villanueva para aprender el oficio de relojero en el taller de Janini, popular artesano de la localidad. Según deja traslucir lo antes citado, Garreta fue un autodidacta, un músico mal dotado teórica y técnicamente, un hombre que ganó el sustento con su trabajo manual; sin embargo, las producciones de Garreta llevan el sello de lo imperecedero. ¿Que sorpresa nos hubiera deparado Julio Garreta con una formación musical sencillamente buena, como la que recibiera su amigo Eduardo Toldrá por ejemplo? Es muy probable que su nombre brillara hoy a la altura de los grandes genios, pues ya el mismo Pau Casals creyó hayar en él la singular inspiración de un Beethoven o un Brahms.

Desde luego, Eduardo Toldra se identificó plenamente con la propia existencia evolutiva de la Ciudad Condal. Pudo captar desde infinitos ángulos el valor de las situaciones y circunstancias, sirviendo con su atre a la ciudad hasta la hora de la muerte.

Cada una de las instituciones artísticas barcelonesas sabía de las andanzas de Toldrá: cada rincón, cada inquietud, Ie hablaban de mil cosas dispares, pero que en el fondo asumían una sola configuración, la del autentico espíritu barcelonés. Es por ello que el agudo crítico Manuel Valls nos define así las composiciones del maestro: «... Toldrá ens dóna la imatge musical de l'autèntic esperit barceloní, configurat a l'esperit d'una burgesia que estima extraordinàriament l'estructura social i cultural que la sosté, avalada per una herència de tradicions curosament conservades».
 
Su nombre queda pues completamente incorporado a la interminable relación de todos aquellos artistas que hallaron en Barcelona una plataforma, un instrumento lanzador, que sirvió para proyectar su estela luminosa en el horizonte del intelecto universal.

Dentro del aspecto puramente humano o emocional hallan también su redundancia todos los instantes ciave aparecidos durante la existencia del artista. Los recuerdos acumulados en el transcurso de tantos años, las propias brumas del sufrimiento o la depresión, o el halo resplandeciente de los postreros triunfos, fueron contemplados siempre desde su invisible atalaya barcelonesa.

Eduardo Toldrá conocía con todo lujo de detalles el curso, un tanto irregular, de la vida musical barcelonesa a lo largo de más de cincuenta años. Y la conocía no de oídas o por referencia más o menos directas, sino de viva voz, por haher sido éI uno de los principales protagonistas. Hubiera resultado de un valor inapreciable cualquier trabajo escrito por el maestro a este respecto. Su perspicacia observadora, sus dotes únicas y excepcionales, se bastaban sobradamente para acometer una obra de tal género.

Hay que hacer destacar sobremanera su reiterada permanencia en el «Palau de la Música» o en las aulas del Conservatorio Municipal, para ejercer dos funciones complementarias, dos facetas distintas en la vida del hombre y del artista.

1906
October 1: He transfers to the "Escola Municipal de Música" (public music school), which at that time was situated at the "Parc de la Ciutadella" (at the building popularly known as "El castell dels tres Dragons" - "the Castle of the Three Dragons"), considered to be the first modernista building, build in 1887 by architect Lluis Domènech i Montaner, opened as a café for the Wold Exhibition of 1888). Now a days it hosts the Zoological Museum, houses the Zoological Museum. The brick house is an example of early Modernism. The building was built in 1887 by architect Lluis Domènech i Montaner, one of the leading representatives of the Catalan Art Nouveau. Since 1920 it houses the Zoological Museum. The Castell dels Tres Dragon is a good example that the performance of Modernism in particular consisted of to combine different styles and techniques. The construction with bricks and bearing steal elements was inspired by the then very famous Amsterdam Stock Exchange. The towers and battlements are reminiscent of the Moorish style. The art to decorate building facades with ceramics, was revived and became an important technique of Modernism. The reason for this transfer was, most likely, due to economical reasons since the Liceu was a private school and the Escola Municipal was public. His new professors at the Escola Municipal will be Rafael Gàlvez (violin), Lluis Millet (music theory) and Antoni Nicolau (harmony).

Eugeni Molero writes about Toldrà's education and professors:

Indudablemente lo que Toldrá aprendiera durante sus fogaces estancias en París, Berlín y Viena ofrece un indudable interes desde el punto de vista técnico pero no cuenta al efectuar un pequeño análisis de la personalidad de sus auténticos maestros. Pudo captar en los centros docentes extranjeros nuevas ideas o conceptos, mas los verdaderos forjadores de su personalidad musical fueron Millet y Nicolau. Incluso Luis Gálvez, su profesor de violín, queda tambien relegado a un plano inferior con relacion al ocupado por los dos primeros.

LIuís Millet, profesor de solfeo en la «Escola de Música», fue uno de los pioneros del movimiento revalorizador llevado a cabo en Barcelona durante las primeras décadas del siglo XX. Fundador y padre del «Orfeo Català» (1891) entidad modélica entre todas las de su género. Apasionado, genial, inquebrantable ante las dificultades. supo afrontar con su joyen masa coral las infinitas complicaciones que pudieran presentarle Haendel, Bach o Beethoven en sus gigantescas obras para coro. Su espíritu inquieto, dominador y vehemente debió mostrarse a sus discípulos, calando muy hondo en aquellos temperamentos  juveniles. Su afán renovador, su impulso, prendieron en el ánimo del alumno Toldrá. Las páginas de la «Revista Musical Catalana» (1904), la colección de artículos «Pel nostre ideal» (1917), serían bojeados con devota avidez, con incrédula admiración y afecto. Ciertamente la voluntad creadora de Toldrá hubo de someterse muy complacida ante las exhortaciones que dirigla su maestro, por ejemplo aquella aparecida en «Emporium (1905) que reza aí: «Musics catalans, novells cantAlres de I'esplèndid renAlxement de la nostra terra, feu de la sardana una forma predilecta de la vostra inspiració». Discípulo de Vidiella y de Felipe Pedrell, Millet logró desviar hacia el villanovés el fresco caudal emanado de PedreIl, el ilustre torlosino, legítimo pilar sobre el que se asienta toda la producción musical española. 

Millet fue un adelantado, un precursor. Forz0samente cuantos giraran los años iniciales en torno a su figura pudieron absorber la atmósfera saturada de auténtica valoración musical que sólo los genios acostumbran a desprender.

La intimidad del fenómeno musical, el valor emotivo y sincero que atesora una composición lo halló Toldrá en su maestro de armonía, Antonio Nicolau. Este músico barcelonés sabla muy bien de las tendencias imperantes en los medios europeos por su estancia en París, donde llegó a estrenar un poema sinfónico (1882). Su talento le había conducido a diversos géneros: sinfónico, operístico o coral. Desde luego, la vena interna de Nicolau permanece mayormente adherida en «La mort de l'escolà», «La Mare de Déu» , «Divendres Sant» o «Captant», donde el alma de un pueblo que ama y canta, cobra vigor y sonido para emocionar al auditorio.

El ambiente sobre el que se desenvolviera Toldrá en aquella época puede calificarse de grave, severo, excesivamente hierático para sus pocos años, debiéndose ello a la profunda circunspección mostrada por Millet y Nicolau.

El andaluz Luis Gálvez, con sus pintorescos métodos pedagógicos, contrarrestaba los efectos anteriormente enumerados, para dibujar un destello de alegrla en los semblantea juveniles del alumnado. Aunque Gálvez infundiera un tono despreocupado a la marcha de su ciase, no puede censurarse su actitud, toda vez que los frutos logrados compensaron altamente tales prerrogativas.

Finalmente deberá hacerse hincapié en otro motivo totalmente incorporado a las tareas de Toldrá: La poesía. Sabido es que el maestro sentla especial predilección por los textos escogidos de los mejores autores, musicándolos y haciendo posible su mayor difusión y conocimiento. El motivo sugeridor de esta tendencia no es otro que su propia admiración hacia tales poetas. Sin embargo, Millet y Nicolau abrieron ya una posible puerta de salida hacia esta nueva esfera respaldando sus obras en versos de Maragall y Verdaguer.

La fidelidad de Toldrá para con sus maestros no precisa comentarios. Si en un principio se vio dotado de talento, luego halló un padre abnegado que cuidó su orientación; cuando los recursos pedagógicos del progenitor fallaron, éste dispuso el traslado a Barcelona para que el aprendizaje continuara. Los tres maestros ya aludidos se encargaron de culminar la obra, modelándola según sus convicciones, para presentarla finalmente a la opinión internacional como uno de los frutos típicos de nuestro inquieto país.

1907
April
: First professional activities with the Orchestra conducted by Antoni Nicolau (four concerts at the "Palau de Belles Arts"), plus some substitutions at the "Teatre Còmic" (Comic theater), where his father was playing the viola. Becomes concertino with an orchestra playing zarzuela ("Societat La Família Obrera de Sants"), other gigs at summer festivals with a quintet in Barcelona and surroundings, etc.
The months of April, May and June of 1907 signify the starting point of his professional active career.
June 26: Exam of dictation at the "Escola Municipal de Música". Toldrà ends his studies of Solfége with Millet. Manuscript of the "Dictats musicals de Curs 4t. : Fets en l’Escola Municipal de Musica de Barcelona en lo curs de 1906 a 1907 per Eduard Toldrá. Barcelona, 26 de juny de 1907" academic year 1906-1907 [pdf] Courtesy of the Biblioteca de Catalunya  [BC M 5099/3] [fons Toldrà BC]
August, September, November: During that summer (months of August, September and November) perform with a quintet in Barcelona and surroundings in various events.
September: He finally plays at the first serious concert of his life in September (as he points out) in Reus, at the "Foment Nacionalista Republicà" organized by his brother Cisco.
December: He has some gigs in Sants (Barcelona), at the Society "La Familiar Obrera" where he is the concertmaster of a big orchestra.

1908
[His professional activities face an important increase: symphonic concerts at the "Palau de la Música Catalana", more engagements with the orchestra at the "Teatre Còmic" (Comic theater), plus some more operettas, zarzuelas, more brasserie performances, music festivals, etc.]
January: Continuing the "gigs" of zarzuela in Sants. At the end of the month, he joined the Orchestra of the "Teatre Còmic", where he continues in February, March and part of April.
https://lh5.googleusercontent.com/-hfIL80Cx5Ak/UxA7RfITAkI/AAAAAAAAJDk/cUeVa4YIlhw/s1600/El%2520Palau%2520de%2520la%2520Mu%25CC%2581sica%2520Catalana%2520el%2520dia%2520de%2520la%2520seva%2520inauguracio%25CC%2581%2520el%25209%2520de%2520febrer%2520de%25201908.jpg
February 9
: Inauguration of the Palau de la Música.
April 26: Plays the Ballade et Polonaise Op.38  by Henri Vieuxtemps at a concert organized by the Orfeó Vilanoví in his hometown, Vilanova i la Geltrú.
May, June: Multiple "gigs" in different theaters in Barcelona, at the Cinema Novetats and the Teatre Apolo at the Poble Nou, also at a school in San Andreu, a the "Casa del Pueblo", etc. Playing zarzuela, operettas and some other dance music.
July: He has some substitutions with a String Quartet at the "Cafè Parisién." At the end of the month he plays at a "Festa Major" in Esplugues del Llobregat.
August sardanas playing with an orchestra in Cerdanyola. 
July 6: Composes the Mazurca, "La Sega" [score[BC M 5099/4] [fons Toldrà BC]
July 14: Composes the Vals-Boston tittled "Nº Preliminar" [score] [BC M 5099/5] [fons Toldrà BC]
August 16: the Festival of Vallmoll violin soloist.
September 5,6,7,8: Has a few concerts with a Trio at the "Cafè Espanyol" located at the "Plaça Reial", where the owner used to change the performers.
Setember 29: Composes two motives of Waltzes [score] [BC M 5099/6] [fons Toldrà BC]
Vals feroche. Sense data [score] [BC M 5099/7] [fons Toldrà BC]
Polka. Sense data [score] [BC M 5099/8] [fons Toldrà BC]
November 12,13,14: Plays at the Festa Major of Sant Martí at the "Casino Colón" with the orchestra of Ponsa, playing a solo concertante piece.

1909
January 3:
 Performance with the Trio Toldrà-Planas-Garganta (with Antoni Planàs, violoncello and Guillem Garganta, piano) at the "Ateneu Obrero" of Barcelona.
January 24: Substitutes his father at a performance in Sant Andreu where he plays the viola.
Between January and February he works in small "gigs" playing at little theaters, cinemas, cultural societies, etc... 
At the end of January and February, March, April and May, he has a few "gigs" of zarzuela, weekly at the "Teatre Bosc" of Gràcia, where he plays as concertmaster. 
March: Alternating with the "gig" at the "Teatre Bosc", performs in two music dance festivals with an orchestra.
April: Performs sardanes with the Quintet Gayó. 
April 26: First chamber music concert with a trio (with cellist Antoni Planàs, and pianist Guillem Garganta) in Reus.
May 22: Gives a concert at the "Foment Republicà Nacionalista" of Reus with the Trio, performing a couple of trios by Haydn (in D major and in A major) and one by Reissinger (G minor). They also had a chance to excel playing alone: 3 pieces for solo piano, 2 for violoncello and 2 Mazurcas for violin solo.
July 3: He has a round of substitutions at the "Teatre Apolo", and goes as a freelance at the "Arenas".
July 4: Starts writing his Memoires in Barcelona tittled "Impressions incoherents de la meva vida frívola a Barcelona (total res!)". That is his personal Notebook where he presents his memories of youth, which embraces two and a half years (from July 4th 1909 to December 31st 1911) that correspond to the period when he was fourteen, fifteen and sixteen. The original manuscript presents a total of 717 pages of various sizes, filled with some tiny handwriting that provides a very interesting perspective of the personality and humanity of Eduard Toldrà.
https://lh6.googleusercontent.com/-V-HbNnbOnJY/UvPZa8lnIII/AAAAAAAAI8c/lkHeqYQrt2g/s1600/Teatre%2520Apolo%25201910%2520%2528Barcelona%2529.jpg
July 4:
 First page of his "Impressions": 
"Ahir vaig començar a fer una tanda de cinc dies de suplències al Teatre Apolo, on actua una companyia cómico-lírico-coreogràfica. Total: Amparo Guillén, l'Alfonso i En Santpere del Principal, per lo "cómico-lírico", i per lo coreogràfic, la imponderable Pauleta. Bueno, i ara aquestes coses poseu-les en la meva fulla de serveis. No és ben prosaic, aixó?"
Around mid-July Toldrà starts the season at the "Teatre Modern" of Gràcia, with the genre of the pantomime. He worked with the "Companyia dels Onofri" with daily representations.
July 20: "He guanyat, en lo que corre d'aquest mes, 55 pessetes i, en lo que va d'any 83 duros. Em sembla a mi que quants xicots de caforze anys es quedarien reflexionant davant d'aquestes xifres monetàries..."
July 23: "Fa dos anys que em trobava a Reus, amb motiu de passar-hi uns quants dies, i que em reportà (per les traces i manyes del Cisco) fer un concert al «Foment Nacionalista Republicà», el primer de la meva vida (s'entén, una mica seriós). Ara els farà de la primera anada a Blanes i ja he fet el primer aniversari de l'excursió a Vic. Totes aquestes dates les he recordat de gust, perquè veritablement en totes em vaig divertir molt."
July 25: From July 25 to August 2 of that year would take place the "Setmana Tragica", the "Tragic Week", that was a series of bloody confrontations between the Spanish army and the working classes of Barcelona, backed by anarchists, socialists and republicans.
August:
 Continues playing in theaters, cinemas, societies, festivals, coffee-shops, etc.
August 14: Violin recital at the Orfeó of Blanes performing works by Mendelssohn, Chopin, Vieuxtemps and Scharwenka, accompanied at the piano by the director of the Orfeó, Emili Mestre.
August 26: First rehearsal of the sessions with the String Quartet. He'll become a lover of chamber music, which will definitely penetrate in his soul. The four young fellows were Eduard Toldrà, Josep Recasens, Lluís Sánchez and Bernardí Gálvez (the son of his teacher).
September: Toldrà travels to Vilanova i la Geltrú to participate in two "gigs" playing zarzuela (operetta), and during that month, he takes substitutions at the "Teatre Líric". More "gigs" of zarzuela (operetta), also playing in different dance events and four or five concerts with the Trio Planàs in Vallvidrera. Participates also a the party of Vallensana. 
September 2: "El dilluns al mati vaig anar a fer la 2ª sessió de Quartets a câ’n Galvez. Parlaré d’aixó. El dia 26 del passat més vam quedar constituits per fer quartets de corda, principalment y ademés trios al piano y fent jo el 1er. Ensaig: Jo de violi 1er, en Recasens de 2on, en Sanchez de viola y en B. Galvez de violoncel. Tot aixó va ser pensada d’en Galvez Bernardino. Oh! en Berna, en té de molt bones de pensades. Després d’anomenar-me jo, ho he fet a n’en Recasens. Bueno, en Recasens y jo, i jo i en Recasens són dugues coses que la Providencia, o lo que sigui, ens ha fet estar en més o menys amistat desde la meva edat de 3 anys y seva de 5. Aixó va ésser al colegi de pàrvuls de Vilanova, de la direcció de Dª Conxita Cabré. Y dient aixó sembla que com si digués que ell, igual que jo, és fill de Vilanova. Va continuar l’amistat aquella en el colegi superior del Sr. Gomis y Oromí. Despres, quan jo tenia 10 anys y vaig venir aquí a Barcelona, vaig deixar encara a ell en dita escola Superior. Finalment, i ja casi som a avui, ara fa dos anys, o més ben dit, per juny de 1907, quan feiem classes extraordinàries a ca’l Mestre per preparar-nos per examens, m’el vaig trobar a n’ell a cal Sr. Galvez, dient-me que feia 21 viatjes cada setmana –crec per poguer donar classe de violi–, manifestant-me que tenia moltes ganes de venir a viure aquí. Y d’aquell dia no el vaig veure més fins el 26 d’Abril de 1909 a Vilanova, poble on jo hem trobava amb motiu de donar el concert aquell al “Orfeo”. Aleshores ja em va manifestar que no trigaria pas gaire en venir a viure aqui. Y, efectivament, pel Novembre m’el trobo a l’Escola que acababa de matricular-se: ja tenía domicili a Barcelona. En Recasens estava satisfet. Quin caracter té en Recasens! És un xicot sensibilíssim, es deix conduir fàcilment per una mica de làbia. Aponderatiu Oh! en Recasens, més s’estima enrahonar dret qu’assegut, perquè aixis pot fer més accionats....!
September 4: "Avui he tornat a can Gálvez. Hem tocat el primer de Beethoven i començat a mirar el primer de Mendelssohn, el que té una «Canzonetta» que m’ha entusiasmat."
September 6: "Encara que sembli mentida, de tots els coneguts que tinc, en Sánchez és el que em simpatitza més. I ves si serà especial aquest Xicot, que fins a cert punt no sabria dir el perquè d ’aquesta distinció. En ell, hi reconec l'home pràctic, instruït i progressista. Ell diu que viu per sport; més, que la vida ben entesa (tal com es creu entendre-la ell) és un sport, i que els que no la consideren  són els infeliços plens d’afliccions, que es maten a disgustos. De lo que se’n despengen aquelles dues rialletes que tant l’han caracteritzat: l’una, que sempre té a la boca, frívola, sembla innocent; l’altra, que per la teoria que he dit abans, porta encarnada, que es pot expressar en el bell sentit dient que tot s’ho pren a riure. I aquest riure que no té pas a la boca, no és el del goig que té el rentista de províncies si els seus negocis Ii van bé, no; és d’un fi més alt, de més aspiracions,  és un riure, si es vol, filosòfic! Quelcom rar sembla això en un xicot de vint anys com ell. En la vida instructiva d ’en Sánchez Ii ha passat una cosa, sense ell adonar-se’n: de molt jove que llegia molt, però amb un gros defecte, el de fer-ho sense regla; així és que, llegint després d’un llibre l'altre, sense mirar la categoria ni res, s’ha trobat amb un munt d'idees incoherents, que ell, malgrat tot, ha volgut coordinar, i s’ha trobat f...t. I després d'haver-li passat, tal com havia de ser, aquesta bogeria, s’ha situat en un estat d’aIetargament que a la fi  ha estat molt útil, perquè he observat que mentre en aquella (etapa) tan febrosa emetia uns pensaments al meu entendre desatinats, i sense cap ni peus, ara com ara està fet un talent; en fred, ha passat balança i s’ha trobat per sort amb una mica de saviesa... i jo em poso filòsof que no me n’adono, i per no fer més el ridícul, plego."
September 7: "Avui he anat a fer una altra sessioneta (Ia quarta) a cal Sr. Gàlvez; ha estat exclusivament de quartets  ha anat solament el «Quartet 11» de Beethoven. M’ha entusiasmat moltíssim." 
September 26: Starts to develop an especial connection with the chamber music which will create a deep love in his mind: the String Quartet. The young musicians were Toldrà, Recasens, Sànchez and Gàlvez.
October: At the beginning of this month plays zarzuela at the "Sala Imperio", and following the months of November, December until July.
October 5: "Poc sabía jo que encara havia de venir a encallar-me més un succés gran i hermós. Només perquè ho sàpiga jo, diré: Vallvidrera! ... Però no en vull parlar, ara, d'això."
October 26: Concert in Barcelona at the Palau de la Música.
October 28: "Ara més que mai, el meu pare està amb les solfes. Sempre escrivint, però escrivint començaments, mai finals."
November 20: (Toldrà parla de 2 amics seus: el violoncelista Planàs i el violí Sànchez) "Ahir a la nit van venir al teatre la Mama y l’Antonieta a veure El pobre Valbuena y l’Estuche. Molt bé. Fa un temps esplendit: les nits de primavera. Aquest dia vaig dir que parlaria de las meves amistats; de la manera de considerarles y de la cautela que poso en joc. Avui em sento predisposat a narrar aixó y vaig a passar un bon rato d’esplai. Jo tinc amistats, companys, y hasta amics, en música. Altres en art en general, altres en rés. I són aquets uns que sols distingeixo perquè són unes bones persones y amb regular educació. Els que no la tenen al menys regular ja no són rés al món per mí. Aixis com aquells que tenen una bona instrucció, uns bons coneixements prô un mal genit. Y vaig al detall. Començaré pel tan conegut de tothom l’amic intim. Solo ne tinc un: és en Planás, l’Antonio. En Planás és el meu amic intim perqué poseeix els successos de la meva vida privada. Després d’aixó, és un amic de música; y amb aixó és amb lo que m’és més simpatic. En música estem de común acord en totes les opinións d’autors y secundaris. De bon xicot n’és molt; segurament més que cap dels que puga anomenar més endevant. Sols té un defecte, per desgracia gros, perquè no sigui el meu amic ideal: de que no puc discutir amb ell de literatura, pintura, elements de ciència, etc., perquè d’aixó no en sap una papa. A mi em sab molt greu, aixó, prô de totes maneres, quedem en que té una excel.lent instrucció musical, és un bon xicot, sense el més petit vici. Prô no te un cabdal d’idees pas gros. Vaig a citar de correguda en Sanchez , en Lluis Sanchez, fill de Valencia. Soc un admirador seu, té 20 anys. Molt exceptic; no’s capfica, no s’ amohina per ningú ni per res. Ahir vam estar enrahonant una llarga estona y com deia, l’únic problema a resoldre per a mi és aquet :” fugir de Barcelona a quansevulga altre puerto”. Viu aqui amb sos pares sols. Per ell aixó es un dictado, perqué no els pot deixar aixís sols sense mes ni menys. I val a dir-ho: té coneixements pel pare i per la mare. Jo li deia ahir: quin fi perseguies al aprendre tantes coses? Y ell diu: <<el de divertir-me, és un sport.>> Prô, vejeu, jo a n’en Sanchez no li confiaré ni la mitat de secrets que a n’en Planás. Amb en Sanchez la nostra conversació es excelent, amena. I n’ell li agrada conversar amb mi, perqué diu que jo sóc un cas de precocitat. Jo, com més gran me faiji, perxó, mes amic intim me vull fer d’ell."
December 10: "El Cisco de primera. La Sala Imperi amb en Mompo y l’Abelló tractant-nos de tu. – El pare y jo encarregats del Arxiu. Grans cambis de companyia. Amb un mes s’en ha anat l’Oliver, en Puig, l’Amari, en Mata y els nets Niubó. – Calvo- Ribas van comencar el 23 després d’unes discussions amb l’ Arteaga. Prô aquests Mir, etc només hi van ser 8 dies, y al dia 29 ja va tornar l’Arteaga. El mestre Bau perque en Niubó ja es va esquitllar desseguida a una temporada a Vic, la tiple Morató, el baríton (xicot que ho fot molt be), en Barberá y l’actor genèric que també va molt bé, Lorca. Aument d’ orquesta: oboe, trombo i timbals; i que han sigut respectivament en Gamberin,i en Larronde i l’Espinosa. Supressió del piano per un harmonium, y calefacció general. Ara se la han donades per fer obres d’espectacle: hem fet ja 6 vegades (desde diumenge) Miss Helyett; avui fem el Sobrinos,1 que vatua el cap, ens fan fer ensaig: ahir a 2/4 de 3 y avui a les 2. – Estic molt encostipat.
December 31: "Adéussiau any 1909! Avui acabes; bueno, d’avui en un any acabará 1910! Això sí que al fi i al cap els periodiquets humorístics hi fan grans articles apocalíptics i consegüents caricatures, que no els hi veig la gràcia! I cada any el mateix. Un nen nu que ve amb un farcell on s'hi llegeíx clarament la xifra representativa de l’any i ... que ho veu molt negre i més s'estimaria entornar-se’n. O bé un home molt vell amb una barbassa blanca, que se’n va, donant consells a l'anomenat nen nu.
Es a dir, és una tonteria això de dir sempre que els anys són dolents i que vénen amb crisis, Per mi són igual bons i dolents tots els anys. I dic bons i dolents alhora, perquè no hi ha res més garrafal que el remarcar tan especialment i insistentment un succés 0 aconteixement dolent, fent comentaris la premsa i què sé jo, i no voler-se fixar en les coses bones."

1910
[Completes his studies at the "Escola Municipal de Musica".]
May 4: "Classe. Toco tots sis Estudis d’examen de Rode. Al mestre li han agradat molt. Per centèsima vegada es queixa del so del meu violí. Acompanyo a Nicolau de Monasterio. Em fa riure."
May 8: "Gran sessió a can Cantarell. «Noveleta» d’Ambrosio. «Romança» de Swendsen. «Serenata» de Kubelik. «Arabesque» de Debussy. «Sonata en La» de Corelli, i «Burlesque» de Firandelli. Molt bé tot."
June 18: Rafael Gàlvez dies in Barcelona at 11am [see his "Impressions" of August 13, 1910]
July: At the end of this month starts working at the "Teatre Bosc". During the precedent months he had done some religious functions at the Bonanova.
August: A l'agost va a Falset amb el quintet i fa sarsuela tres dies.
August 13: "Aquest matí he anat a veure en Costa. El motiu: anar-li a ensenyar el «Concert núm. 3» de Max Bruch, perquè el vegés. M’ha dit, després d’haver-lo examinat pulcrament, que era potser el més difícil de Max Bruch. Després, ell s’ha posat a tocar... Des de l'útltima vegada que el vaig sentir, 0 sigui, a la repartició de premis a l’Escola, de fa tres anys... l’he trobat desconegut. Es veu que Brusselles ha estat d’efectes piramidalment pràctics per a ell. I cada vegada que penso coses així, més ganes em vénen a mi d’anar-me-n’hi. Bé prou que m’ho diu en Costa: tu has de venir, i vindràs, i vaja si vindràsl A més, m’ha deixat badant. Toca amb una afinació i una pulcritud!... 
El día 18 de juny, a les 11 del matí, es va morir el meu estimat mestre, el gran persona, el tendre artista, en Rafael Gálvez Rubio!... Quina pena tan profunda va entrar en la meva ànima i que adolorit vaig quedar! ... Ara sóc orfe de mestre. Però, resignem-nos. El seu record, la seva memòria, per comptes de desesperar-me o d’aclaparar-me, m’és un consòl dolorós, però suau, un consol que té gust de llàgrimes sinceres."
September: Durant el setembre fa balls amb el trio a Vallvidrera, la Festa Major de Sant Martí i vàries funcions religioses.
September 7: "Vaig veure en Garganta. Vam quedar entesos i ell m'acompanyarà el «Concert» de Max Bruch. Tambë fem Trios amb en Planàs, com l’any passat. Allí es disfruta!"
September 8: "Aquest matí he anat a assajar, amb el papa, la missa que s’ha de fer el diumenge a la Bonanova amb els Planàs. Hem anat a assajar a un Centre Catòlic. En Garganta de piano, 0 sigui d'organista El Sr. Planàs dirigint amb un pinzell. Unes noies que han entrat i que després m’han resultat «Hijas de María». Entre parèntesis, una d'elles no ha tingut gens d’escrúpol en mostrar-me tota la cama fins el genoll. No asseguraria pas que estava en aquella posició sense adonar-se'n. Un violí aprenent... un contrabaix que no podia tocar perquè no li havien portat l’eina. En fi, un pila de coses que em fan molta gràcia i que només les observo quan hi ha la intervenció del Sr. Planàs, Rei de la distracció."
September 9: "Llevat de l'estudi del violí, ves si me’n queden d’hores per no fer res! a mi, això, em reventa molt... No fa pel meu caràcter, vaja. Afegim-hi que em vinguin cavil·lacions místiques, que em preocupi per... animalades (donem gust als vells) de Ia jovenesa, i no és d’estranyar que em passi, de vegades, una hora, com ahir mateix de set a vuit, que em vaig estar al balcó assegut en una cadira, Ia sala tancada i fosca, i sense fer res. Ni tan sols prendre la fresca."
September 11: "Aquest matí. després d'una mica de mandra al llevar-me, hem anat amb el papa a la Bonanova, a fer l'Ofici de Festa Major que vam assajar el dijous passat. Bé. La cosa ha anat bé. No sé perquè, però aquelles «Hijas de María» em fan certa gràcia. I «cuidado» que d'eixerides, o simpàtiques, o bé «guapes» no n'hi ha cap, llevat d'una sola, aquella que em va ensenyar la cama a l'assaig, que és joveneta i avui no ha aparat de mirar-me ni un sol moment. M'és igual. Ja li passarà"
September 17: "(1 h. 40’ de la nit) Torno de Vallvidrera. El ball, com cada dia. Encara més intim, més simpàtic. Ja s’acaben. Demà farà un any del primer dia que hi vaig anar, o sigui un any que vaig conèixer aquella. Un any! I ves què? No res; jo, fent-me il·lusions, i l’any ben bé ha passat, per això! Que rucs que som els homes!"
September 19: "Avui fa cinc anys, sí, l’any 1905, que vaig venir a Barcelona a viure. Sembla que em veig amb pantaló curt, i una careta de nen, vermelleta; sembla que em veig arribant al baixador del Passeig de Gracia amb l’Enriqueta i el fatidic Sagarra. Que esmaperdut vaig quedar. Em feia l’ efecte que desde aquell moment qu’arribava a Barcelona, la meva vida havia de ser alegre, sempre riallera, i aquell soroll que sentia pels carrers, aquells carrers amples, plens de grans botigues, transeunts y carros... En fi, aquell ambient que feia com vint Vilanovas, enlluernava l’enteniment com mai cap altre cosa m’el hagués pogut enceurnar. Y em veia feliç... Ara, han passat 5 anys i en aquesta Barcelona que he acabat per estimar-me, pro també per compadir... Tot lo que tinc al voltant ho veig petit, ho trobo vulgarot, i és que hi faig una vida adotzenada. Hi observo unes carrinclonades tan colossals que fa que no pensi sinó en volar, en volar. Santa paraula, quin dia será aquell que com ara fa cinc anys traslladaré altre vegada el domicili per anar-me’n, més amunt: Brusel.les! Paris! Amèriques! Oh! cóm divaga el meu esprit, solitari y assedegat de vida, de verdadera vida. Y a pesar d’aixó, em recordo que cinc anys enrera quan jo, a Vilanova i a pesar de ser un nen, tenia aquests mateixos desitjos per esser aqui. I que quan sentia alguna persona que per allí parlàva de Barcelona, familiarment ,a causa, doncs, de possibles visites que hi fés, m’el mirava i es pot dir que l’admiràva, em feia enveja... Doncs, bé, Penso i dic: “Y si els desitjos que tens ara d’anarme’n més enllá es compleixen i una vegada complerts, és a dir, una vegada avesat en el nou regim de viure, també em canso, també vé un dia que trobi xavacá alló, que també ansiï, un més enllá qu’aleshores.... aleshores no podré trobar, perquè no existirá.... No ho considero perxó molt verossimil. No hi son els altres, els meus companys? I no hi están bé, no en queden emprendats i no en fan mil alabançes el dia que tornen aqui? 14 Doncs haig de ser jo per ventura diferent de tots ells? Ca! Esperem, esperem pacificament, el dia.... com ho diria jo?...el dia que puga cloure aquest tomo d’impressions, per començar-ne un altre, amb un nou titol, mes gran, més ferm, que estigui mes elevat. I aleshores, serém! Jo, quan arriba el cas també em torno mistic, i crec que ara el cas era arribat. – ¡Cristo! com plou! Avui he estudiat de veritat: Bach! M’he dedicat aquest mati a n’aquest autor tan colossal! Arribaré a creure que com mes va, mes m’agrada! Y que n’es de pistonut tot allo! Oh! M’en vaig a berenar que ja el tinc aqui sobre la cadira (raim i panet en un plat) que me l’ha portat la Mama fa rato. - Recony! Y no para de ploure!"
September 20: "Ahir tot parlant per casa de la Rabassada ( perque a casa, avui al dia no’s parla d’altre cosa; ( Veu Pare Toldrà: “ja veurás, noi, s’en pot dir el pervindre de casa!!) el Papa va proposar una cosa que no m’aniria malament. En el quintet de corda qu’ha d’actuar en el Restaurant, diu que té pensat posar-hi en Recasens més aviat que en Mompó, perque aquest li faria falta pel teatre. I si s’adopta aixis, vivint sol en Recasens a Barcelona, i tinguent la pretensió de que jo sigui l’unic seu Mestre aquest any, que res millor que tenirlo a casa a dormir. Se li destina un quarto per ell, i previ abono d’una modesta cuota mensual (ui! que be qu’em surt tot aixo! semblo talment un perfecte dependent de comerç) s’el té a casa. Y se sap que alli menjem i sopem i toquem junts. Que al plegar, baixem junts a casa. Y que al llevar-nos, cada ú estudia per si es dedica un ratet a la lliçó d’ell mateix. Que arriben les 12, doncs amunt cap a tocar. S’agafa l’automovil, i alça, mes be que Déu. Aixo, tot plegat, no passa de esser un projecte, com tot l’assumpte de la Rabassada. És a dir, crec que es va formalisant. En Larronde ja té encarrec de 15 músics pel Music-hall que s’inaugurará el 15 d’Octubre. Els del Quintet potser no començarem hasta 1er. de Novembre Y pensar, (perque m’ho estic veient a sobre ) que l’Antonio no hi podrá ser! Perfectament, m’en vaig a comprar una prima perque tinc el violi només que amb les tres cordes restants. Ahir al vespre, tal com he dit que estudiaria, s’em va rompre l’ultima tirada de la fatidica prima de 0.40 que em va fer l’esgarrinxada al ball, i que encara tinc el gust de lluir."
September 21: "Després d’un munt de coses, soc al Romea. Començarém el divendres. Funció nit sols intermedis, sense necessitat de retreta o siga: a les 12 dintre’l llit, igual a: 4 pessetes diaries. Y aquest munt de coses no les vull dir, perque ja es el meu caracter de sempre. Sempre m’han repugnat parlar de feines i de diners. És en l’ultim que penso. Ahir havia d’ anar cap a ca’n Recasens a veure si ja ha arribat, pro el carall d’Antonio em va seduir per fer una volta a ca’n Garganta que ja, ja. Cristo! En Garganta ja no te feina. Cinc minuts abans de sopar per anar al Espanyol li porten un recadet dient que els hi havia pres la feina una murga (!!). Doncs, aquesta tarda ensaig a ca’n Xapellí. Sí, aquest home con tal de tenir-me a mí allí es consola de tot. Perque si tenim ball ja el divendres alli dalt, diu que ja es conforma en que hi posi un suplent (Alló dels bolos al Bosc, res: no’s fan. ). Y de quina manera succehirá que al día mateix de començar, ja no será el personal efectiu. -L’Emili y l’Enriqueta estan buscant pis de bo i millor. Abans de 15 dies, ja serán fora. Apart de que em sap molt greu per haver de perder la companyia de la nena (perque aixó ho sentia molt) ja voldria que fossin fora. Ja m’hi tinc, convertint el quarto de fer badanas de l’Emili en quartet d’estudi per a mi. Alli m’hi portaré les musiques, el trasto aquell per posar papers que tinc aquí al costat del balcó, els violins, quatre cadires i quatre quadrets artistics per la paret. Que bé qu’anira tot aixó! Un quartet per a mi. - Hem sembla qu’avui he escrit bastantes lletres... Encara anava millor aixó, quan escribia cada 15 dies. I aixó qu’ara em ve molt de gust el agafar la ploma i posar-m’hi. Abans, m’en recordo perfectament, posar-me a escriure em feia mandra moltes vegades Ara, si tinc madra moltes vegades, me la faig passar escrivint."
September 24: "Romea, inaugurat. Perfectament bé. Senyora i majordoma d’en Pitarra” despampanant. Vaja, soc catalá de soca i arrel i al veure aixó el cor se m’aixampla. Efectivament, com diu mon pare, en Pitarra es mereix quelcom mes qu’aquell bunyol d’en Falqués, del pla de la Comedia. La Fremont em va entussiasmar aixó que no la coneixia; l’Aimeria un bon actor. Bé en Puiggarí, le Verdier, en Mer. En Casals, en son paper de Damiá, fluix en quincums moments. Jo, solfejant amb La filla du regiment. Crec que no em sentien de la segona fila. Per ser el 1er. dia, una joia. No tinc gota de temps. Es desseguit la una, encara m’haig de rentar!! Aquesta nit suplent a Romea. El Sr. Laporta i jo a Vallvidrera. Encara!"
October: Comença al Teatre Romea uns intermedis amb el quintet (comèdia). Els mesos d'octubre, novembre i desembre continua al Romea. 
October 13:"(Sant Eduard, Rei) I a propòsit de la República de Portugal. Tan de crit que ha donat aquest succés a tot arreu i en totes les classes, jo, ves si és prou, només me l’he mirat baix un sol punt de vista. Així que em van dir que hi havia República a Portugal, el primer que se’m va acudir, instintivament, va ésser el problema dels segells. De seguida vaig pensar que en sortíríen de nous i que els de Manuel ll anirien molt buscats. Oh, i jo que només tinc el de 25 reis! El que són les coses! El demés, ho puc confessar sense esforç, no m’importa una punyeta!"
October 26:"Fa una estona que m’estava mirant el programa dels quatre concerts clàssics de Tardor que es faran a primers de novembre al Palau de la Música Catalana sota la direcció d’en Millet. I vaja... que no he fet més que migrar. L’«Orpheus» de Gluck, amb solos dela Gay, acompanyada de l'Orfeó i de I’Orquestra. En Pichot, que tocará el «Concert en Mi» de Bach. Aquest m’agradaria molt sentirlo, perquè em sembla que passaria una estona «divertideta». Després, pels Pichot violí i cel·lo i en Costa del piano, Trios de Schumann, en Re menor, i de Brahms, en Si. I ara, el «colmo»! Dues sessions de Sonates per en Thibaud, l’immens Thibaud! acompanyat per en Granados!!! «Sonata en Mi» de Bach, «Setena» de Beethoven, «Re menor» de Schumann, «Si bemoll» de Mozart, la «a Kreutzer» i la de César Franck. Això és immens. I pensar que jo m’estaré al Romea, tocant «Si j’étais Roy» 0 «La mutta de portici»..."
November 6: "Óh, Déu! Avui l’he tornada a veure ... Una vegada més he percebut aquella sotragada al cor, una vegada més m’he posat nerviosíssim, i una vegada més m’he sentit tímid. Però no he dubtat pas gaire. He fet un bon giravolt i m’he situat com a vint metres darrera d’elIes, Passeig de Gràcia amunt. On aniram? Calla! Van cap a l'acera. Eh? Sí! Es fiquen als «Faianç». M’hi acosto de pressa. Per
fi he vençut tota classe d’escrúpols, m’he rigut de mi mateix i m’he dit: A dintre! L’ocasió no podia ser més propicia. He procurat adoptar una fesomia normal i me l’he mirada fit a fit. Ella m’ha correspost. Al passar pel seu costat m’he tret el barret lo millor que he sabut, i molt baixet he articulat la paraula: «Passi-ho bé!» He vist que ella acotxava lleugerament el cap i m’he fixat com també els seus llavis ideals es movien, mentre devien repetir la mateixa paraula. Quin moment! Cristo! Oh, quin èxtasi! I, sembla mentida, enmig d’aqueIla gentada que recorria les sales, jo em trobava sol. És a dir, sol amb ella. Havent-la saludada, havent-me saludat, només això, ves si és poc, ja em sembla que ens trobàvem tots dos sols, donant­-nos les mans i dient-nos frases patètiques. Ximplel Què foto! Toldrà, Toldrà, no desbarris!"
November 10: "Aquest matí hem tingut assaig, com cada dijous, a can Xapellí. Avui hem tingut espectadors: en Pratmatsó, després un que responia al nom d’Amic, i un senyor que li deien Guerra, d’una ja certa edat. Hem quedat conformes amb Pratmarsó, en Planàs i jo, d ’anar a fer una sessió Bach a casa seva. No hem fixat día encara, però serà aviat. M’ha dit en Pratmarsó que en Thibaud, ahir, li va agradar molt. «Aquell arc, home, aquell arc!» Amb Schumann és alla on diu que I’hi va agradar més. I jo ... fote’t!"
November 15: "Les Oposicions, no sé perquè, em preocupen. I si en Nicolau ens sorprengués a tots i ho fotés molt bé, molt bé? Ai! Ditxós serà el dia que ho hauré engegat 0 fer punyetes."
December 7: "La Música! Ja n'és d’excelsa, ja, la Música! Hi ha moments que vertaderament em sento orgullós de ser músic."
December 9: "Ves amb qui penso, ara! Amb en Nadal. Amb el pianista vilanoví Joan Nadal. No sé perqué, (és un home com tots, i jo’m tracto amb molts d’homes com tots) pero em reventa. Potser perque es vilanoví; potser perque a la seva edat ( no li conec, pro, vaja, no es pas jove) está matriculat de piano a l’Escola; o potser perque a casa seva s’hi observen deficiencies tant notables com són el tenir el piano molt dolent, el no poguer-se asseure en lloc. o l’haver-hi una escupidora amb tap, que tinc la fatalitat de posar-hi sempre el peu a sobre, sonant a orinal (és clar! si la te al costat del piano mateix). En fi, que jo no ho se el perque, pro em reventa, ja ho he dit. I perxó, el vaig engegar a fer punyetes. Ves què venia a representar l’anar jo a malgastar els dissaptes per la tarda a casa seva, portant-hi el Concert de Beethoven, que mai va arribar a fer-se’n carrec, o el de Mendelsshon... Ell d’aixó n’anomenava treballar. Jo en dic perdre’l temps. I perxó, jo ja tip de tant fer disbarats –de sentir com ell es posava a cantar la meva part i tot en la partitura, per fer més mèrits (oh! i encara si ho hagués cantat afinat)– i cansat d’ensopegar amb aquella escopidora, vaig compareixer-hi aquets dia (deu ser el dissapte) sense el violí. I l’hi vaig dir: – <<Vinc a demanar-l’hi un favor. La suspensió al menys temporal d’aquestes sessions.>> El D. Juan de Byron cada vegada m’agrada mes. Quin poema! És extraordinaria la manera que te en desenrotllar l’obra son autor. Dintre una poesia franca i inspirada a lo mellor, hi barreja amb un ingeni prodigiós, un ironisme encantador, que fa riure i tot. Quin talent! En demés, l’Imperi es va obrir abans d’ahir, i el Papa no hi té pas cap intervenció, xica ni grassa. L’encarregat de l’orquestra és en Forns. Han passat moltes coses que, com de costum, no narraré pas. Qüestións socials? Passo!! 11 Puc dir, com a curiositat, que el Papa ha entrat al Sindicat, i que jo hi entraré el mes que vé. Com evolucionen les coses en aquets mon, ai senyor! A la tarda feien “La dida” d’en Pitarra, un drama com tots els d’ell. Vaig aplaudir a la Verdier (la Dida), en Puiggarí i l’Aimerie. A la nit 3ª del “Donzell” ja hi havia mes gent qu’ abans d’ahir. Quina llàstima d’ingeni que va derrotxar en Gual en aquesta obra. L’intel.lectualitat barcelonina és molt curta, i precisament aquesta no vol més qu’un públic intelectual. Al matí vaig anar com de costum al Passeig de Gràcia. No hi vaig veure ningú. Pro, afortunadament, em queda molta cantitat de convenciment en mon esprit que’m fa esperar. Hi ha moments que de mi mateix em dona vergonya, de ésser victima d’una semblant aventura (si a tal arriba) galan. Y en cambi n’hi ha de moments que em desfogaria explicant els meus planys a tothom. Voldria ésser poeta per contar dolces estrofes a la seva beutat. Amb l’Antonio ara no en parlem mai. ¡Oh, no és com jo, ben bé, l’Antonio, no!) Encara mitg crec que es creu qu’exagero quan algun cas li reconto. Jo, que soc molt observador de la fisonomia, he observat en la seva -quan jo parlo d’amor -una certa expressió de cinisme, de complascencia en escoltar-me per compromis, i prou. Bah! És molt dificil (en Maupassant diu qu’impossible) qu’existeixi un assimilament absolut entre dues ànimes. Jo, per exemple, no soc comprès per complert per ningú. “La furia de l’amor es furia d’esperança” diu en Gual. Bah! Donguem-li raó, i girem full. Y les Oposicións no s’anuncien! Aqui m’he parat per descansar el cap i la mà dreta. Miro cap al balcó i veig el sol de Desembre, que com si tingués por de fer mal a la terra es deixa caure fluixament, i dona més llum que calentor. Sento els galls veins com canten, qui més fort. (Canten el pressentiment d’esser degollats pel proper Nadal ). Un gos simpatic que, no sé perqué, de molt lluny deix sentir sos lledrucs, junt amb el sorollet laç i adormidor de la maquina de serrar fusta d’aqui al devant. Fan un conjunt, un si és no és poètic. Llástima que també se sent el marranejar de la criatura de l’Encarnació, que desde el menjador es desespera, i m’esguerra el marc. M’en vaig a estudiar."
December 21: Deception with the "Extraordinary Award" of violin at the "Escola Municipal de Música" playing Max Bruch's Violin Concerto No. 3 Op 58 in D minor [mp3][score]. The prize had to be given to the best graduate student of the academic year 1909-1910. The prize goes to Gustau Nicolau (son of the director of the school Antoni Nicolau -and professor of Harmony of Eduard Toldrà). This fact provokes a big controversy and some protests by the audience.
Manuel Capdevila writes in his book:
"Ho demostren els diferents articles que van anar apareguent posteriorment a la premsa escrita: "La Tribuna", "El Diluvio", "El Progreso". Tots ells coincideixen en censurar la deliberada parcialitat en l'adjudicació del Premi. El senyor Francesc Toldrà va reaccionar de seguida i va adreçar un escrit a l'alcalde, que fou publicat per alguns diaris:
"... tomando parte en las Oposiciones al Premio Extraordinario en la especialidad de violín, además del hijo del exponente, don Gustavo Nicolau, que lo es del Sr. Director de la Escuela Municipal de Música"diu que el jurat va concedir el premi a Gustau Nicolau i demana que "sea anulado el expresado fallo, fundándome en los hechos y razones que expongo. El tribunal calificador estaba formado por cuatro individuos, dos de ellos profesores de piano, circunstancia que recomiendo a la atención de V.E. porque, siendo de violín las oposiciones aludidas, era lo más natural que el tribunal se hubiera formado totalmente de profesores de este instrumento y no de otros. (...). Otra circunstancia importantísima que pone de relieve la parcialidad con que el fallo que impugno fue dictado es la de que siendo el opositor contrario, don Gustavo Nicolau, hijo del Director de esta Escuela Municipal de Música, y habiendo sido nombrados por él los individuos del Jurado, había de resultar el fallo forzosamente favorable en el sentido dicho, o sea de adjudicar el premio al hijo del que los había nombrado para éste único objeto".
Potser aquí el senyor Toldrà va massa enllà. El més probable és que els membres del Jurat volguessin simplement acontentar, per pròpia iniciativa, el mestre Nicolau. El document relata també el parer unànime del públic i les protestes que el veredicte provocà, i en demana l'anul·lació i la convocatòria d'un nou concurs, amb un Jurat diferent, petició que no fou atesa."

1911
[Unaccomplished first attempts as a composer: starts a sonata, a quartet, etc.]
[In addition to the regular professional activities, two trascendental ephemerides: his first rehearsal with the new created "Quartet Renaixement" and his first remunerated class.]
January: Al gener del 1911 continua treballant al Teatre Romea. Per l'abril del mateix any fa Festes Religioses a la Bonanova. Festa Major a Centelles. Concert a Igualada. Durant els mesos de maig, juny i juliol treballa a la Sala Imperio fent quintet.
January 1: "No podia acabar l’any amb mellors auspicis. Després de l’immilloramble impressió de l’excursió a Vallvidrera al vespre, en sortint del Teatre la vaig veure a la Rambla, com de costum. Si ja ho pressentia jo! No em volia conformar en acabar l’any sense tornar-la a veure. I efectivament. Lo que em va sapiguer més greu va ésser el no haver-la saludada. I m’ho vaig perdre jo! Anava com de costum amb tot l’acompanyament de consuetud. Aquest acompanyament, que no sé per què em reventa una mica. Jo anava amb l’Antonio i en Manetes. Pujàvem de pressa. Doncs, quan menys m’en adono, mirava. I no sabia el que mirava. Estava encantat. Fins passada la primera impresió no em vaig mirar l’estimada Mercé. Estava més xamosa!! Com que feia una mica de fred, li ressortia una roseta a cada galta fent desaparèixer l’influència dels polvos, dels antipàtics polvos. Mai l’havia vist d’aquella manera. I que em va agradar!! Doncs em va mirar. Sí. D’aquella manera tant colossal. Que sembla que estigui distreta... no sé com dir-ho, sembla que els ulls li riguin, ulls vius, d’enteniment, ulls hermosos! Ulls que voldria per a mi. Que voldria que em mirassin de fit a fit i amb passió hores i hores... Deuen haver mirat alguna vegada amb passió, aquells ulls? Deu haver estimat fortament alguna vegada, la meva joia preuada? Oh! què deu pensar! Quines idees deu tenir? Què deu fer? Què deu volguer? Preguntes enigmàtiques, que m’he fet a munts de vegades. Bé en podria sapiguer la resposta, que seria un home feliç per complert! Oh! Quin martiri! No sapiguer res d’aixó! Només sapiguer – aixó sí–, que és hermosa i que n’estic enamorat... Per acabar de fer el pes, a la nit mentres feien el 2on acte de l’ Amor vetlla (i tant com vetlla!) en Manetes, el bon Manetes, em va convidar a crema a ca’n Culleretes, per consagrar-ho al comiat de l'any vell i a la benvinguda del nou. És un bon home en Manetes! Un troç de pa. Educadet, pendent, i bon company. Amb santa pau i alegria, després, vàrem beure'ns un ponche a Canaletes. Vam brindar, i vam estar tots tres molt contents, encara que amb seguretat de no errar-me diria que jo ho estava més que ningú. [---] En sortint, i després de desitjar un bon any a tothom que s’em presentava davant, vaig anar a recullir al Papa a l’Imperi. Estrenaven La nòvia millonària, una opereta exclusiva d’ells. Psch! A mi em va fer llàstima tot allò."
January 12: "Piramidal! El cor s’aixample, l’esprit reposa, l’anima está contenta! Tot aixó perque avui hem tornat a ca’n Pratmarsó a fer un altre sessió de Música classica. Ha anat de primera. Potser millor que la primera, ves que arribo a dir! Avuy hi ha vingut, es a dir, n’ha format part en Garganta, i crec que ha causat una inmilloramble impressió. Els auditors han estat els mateixos del altre dia amb la diferencia de que no hi havia en Sisquet (ni falta que hi ha fet!). Hem tocat els dos trios de Haydn (la nostra eterna creació) el violoncello els ha donat Marcello y Handel (fragments de Sonates) en Garganta Preludi i fuga nº III qu’allí es despampanant Aquell preludi..... aquel preludi..... Jo no se pas com dir-ho ves si n’es de sublim que no arribo a donarme’n compte a mi mateix. M’eleva, m’emociona, m’aclapara (pro no m’eclipssa, encara qu’aixó s’empeny en dir-ho l’ Antonio). Bach! quin geni!! Amb aquest apellido tant curt i sec oh y amb aquell nom: Sebastiá. El nom del [ex] porter de casa! Doncs, digali que si. S’ha de glorificar. S’ha d’inmortalizar la figura d’en Bach. Y en Garganta que el toca admiramblement... Ves, qui no es commou al sentir aquell preludi. Y de la fuga que en direm? Aquell tema es ingenu perque si ..."
January 14: "Y ara, un episodi que m’ha preocupat d’alló mes. Abans d’ahir mateix [a la tarda] anavem al Imperi l’Antonio i jo per lo que ja diré despres que no es pas la que m’ocupa. Y anavem, dic, i quan quasi hi erem, frente al Photo-Estudio Areñas, parlavem de retrats, i jo que l’hi dic: – Aqui fan coses artístiques. – Sí. Entrem-hi? – Entrem-hi. Y començárem a mirar retrats. Arribarem a un, precisament, que representava a una dona. Aquell era molt artistic. De prompte l’Antonio hem diu: – Ficsa’t que s’assembla amb la Mercé. - Cristo! És veritat. - Potser ho és. – Vols dir? - No podiem precisar-ho perquè, com dic, era un retrat molt original fet amb molt poca llum, resultava molt esmortuït, i no es detallava res de la figura Jo tinc la gracia especial, com he dit mes d’una vegada, de sapiguer dissimular fins al últim moment, de manera qu’aquell si será si no serà d’aquell retrat m’afecta força. M’empipava que jo mateix no em sapigués contestar: ho es o no es. Bueno doncs no podia dirm-ho i aixó, com dic, m’afectava. Doncs jo no l’hi vaig demostrar ni poc ni gaire a l’Antonio. Ell vinga a riure i a dir <<Si que ho es, si home!>> Jo no l’hi contestava i aixís ens en vam anar. Al sortir de l’Imperi, fet que vam tenir l’encarrec que ens hi porta, al tornar a passar per la fotografia no vaig poguer estar-me de volguer-hi tornar a entrar. I ho vam fer aixis mateix. Aleshores estaven ja els llums encesos i s’hi veia mes. Aleshores m’ho va semblar mes encara. Oh, i que trastocat estava jo. Perque la figura m’agrada a mes no poguer. Es veu a n’ella que está mirant enlaire amb el cap una mica elevat. A tot aixó resultant un efecte de llum despampanant i a mes a mes aquell cartró estava imprés de color blau clar. És tot un misticisme. Al veure-la en aquella forma doncs, encara em feia creixer mes l’interés, perque es necessita tenir 23 un esprit un xic extraordinari per fer-se retratar d’aquella forma. Ahir hi vaig tornar a passar, de vespre, i encara s’hi semblava mes. Avui he tornat a veure el magic retrat que tant m’atrau. Quan he sortit, no hauria pogut pas passar de llarg per la Rambla. Hi he entrat i... i vaja, avui quasi asseguro que és ella. Per mi, si. Oh! que hermosa! Y que m’agradat avui. Quina cosa mes maca! Oh! dona! Es un cas tan extraordinari. No se com descriure l’impressió que em fa aquell retrat exposat publicament en aquella sala. Jo no en se res d’ella no es veritat? Doncs veient aquest retrat si efectivament es ella, com aixis ho crec, em sembla que ja en conec una miqueta. Qu’está ideal! M’hi hauria estat temps i mes temps contemplant-l’ho. Hi trobava un extasi poetic i ideal, ferm i intens. Ves si em semblava endevinar-m’hi de coses en aquell gravat , que vaig arribar a dir-me: <<Si és ella, no hi ha dubte; m’estima>> Oh, quina bogeria! Doncs, es ben cert. Ho vaig pensar. Aixó no ho diré pas, ni a l’Antonio... No ho diré a ningú absolutament perquè aixó es el colmo..... Dic mentida perque aixó... ho diria a n’ella."
January 28: "Sense l'amor, oh!, quina imbecilitat fóra la vida! Mentre que amb ell, quin prodigi! Tothom viu: els nois, d'il·lusions; els homes, de realitats; els vells, de records... No sé ben bé el que em dic, però és que quan penso en l’amor sembla que davant meu se m’apategui un paradïs immens, radiant de llum i de sol... Es pot dit que jo, més que per una dona, estic apassionat pel propi amor, per la «idea d’amor»."
January 31:"Oh, ahir a la nit! Vàrem menjar pastes, vàrem beure xarops i vins rancis, i fins vàrem menjar-nos un tortell de dos rals ... I jo no vaig pagar res, perquè només duia cinc cèntims... Misèria! Misèria!"
March 4: "Bueno! Ja hem sentit en Costa! Un xicot jove que disfruti de certa popularitat i que finalment hagi guanyat un premi molt gros a Brussel·les, al donar un concert aquí, es fa interessant per força, i el públic ja va a sentir un concertista professional. Ja s’ha acabat el noi Costa. 
Què tal en Costa? T’ha agradat en Costa? Què et sembla? Vet aquí el que tothom es deia ahir nit a l'Orfeó. Vaig a afigurar-me que aquestes preguntes me les dirigeixen a mi, i contestaré.
En Costa ha vingut molt gran. Ha progressat d’una manera notabilíssima, Sembla tot un altre. Ara bé, això es precisa dient: posseeix el domini absolut de l'instrument, té una afinació exacta, un arc sublim, inimitable, un mecanisme brutal i una fogositat envejable. Tot això, ahir a la nit, li va valdre un èxit sorollós, immens... 
Jo, abans d’anar al concert, contemplant-me el programa, deia: «Amb la primera part ja en tindré prou per a jutjar». I és que en la primera part hi tenia una «Sonata» de Haendel i la Primera de Bach per a violí sol. Doncs de la «Sonata» de Haendel, el primer temps, que és un «Largo»,  un altre que ve més tard, que també és lent, a mi no em convencé. 
Això, dit així, en brut, sembla que vulgui dir que no es podia sentir. No és això. I diré més, a la gran majoria del públic li degué agradar molt, però molt; però jo no en sóc, d’aquesta majoria, i dic el que sento. Aquella afectació, aquells «rallentando», i, sobretot, aquells «arrastres» ... aquells «arrastres» … desdiuen pel meu gust d’una manera bárbara. Toca Haendel a lo segle XX … Únicament, això s’ha de reconèixer, lluí una esplendidesa d’arc sublim i una vibració exacta, les notes diàfanes i cristal·lines ... però segle XX, vaja; no s'hi veia la rissada perruca de Haendel allí. 
I no dic res de lo de Bach. El «Largo», encara. El «Presto» (entre parentesi, va ser magnífic de ritme i de detall), però la «Fuga»… afectada, apassionada ad libitum, treint afectes fins de les pauses, gens ritmada, i com si fos un estudi de Conservatori. Aquella quadratura (almenys en general) de Bach, tampoc l’hi vàrem veure. 
En una paraula, tenim que en Costa no és un artista de «misticisme» per interpretar música clàssica. 
Però va venir la segona part («Fantasia escocesa» de Max Bruch). Ah, fillets! En voleu allí de fogositat; quina valentia, quin to més mascle, i quin so! Omplia
la sala amb majestuosa pompositat. Molt bé, però molt bé. En Costa es trobava en el seu element. L’obra és dificil. Molt. Com a composició no té res de particular. Únicament els dos últims temps són inspirats i agradables. Ovació. La tercera part ja va ésser el «desideratum». Començà amb la «Fulla d'àlbum» de Wagner, que vaig quedar sorprès al veure que era la base d'allò que tocàvem al Romea. En aquesta
https://lh4.googleusercontent.com/-sD5vfa1hmy4/T8xX-dmOaQI/AAAAAAAAFQU/50NazxPtcy4/s1600/Francesc%2520Costa.jpg
obra va ser allà on em convencé absolutament del tot. Estigué admirable d'interpretació. Molta ampul·lositat i aquí l'ad libitum hi esqueia molt. Al públic, en canvi, potser no l'entusiasmà tant com la resta de la tercera part, que ovacionà estepitosament. Seguia el "Segon estudide Concert" de Marchot. És bonic, allò. I ho féu molt net, molt ràpid i elegant. Li feren repetir. Els segon temps del "Tercer Concert" de Saint-Saëns m'hauria entusiasmat, més que res per aquell arc inacabable, però… altra vegada es deixaren sentir els "arrastres" de ceguet. Perquè, que es desenganyin els aficionats a  arrastrar, per més que estudiïn la manera d'"arrastrar" amb "art", no l'hi trobaran mai, l'art. Sempre semblaran el que deia: ceguets. (Oh, i jo d'en Costa no me'n recordo que "arrastrés" tan exageradament quan va venir ara, a l'estiu, que jo l'anava a sentir a casa seva!). De totes maneres, els flautats finals, deliciosíssims. Seguia l'últim número: el "Capriccio en forma de vals" de Saint-Saëns, transcrit per Ysaye. És original allò, encara que crec que Saint-Saëns no hauria tingut tanta barra per escriure-ho així per a violí.
És dificilíssim. El més difícil que he vist o sentit per violí. És clar, ho féu també admirablement i el públic arribà al capdamunt, i vinga entusiasma-se, i vinga aplaudir.
Repetí amb una "Pavana" de Couperin. En volgueren més i els donà un "mourceau" (no sé com es diu) de Franquouer (es deu escriure així, no ho sé). S'atolondrà cap a dins del camerino tota la munió d'amics, companys i coneguts a abraçar-lo i felicitar-lo. Jo també el vaig abraçar. És que l'admiro, l'envejo. Em fa por…
A en Costa, li admiro aquell tecnicisme, aquell cop d'arc i aquella serenitat (d'això no n'havien parlat, i en té molta!). És un geni. Però és un geni a la moderna. M'entusiasma en lo modern, però en lo clàssic, en lo romàntic, en lo ideal i en lo poètic, en Costa no "sent" la música. És a dir: la sent a la seva manera. Però és una altra manera que no l'hi envejo, com tot això altre de què he parlat. En Costa desconeix la poesia… és dur dir això a un home que es mereix mig món d'aplaudiments i admiració.
Ah! Jo no tinc cap representació (ni me la mereixo) dins del camp de l'Art, però jo me l'imagino d'una manera, l'Art. D'una manera bonica, suau, bella… què se jo com dir-ho! Jo, amb el violí, "sento" moltes coses que no les puc fer; totes les temptatives que faig s'estrellen davant d'una ineptitud tècnica que em fa fer poc bulto. Però, vaja, no sóc pas tot cor; sempre em queda un xic de cervell que reacciona i pensa i em fa estudiar. S'imposa, aquest cervell, i si us plau per força, em fa passar hores i hores per adquirir aquest ditxós domini de l'instrument que sens dubte deuré adquirir un dia o altre (qui sap si dins de poc temps?…)" [program]
March 5: 
"Avui a la tarda hi havia torneig de futbol, però no hi havia "calers". Ahir per en Costa vam escurar butxaques. Tot això em pot tenir en compte, des del cim de la glòria, l'amic." [external link]
March 8: "I després ha resultat que he hagut d'anar a la fi a l'Orquestra Simfònica de Barcelona. Fem cinc concerts. El primer el dia 12, diumenge. M'agrada molt fer-los. Tot és conèixer música, i ben coneguda, que mai un s'entera d'una obra com tocant-la.
Assagem "Don Quixot", de Strauss. Però, què es proposa escriure'n gaires més d'obres, aquest home, per continuar-nos fent la guitza d'aquesta manera? Ja té raó, ja , en Sánchez, quan diu que li cremaria totes les obres en una foguera pública..."
March 10: "La Simfonia «Júpiter» de Mozart em resulta agradabilíssima. M ’agrada molt, però molt! Això, això és legítima música i no les enredades de Strauss i família. Vaja, que el «Don Quixot» com més el sento menys m’agrada. Aquelles imitacions del ramat de bens. Vaja, vaja, que no hi passo… Surt el cel·lo (el pobre Raventós, que s’hi tornarà ximple) dient que és «Don Quixot». La viola és «Sancho Panza», secundat pel clarinet baix. La tuba diu que és el «Rocinante» Les violes imiten el mosquer i els fagots s'identifiquen amb els frares. 
Com més va menys hi crec, en la música descriptiva. És a dir, la descriptiva tal com deu haver de ser, m’agrada en grau superlatiu. Però això és música aviat imitativa, perquè imita la Natura i retrata una colla de coses que desfiguren la bella música, l'art excels. Dignes del «Don Quixot» són «Les entremaliadures de Till».. i «L’aprenent de bruixot» d’un tal Dukas. Ah!, però, i l'Albèniz? Tan engrescat que estava jo amb l'Albèniz del piano! Ara resulta que l'hi conec la «Catalònia», que també hem de tocar allà… i, vaja! cosina germana de Strauss. M ’agrada una mica més, per un final harmonitzant «La filadora», que em convencé. Però pel mig hi ha unes coses... Avui hem començat a assajar unes «Danses» de Granados que s’han d’estrenar i estan de primera. Molt ingènues i molt boniques. Molt bé! ...I a en Garganta, de més a més, ja li estic pidolant l'smoking altra vegada, per tots cinc concerts. 
Penso que me’l deixarà sense recel."
March 14: "Aquesta tarda l’inspiració m’ha portat a compondre una petita cosa que sembla una Invenció... i una variació sobre un tema popular. El Concert d’ahir crec que va anar millor baix el punt de vista de la nostra execució. La simfonía Júpiter, sortí a la maravella i el Quixot (gracies a Déu que ja no l’haurem d’assajar més, magnific."
March 16: "Anava a can Pratmarsó... A veure què farem avui? Bah! Jo crec que no som, precisament nosaltres quatre els destinats a propagar la música de quartet per aquests móns de Déu."
March 20: "El concert de la nit, magnífic. El públic, entusiasmat amb el mestre, el va aclamar. Estusiasmat també amb nosaltres, que diu que ho fem molt bé. I el mestre Panzer content també del públic i de nosaltres… El "Coriolà" va ser una meravella. Dubto que s'hagi sentit millor que aquí. És tot un gran mestre!… Jo, lluint l'smoking que no em pertany."
March 21: "Abans d’ahir mateix, sense respectar que fóssim diumenge (una altra innovació al meu antic règim) vaig estudiar una bella estona. Ah! Calla! Em recordo que vaig estudiar la «Sonata» de Tartini. Un projecte he acariciat, el projecte de fer sentir aquesta Sonata, junt amb la III de Beethoven i la de Grieg, a la sala d’assaigs de l'Orfeó. És un projecte que em va molt bé. No he dit res al papa encara. Voldria fer-ho baix un aspecte molt íntim, quasi familiar. Fer-me sentir a quatre coneguts que només em coneixen de la fatídica Escola Municipal. Ben mirat, jo no m’he fet sentir enlloc, enlloc!
Ahir vaig dir-ho a en Garganta i li va agradar. No sé si portaria gaires gastos, En fi, no sé res. La cosa encara está en embrió. Haig de començar per dir-ho al mestre Millet. 
Parlant d’assaigs: allò de Tschaikovsky em sembla que al cap i a la fi m’agradarà una mica més que de bon principi. Ara, que no puc dir la dimensió d’aquesta mica."
March 25: "Tarda avorrida. Ha plogut. Quan no plovia, ha fet vent, molt fort i impertinent. No he fet més que llegir Valle-Inclán (tota la «Sonata de Tardor»), arreglar-me el violí per aquesta nit i fantasiar al piano, fent i desfent acords i combinacions rítmiques...."
March 28: "El concert, bé, sobretot, "Els Mestres Cantaires". En "Les Estepes de l'Àsia Central", una delícia de melodies. L'"Ifigenia", molt lenta… La "Primera" de Brahms no m'agrada. Prefereixo, malgrat tot el que es digui, la de Tschaikovsky de l'altre dia. Allí, almenys, hi ha art. En això només s'hi veu mecànica orquestral i això m'avorreix. Fan repetir la "mort d'Isolda". A la nit, concert Vecsey al Liceu. L'orquestra de la casa tenia entrada gratis i jo em vaig fer passar per membre de l'orquestra de la casa. Això vol dir que vaig passar d'arròs i vaig seure en una butaca. Una de les moltíssimes que hi havia "disponibles". En Vecsey… ai la mare! En tot el que sigui destresa, agilitat, mecanisme, tècnica, un prodigi; tant per afinació i seguretat de posició, com per lleugeresa i foça de l'arc. Però tot el que sigui dicció, ànima, cor d'artista, res, una nul·litat absoluta. Una vibració cotxina (fa dues notes per vibrar), uns "arrastres" que els d'en Costa al seu costat són magnífics, i un passar l'arc rampló i d'estudi. Totes les notes, les ataca amb duresa, a tall d'orquestra, i a mitja arcada les "sforza". Una posició deficient. Quan toca el bordó sembla que talli bacallà, amb el calçó enlaire, enlaire… Un acròbata més a la colla. N'hi ha passa!…
A la tarda vaig anar a fer Trios. No en vam fer. Vam discutir. Com si diguéssim que vam tenir reunió. Vam acordar: que així no s'hi pot estar, que ens hem de fer retratar junts, que hem de treballar un Trio de més. Es va buscar i potser es decidirà per un de Beethoven. Tot cas, fóra Mendelssohn. I fer alguns passos, almenys per treure'ns l'ensopiment de sobre. Primerament, per prendre el pols als nostres temperaments davant d'un públic, donar una sessió al Cercle Catòlic de Sant ervasi. Per la finalitat d'aquest recital, la casa va bé. Després, donar una audició als senyors crítics de la premsa de Barcelona, en un lloc que es destinarà al seu temps. Després, donar un recital als socis de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, un xic brillant, un xic clàssic… i, finalment, dedicar un recital a les nostres relacions, en la sala d'assaigs de l'Orfeó. Crec que no es va discutir res més. Si de tot això en fem la meitat, ja farem prou. Amén."
March 30: "Acabo de compondre un altre «aire» recordant els clàssics. Aquest matí he conversat Ilargament amb en Sánchez de coses interessants."
April 3: "Estic molt ocupat en la composició d’una Sonata (!!) a violí i piano, que tinc en estudi. No sé pas si en sortiré. Es necessita barra! Per ara tinc tres 0 quatre temes que no n’estic descontent; els treballs seran en la soldadura d’aquests temes."
April 6: "He anat dos dies al Sindicat... A fer de músic... Perquè et vegin i et donin feina... Com hi ha món!"
April 7: "Avui faig 16 anys! Setze anys! Em fa una impressió cada vegada que en faig un més! Medito sobre aquesta xifra i veig... moltes coses. El primer que veig es que em faig gran, i fins que em faig home. Després vénen consideracions... La infantesa que ja s’ha despedit completament. Ja no en tinc res, de nen! Setze anys! Em trobo als 16 anys i quan sospeso aquesta xifra, li trobo més pes del que que en realitat hauria de tenir. El meu esperit no pot capir que només tingui 16 anys! És molt poca cosa, això! I jo, en tots els sentits morals, absolutament en tots, me’n sento alguns més... Em Comparo amb els que em volten i em veig diferent, oh, molt diferent de tots els de la meva edat! Ara jo em trobo amb una pila de teories i d'idees al cap, que no sé quant temps fa que les sé, ni qui me les va ensenyar, però em sembla que sóc més vell... De vegades penso que la meva joventut, o serà llarguíssima, inacabable, 0 l'acabaré, com he acabat la infantesa, més aviat que tothom. De la «Sonata en Sol» no n’he fet res més. Em fa por posar-me a aquesta feina. Es fàcil que després d’uns quants dies de repòs, al tornar a emprendre-ho ho faci amb més decisió i valentia."
April 15: "En arribant a casa, em vaig capbussar al piano i vaig preludiar. Potser d’aquell preludi, inspirat en la visió darrera, n'eixirà el tercer temps de la «Sonata en Sol»."
April 25: "Vam anar a Centelles, el poble melancònic, trist esmortuit, que ni els homes canten, ni els xicots xiulen, ni les dones criden, ni els gossos lladren. Poble de quietud i d’austeritat (al menys d’impressió). Tot ell fosc i descolorit. Aquell camp tant àrid, i aquella montanya... que es redreça pel damunt del poble, seca i ombrívola, trista i llegendària tot a la vegada. El meu Pare en una de les seves inacabambles sortides quan va d’excurssió ja ho digué: - Fins el moxons canten un to baix. Comprenc que en Pratmarsó hi passés els estius feliçment, i que en Sisquet hi hagués trobat una dona estimable... Fins al Casino ahont vam anar, no es mudava la gent, ni enlluernaven de llums la sala, ni es ballava la classica americana del ram... Res, vaja, res... En una paraula; el poble de l’ Alegria que passa,i encara sense tan sol i tanta pols... Un altre tema,havíem de donar una sessió de trios al Círcol de St Gervasi. Teníem els programes, que van estar mellor del que ens creien, (8 pessetes). I després d’haver fet una pila d’ensajos extraordinaris arriba el dissabte, i jo amb l’smoking que galantment em cedí en Martorell, en Garganta amb el que galantment li cedi la casa Chassaignes frères, i no sé si l’Antonio usà quelcom cedit galantment per ningú (com no siga el meu pantaló). Es donà el concert amb el sigüent programa: I part Trio en la de Haydn II part Au printemps de Grieg Les papillons de Ole Olsen, a piano sol Elegie de Fauré Allegro apassionato de Saint-Saëns, violoncello i piano Llegenda de Wieniansky 41 Dudzians de Wieniansky a violi i piano III part Trio en re de Schumann (amb dugues enes malgrat no haverho consignat aixís la digníssima imprempta del Círcol) Tot va anar bé. Hi havia la meva germana i el meu Pare, la muller d’en Garganta, i algun membre més de la seva família. L’inagotable familia Planás, tots, tots van venir!! Jo, gens espantat, i convençut de que la meva serenitat tenia origen en el proverbi: "l’amor vetlla". Crec que l’idea Amor, que tant encarnada la tinc, vetllava per mi, per la meva serenitat, i pel meu èxit. Tocava i pensava amb ella... L’ombra d’ella em protegia, em vetllava, era mon àngel de la guàrda... En Planás i en Garganta estaven d’allò més espantats. Comencem amb Haydn. En Pedrol es brinda molt espontàniament a girar el full a n’en Garganta. Ho feu molt destrament, i el felicito. A l'engegar, en Planás tenia el full obert al Trio en re, i no al en la. Em feu somriure entre dents. Va sortir esplèndidament bé. Ens coronaven nostra tasca amb ferms aplaudiments. Saludem. Saludem. Bastant bé, eh? Amb mètodo. Els meus cabells relliquen rostre avall, i dec tenir l’aspecte ó d’un vell romàntic ó d’un boig. Al ésser a baix (no goso a dir al camerino, perquè allò semblava una cova de lladres, gairebé) els amics que seien fora, ens vinguéren a felicitar. Nosaltres els agrahim fortament. La segona part transcorregué sense novetats. En Garganta es negà a repetir, malgrat els persistents aplaudiments de la sala. Jo crec que no ho feu perquè (encara que déu me'n guard de dir-ho a n’ell) hi havia en Calado a la sala. I ell volia haver repetit amb un vals de Chopin... En Planas, amb molt mal acert, repetí. Però repetí amb l’Ària de Bach. Primerament qu’aquella no és obra de repetició, i segona que la natural exitació nerviosa l’impedí de fer una exhibició de potencia d’arc. Tant és aixís qu’aquella Ària li sortí anèmica i dèbil. Jo vaig repetir amb la Serenada Rubelik. A l'arribar a baix, ja mig rebentats i sentats, torna la colla d’admiradors a felicitar-nos i dir-nos que ho fèiem molt bé. En Pedrol digué que li vaig agradar més que amb res amb la Masurka i amb l’arc de la Llegenda. En Recasens, parlant de la Masurka, deia entusiasmat, d’aquella manera qu’ell parla, atolondrat i fort: –Clavat! noi, t’ha sortit clavat! L’Altet, molt entusiasmat. És a dir, tots deien la seva, mentres nosaltres bevíem una rutinària gaseosa... És a dir, tots... Vingue la terça part. Esplèndida. El Trio de Schumann va triomfar, i nosaltres en tinguerem la culpa. Ens sortí mesurat, afinat, matisat, amb un so molt simpàtic, i una vellesa de colorit envejambles. Vam triomfar, ho repeteixo. Em convencé, per fi, de que podem anar a tot arreu. Crec qu’anirem al A. E. P. i al Faianç Català. D’aixó ja’n parlaré un altre estona. Ja rebentats del tot rebérem les postreres felicitacions. Pel passillos vaig trobar-me amb el noi Montes. Em donà la mà, i sarcasticament em diu: – Molt bé! Molt bé! Pro lo que m’ha agradat més ha estat el tupé – acaba dihent tot senyalant-me els meus cabells, que vessaven per les ales del barret . Imbècil! – vaig pensar jo–. Pro només li digué ironicament, aixó sí: –Vostè sempre tant bromista! Prenguérem melindros amb vi ranci, després d’haver-nos un clergue donat les més chorals mercès en nom de l’Entitat. A les dugues em ficava al llit, tot donant-li a la meva vegada a n’ella les mercés!..."
April 26: "Parlava de que donava les mercès, tot somniant amb ella, i vingué el meu pare. Atrafegadament, i amb molta lleugeresa, vaig amagar les Impressions a l'armari. Ja ho he hagut de fer més d’una vegada, això. Si el meu Pare un día s’enterés de tot això, d’aquest munt de planes que porto escrites... Jo, en part, voldria que s’enterés, si tingués la seguritat de que no m’ho havia de regirar. Voldria dir-li un dia: –Ah! vostè no ho sap? Jo em porto un llibre d’Impresións I que ell contestés: – Ah, sí? M’en alegro. Veus, aixó está bé! I rés més. Pro això no passaria. Conec al meu Pare, i no pararia fins que m’hagués escudrinyat tots els racons, i hagués trobat les planes aquestes. Y, aleshores, hi hauria un escàndol que no tinc cap necessitat de que hi sigui. Tornem al concert: Allí, a l'acabar, l’Altet digué: – Vol que dema ho porti la “Veu de Catalunya” això? Ho portaré. Jo em cuido de fer-ne una gacetilla. Únicament li demanaria que demà, si no fos molèstia, ens veigéssim perquè vostè em pogués informar d'algunes coses tècniques qu’ignoro. L’endemà ens digué en Pratmarsó al grup,una notícia molt agradosa. Diu que un jove amic seu, enterat de que fèiem quartets de corda, li digué, si ens vindría bé anar a fer-nos sentir al laberint del Marquès d’Alfarrás. –Ahont vas a passar home! –l’hi diguem nosaltres–. Més que contents, aixó de debutar davant de marquesos, marquesos! – Apa Recasens, com t’hi lluhirás! –que l’hi deia en Sanchez–. Jo, veritablement, estaria molt satisfet. Per de prompte ensaigem els dimarts de més. I quan tinguem el Quartet de Mozart a punt de marxa, només caldrà que ens senyalin dia. El dilluns no vam fer trios: ens vam reunir a ca’l Garganta. Vam dir que sens dilació s’havia de comprar un Trio de Beethoven. Qu’haviem d’apressurar els treballs preparatoris pel concert al A. E. P. I posar en perspectiva el Trio de Cesar Frank. En Quintas ha rebutjat aquells càndids oferiments del Círcol Catòlic per a què repetíssim ben sovint les sessions, com les de l’atre dia. Què s’han cregut! I canviant de tema, avui he tingut un funeral a la Bonanova. Del funeral ens n’han donat 10 pessetes a mi, i 10 al Papa, que també ha vingut. Jo he tocat la Révêrie de Schumann. Estic cansat. Avui plegaré, i no hauré dit res d’ella. No em sento massa romàntic avui, potser (segurament) és perquè sento l’istiu. La xafogor, el sol calent, i el suar són grans enemics del meu romanticisme. Per pensar amb ella en complert èxtasi és precís: la sorra, la quietud, la lluna, la música, la muntanya o el mar. Què sé jo. Aixó, ja dic, per l’èxtasi absolut. Que per allò de dir: penso amb ella!, ja pot fer calor, ja pot fer sol, és igual. Si la tinc ficada al cap. Per distret que estigui, quansevulga superficialitat m’hi fa pensar. Si ella és l’amor i jo sóc el romanticisme!.... M’en vaig a dormir."
April 28: "Lo projectat per en Sánchez i que ens explicava ahir, de fer una «tournée» artística amb quartet de corda, comptant amb en Planàs de cel·lo després de donar aquelles extenses sessions a l’Ateneu Enciclopèdic Popular, està molt bé, però molt bé. Procuraré parlar-ne."
May 2: "Som a maig! Com qui diu, tenim l'estiu a sobre. Aquest estiu famós que hem de fer servir per anar a França i al Nord d’Espanya, a fer «carrera» i fer diners. Som a maig i per ara sembla que res de lo projectat adquireix cos i es fa realitat esplèndida. Què hem de fer? Estic desorienfat! Penso que tinc aptituds suficients per volar, per córrer món, per veure noves esferes, estudiar, estudiar més, i penso que no faig res de tot això. Que passa el temps i no faig res. I no sé com por acabar tot això. Penso ben sovint que tot fóra molt fàcil si es produís un canvi gros, molt gros, en tot el régim plegat del meu viure. Si no és així (i això encara no sé per quin cantó esperar-ho, perquè ha de venir, en tot cas, de sorpresa), no veig cap raig de llum que em porti més enllà del que sempre veuen els meus ulls. (Que consti que ara no parlo en to sentimental; que no penso en els meus afectes íntims, en l'amor, en el cor; parlo pel cervell). Per això, un projecte com el que ens explanava l'altre día en Sánchez, l'acullo amb una benevolença i un entusiasme extraordinaris, perquè sempre hi veig una esperança. I com quejo no sóc gens pessimista, m’aferro a aquesta esperança (qui diu aquesta, una altra). I com que sóc una mica filòsof, si aquesta esperança es fon com el glaç, no m'atordiré pas. Quedaré resignat i esperant-ne una altra…"
"– No crec que jo en la meva vida m’enamori com m’he enamorat d’aquesta noia. M’enamoraré, tot cas, com s’enamora tothom; fins si vol romànticament, pro amb l’exellsitut platònica de la Mercé... És espantós... Y és dolorós... Perquè ella no en sap res... Y penso que no en sabrà jamai de la vida... Y si ho sapigués, potser hi faria una riallada irònica i despreciativa... És estupend! ... Jo separar-me d’ella... Anar a viure fora... No veure-la... Sols pensar-hi, i passar aixís molt temps... Y jo, francament, de l’amor, aboco tot el romanticisme al violí, a l’Art! I sóc cèlebre.... Quines paradoxes.... La felicitat... Començo a creure en las rahons de un gran amic... Repeteixo, que no crec que en ma vida, jo m’enamoraré amb la passió ideal i platònica que m’he enamorat de la Mercé.... El diumenge, al mig dia, anant a agafar el tren a la Diagonal, al costat del bullici i gatzara de la festa militar de la Jura de la bandera en ple sol, hem degué veure; perquè jo al sentir una veu ben coneguda al meu derrera, em vaig girar i les veigí ja alluntyant-se, i fent via cap al Passeig. Hem degué veure... i jo no la vegí a n’ella. Vaig anar cap a l’estació mes excitat que mai. Mig enfebrat, amb por de trobar-me malament. L’amor!... quina bogeria!..."
May 8: "Endemés, el concert d'ahir va anar tot el menys malament que podia haver anat, tenint en compte lo migrat dels elements, el poc assaigs, la inexperiència del director i un local tan pèssim com és aquell de Belles Arts. El que és el "Vaixell" va sortir pèssim. I la Simfonia "Pastoral", quasi tant con el "Vaixell". Jo crec en la música de Beethoven com crec que el sol escalfa. Però que Beethoven hagi escrit música descriptiva, hi crec tan poc que quasi no s'afigura. Si en aquesta Simfonia, al començament de cada temps no hi hagués aquelles llegendes explicatives del que vol dir, m'agradaria tant com m'agrada tot el d'ell, sense excepció."
May 9: "- No sé què sento dir al Papa de la Sala Imperi. Potser s’obrirá el dissabte que ve amb cine i atraccions. No ho sé. Fa un any... fèiem la Princesa13 tarda y nit, i jo m’estava enamorant... d’una cara rodona... Res! Sentimentalitats primaverals. Sembla mentida!... Aquella cara rodona i sensual... - Ahir... no sé si eren dugues germanes pel Passeig de Gracia, o ella mateixa... no ho sé... uns vestits liles això sí... Però la fosca... anaven massa depressa... no ho sé... Hem assajat Corelli i Grieg. Ara berenaré ,i després aniré a tirar la carta d’en Mompó."
May 10: "Diu que dissabte s’obre el Teatre Imperi y que jo hi vaig amb 6 pts i mitja; que hi ve l’Antonio, es a dir hi posará un suplent fins que s’hagi examinat; que també hi vé en Garganta, el Papa i en Morral -no puc penssar en aquest cognom que no hem vinguin ganes de riure- de Corda baix. Aixó suma un quintet perquè diu que hi ha d’haver Cine i atraccións. Tot això que dic ho diu el Papa, que de fa dos o tres dies està molt atrafegat en aquest assumpte. Y ahir a la tarda (després d’haver jo tirat la carta a la Plaça d’Urquinaona, passant pel carrer de Fontanella) va venir a casa tot xiroi, dihent que estava encarregat de la formació d’aquest quintet. La veritat, a mi, per mi tot sol, tot aislat, no em produí cap alegria la nova. A no ésser l’alegria de pensar qu’un té feina, i aixís porta diners a casa qu’ara hi fan moltíssima falta; no en tingué d’altre. Tocar en un Cine... amb pallassos, acròbates, transformistes i ventriluocs... Immediatament, (ves, sembla mentida) vaig pensar una cosa: en l’efecte tant pèssim que em faria que un dia per atzar vingués ella i em vegés... No m’ho explico... Sento a dir que hem de canviar de pis. Diuen que és necessari, que aquí hi estem molt incòmodos, massa bomba. Oh!, aquesta bomba formarà època en la nostra llar. Massa... bueno les dones no s’ho saben explicar, pro l’ambient d’aquest pis no els agrada gens. És questió (tinc entés) de tornar-se'n cap a l’Eixampla. Pro ara serà cap aquí dalt, prop de la Diagonal. Em sembla que conto més frivolitats... massa frívoles. Demà tinc ensaig a B. A. Aquets concerts sí que els faré, posant suplent a l'Imperi. Ves, no m’en se avenir de que hagi de tornar a anar a tocar en aquella casa! Diu que sí, qu’anirem a França, perxó.... Estic desorientat. No sé, no puc preveure quin camí emprendré en l’avenir, jo. No sé el que faré. Ah! Sort de l’amor!.... Quan penso en l’amor, descanso... Jo l’estimo! Sí!... L’estimo bojament...! Ella!... Ella... Mareja l’amor..."
May 11: "Hem timgut assaig a Belles Arts. Hem mirat el "Macbeth" de Strauss... Però què s'ha cregut aquest home? Allò és horrorós, indigest i dolentíssim!!! Dolentíssim!!! Si un dia veig a Strauss per la Rambla, seré el primer de cridar amb tota l'ànima i ben fort: "Volta'l!". El "Canigó" de Pahissa (Dances) no és tan dolent com "El Camí", però és dissonant en absolut. Pobre Pahissa! I té una pinta, aquest xicot, que em va la mar de bé! Moreno i prim, amb cabellera rissadai negra, està molt en caràcter. Si no fos que mira de reüll de tant en tant... Allò no m'agrada..."
May 12: "D'aquí a un quart me n'haig d'anar a assaig a la "Sala Imperio". Ja hi som, ja! A fer de músic! A la quadra! Si sempre hagués de ser així! Quin suplici! No ho crec!"
May 15: "Continuo excitant-me amb el projecte, el gran projecte d’en Sánchez... el dels quartets, Ja m'hi trobo..."
May 17: "Aquesta audició de quartet ha d'obrar molt sobre d'en Planàs i d'això ens n'hem d'aprofitar pels futurs projectes… els grans projectes. Ja tinc orientació. No estic ja de malhumor com un mes enrera. Almenys, ara veig "algo" davant meu. No ho veig negre. Hi ha llum"
May 18: "Avui fa l’any que el Cometa Halley ens havia de rompre la crisma, pro no ho va fer. Aquest matí he pogut estudiar. M’he digitat i arquejat el Quartet 4 de Beethoven. Feina molt entretinguda i simpàtica. En aquests moments m’estan bullint les idees que acabo de desenrotllar al piano per a l'"Ària", en estudi, de violoncel. Encara tinc la tonalitat de Mi major ficada al cap, i sento el gust de la fusta del llapis que rosegava nerviosament mentre concebia. La Simfònica de Madrid està donant els concerts anunciats a l'Orfeó Català. Jo, sense poder-los anar a sentir. Em sabrà molt de greu, per no sentir tot el que toquen de Bach (sobretot el «Concert Brandenburguès») i per la «Patètica» de Tschaikovsky."
May 24: "Aquestes interrupcions em saben molt de greu, ja estic tip de dir-ho. Segueixo monotonament a l’Imperi. Ara hi tenim una dona calificada pel russinyol, i que ho fa molt malament Canta: és a dir, xiscla. Fa un fa# dugues vegades sobreagut. Veu de filferro. Jo sóc un artista. Pregunto: Pot ésser filòsof un artista? No!, de cap manera. Si vol l’amic, serà imperfecte. Aixis. Ah! doncs, aquesta imperfecció com a home, precisament, és d’una consecuència de resultats admirables per l’artista. L’artista no pot ser filosof. No."
"Els projectes dels quartets segueixen molt bé, Ja tenim els de Schumann, que hem comprat per parts iguals… Dissabte tenim la gran sessió de quartets a can Pratmarsó. Aquesta tarda assagem."
May 28: "La sessió de quartets d'ahir, magnífica. No es podía demanar més de nosaltres. Ho vam fer molt bé... A l’Antonio crec que li va fer l'efecte que jo volia que li fes. Va confessar que li agradaven més els quartets que els trios. Ara va bé! Quines ganes tinc de dir-li tot!... Ja tinc una pesseta per contribuir a la compra del «Quartet» de Schubert en Re menor."
May 29: "En els quartets sí que hi penso força, força! La idea que se li va acudir a en Sánchez és magna. Vull recordar-me, i escriure, de l'origen d'aquesta idea. Érem el 8 d'abril. I me’n recordo tan bé, perquè era l'endemà de fer jo setze anys. Precisament per aquest aconteixement vàrem reunir-nos en Sánchez, en Recasens i jo, i vam anar a celebrar la meva entrada a la setzena amb una soda per cap, al bar aquell del costat del Principal (que ja hi vam anar a celebrar els nostres «Sobresalients» de l'any passat). Recordo que feia un dia molt maco i que nosaltres estàvem molt «erudits» i humorístics. La conversa ens portà a parlar dels nostres projectes. Tots dèiem que volíem sortir aquest estíu sens falta. En Sánchez, particularment, deia que hi estava empenyat i estava convençudíssim que, d’una manera o altra, no hauria deixat passar l'any sense haver-se’n anat. Jo, per la meva part, em presumia algun aconteixement a base dels treballs en perspectiva que tenia el papa per preparar el terreny a França. I comentàvem com, estant tan units en aquella ocasió, bevent soda amb sifon, podia esdevenir en poc temps una separació, important i llarga… De seguida, en Sánchez digué: «No us agradaría anar en peregrinació artística formant un Quartet?» Aquí va ser tot. Ja no cal dir res més per saber l'orígen d'aquest projecte que avui ens preocupa íntimament. Sé que en Sánchez, amb aquella imaginació que tant el distingeix, ens ho anava aclarint entre glopada i glopada, de la manera tan factible que es podia anar fent una tasca edificant i grossa. Ja deia que ens faríem fer uns prospectes ben originals i elegants, que donaríem uns quants concerts aquí, per recollir crítiques de la premsa (que posaríem en el prospecte), per de prompte que treballaríem molt (és clar) i que nomenaríem un administrador (que fóra el meu pare) per anar avançant contractes... En fi, tot exactament com pensem ara, però ja ho discutíem sense entusiasme, perquè d’un bon principi vèiem que no teníem violoncel. Una cosa tan essencial! Davant d’aquesta negativa, vam quedar cada u amb el «Quina llàstima!», però no en parlàrem més. Fins que aquest dia, sortint de can Pratmarsó, el mateix Sánchez em ve i em diu molt «escuetament»:
a tu et sembla que a en Planàs li agradaria fer quartets? Ja ho creec! - li vaig dir jo. Diu: Doncs ja ho tenim tot! I va començar a reconstruir el famós projecte, però ja no amb obstacle de cap classe, sinó que...
Aquest migdia he interromput bruscament el relat dels nostres projectes. Faltava dir, únicament, lo de les 16 sessions de quartets consecutives, aquí a Barcelona, com a obra immensa de cultura musical. Concerts històrics, com si diguéssim, del «Quartet» de Corda. Fer una sessió cada diumenge al matí. Havíem pensat en l’Ateneu Enciclopèdic Popular com a Patró d’aquesta tasca. D'això no en diem res a ningú, absolutament a ningú. Quan siguem als autors moderns, ho subdividirem en nacions. Quasi tenim tots els programes esbossats. De russos, crec que hi havia Tschaikovsky, Rimsky-Korsakov i Borodin. Com a autors nacionals, hi posarem Grieg, amb dos Quartets (l’un serà l'obra pòstuma) i el famós Quartet de Smetana, representant la música nacional txeca. En fi, una pila de detalls i coses. Això és la primera part. Ens hauríem de posar a assajar ara mateix, a mig juny, així que s’hagi examinat l’Antonio, i començar la sèrie el primer diumenge d'octubre. Tambê m’interessa molt saber quin paper hi faran el papa, en Garganta, i una mica en Pratmarsó. Tres personatges interessants."
May 30: "Es pot dir que acabo de donar l'última pinzellada a la famosa «Aria» de violoncel. És a dir, «Aria», no sé com en diré! És fàcil que es quedi sense baptisme. L’Op. 1! Em fa gràcia! Això sense comptar amb aquells apassionats «Vals-Boston» que feia l’any passat a l’agost i septembre. Escrits, qui sap si amb alguna finalitat… I sense comptar, també, el cèlebre «Vals del cigronet», compost als set anys. Encara ho guardo. Aquest dia vaig trobar l'original regirant papers, i en vaig tenir una alegria. Ho guardaré com una relíquia."
May 31: "Ja està, ja! Acabo de posar en net la partitura, de dalt a baix, de  "l'Ària en Mi" de Violoncel. La meva primera producció! És molt dolenta! Moguda dintre uns límits molt estrets, no resulta gens interessant. Una mica original, potser, … però, cal!, no he nascut pas jo per compositor!"
June: "Dissabte nit, concert. En sortint del Concert vaig anar a passar a buscar el Papa a l’Imperi, i em vaig trobar amb un repartiment general i absolut de “llamps” que esfereia. Res, que queda tancat el Teatre. “Perfectament!”, que diria en Calvet. Ja estem sense feyna tots ara, a casa. Però no en vull pas parlar d’això. Ahir al mati vaig estudiar el Rondó de Saint-Saëns, que com més va amb més pit l’empren. I a la tarda vaig anar a fer trios. No en vam fer. Vam discutir, com si diguéssim; que vam tenir reunió. Vam acordar: Que aixís no s’hi pot estar. Que ens hem de fer retratar junts (per en Manetes). Que hem de treballar un trio de més. Es va buscar, i potser es decidirà per un de Beethoven; tot cas fóra Mendelsshonn. I fer quiscun passos, al menys, per treure’ns l’ensopiment de sobre. Primerament per pendre el pols als nostres temperaments davant d’un públic. Donar una sessió al Círcol Catòlic de S Gervasi. Després, donar una audició als Srs. Critics de la Premsa de Barcelona en un lloc que es destinarà al seu temps, i que bé podria ser l’ “Angelus Hall”, per exemple. Després, donar un Recital als Socis de l’Ateneu Enciclopèdic Popular, un xic brillant, un xic classic ( aquí desenterraríem Reissiger). I, finalment, dedicarem altre recital a les nostres relacions en la sala d’ensaig de l’ “Orfeó”. Crec que no es va discutir res més. Si de tot aixó en fem la meitat, ja farem prou. Amen. En acabant de la reunió vaig anar a cobrar a l’Orfeó els darrers concerts. En Garganta m’acompanyà, amb la condició de que jo, en acabant, l’acompanyi a ca’n Price, ahont volia anar a oferir els nostres serveis: per casaments, banquets, etc, o proposicions que ells poden tenir."
June 3: "Aquest día a can Pratmarsó vam llegir feina nova. El Quartet «Kaiser» (que ja en sabíem la meitat) és colossal. Molt més treballat que l’altre que toquem. Em va agradar molt. Vam llegir també el «Quartet XXII» de Mozart. Molt difícil perquè, amb lo malament que va sortir, em pogués fer càrrec del seu valor. En sortir de l'assaig, vam anar a can Dotesio, a encomanar el «Quartet de l’Amor i la Donzella», de Schubert. Val dues pessetes. Jo hi poso cinc rals, conseqüència d’un estalvi molt femarcable. La resta li posen els altres. Aquest matí, ara mateix, estava calculant sobre la magnitud de la nostra idea i m'he trobat dues coses que bé poden ser dues dificultats. Hem de donar 14 concerts a partir del primer d’octubre, fins a la fi d’any. Amb aquest temps i tres mesos per endavant d’assaig exclusiu, hem d’aprendre 40 quartets. Nosaltres, parlant, parlant, ja ho hem vist això, però ho hem tirat sempre endavant. No ens hem aturat a meditar aquesta xifra. 40 quartets! És immens! A mi, vaja, em sembla que no ho hem meditat prou bé això. Perquè si s’assagen tres hores cada dia, potser sí que es podria fer, però encara malament. S’ha de meditar molt   sobre aquest punt. Jo he pensat a casa, o no fer-ho tan gran i aturar-se als clássics, o a Schumann, vaja; o esperar més temps a començar, o fer els concerts més clars. L’altra dificultat són els diners. D’un cop d’ull he calculat que la música que ens fa falta costa més de 20 duros."
June 4: "Vaig idear agafar-me més fortament a la novel·la de Valle-Inclán, i fer-ne 4 Capítols musicals… Ja tinc el tema de la tardor. Dels amors malalts. Ho he posat en La menor i amb una melodia de gust septentrional. El to el trobo molt expressiu, així com també m’ha expressat el Mi major l’estiu molt be. L’hivern estarà en La bemoll major. La primavera encara no ho sé, però potser serà to de Sol. Si en surto, ja faré prou!" 
June 5: "Aquest matí, per fi, m'he sentit l'"Aria de l'Estiu", amb l'Antonio. Lo que deia és una cosa petita, sense importància. L'Antonio m'ha dit que li ha agradat. Pxt! No sé si creure-me'l"
June 7: "Em sembla que si l'"Estiu" m'agrada poc, la "Tardor" m'agradarà menys. Em refereixo a l'enllaç, al conjunt, que deixant aixì a part, hi ha un tema en La major que val totes les peles. Ui! que van baratos els elogis! Aquest matí hem continuat aclarint punts del futur quartet. A en Sánchez li ha agradat la mar el meu descobriment del Bach de Berlín com a quartetista més vell que Haydn. Crec que tanmateix haurem d'aplaçar la data d'inauguració, per allò que deia, que representa una enormitat això de 40 quartets!"
July 4: "First rehearsal with the "Quartet Renaixement" (Eduard Toldrà -16 years old-, Josep Recasens -18 years old-, Lluís Sánchez -23 years old- and Antoni Planàs -21 years old-). Assagen el Quartet núm.7 de Mozart i el Quartet núm.7 de Beethoven [vegeu les "Impressions" del dia 4-VII-1911]. En el repartiment dels càrrecs varen decidir que s'encarregués Recasens de l'arxiu; Planàs, de la secretaria; Sànchez, del que podríem dir-ne la gerència, i a Toldrà la direcció artística. Les notícies que tenim sobre l'organització interna que els quatre amics varen donar a la seva agrupació són tan curioses com edificants. Sabem que van redactar un reglament en el qual figuraven normes tan notables com la de juramentar-se a no admetre substitucions i a dissoldre el quartet el dia que fallés algun dels seus components, per qualsevulga causa que fos. Malauradament, aquest reglament s'ha perdut, com també s'ha perdut una mena de diari que portaven, i que havia d'omplir, alternativament, cada setmana un membre diferent del grup. "Avui mateix fa un any, només un, que em vaig ecsaminar. D'aixó també m'en recordo perfectament. D'aquell Concert de Beehoven famós. D'aquell Requiem en la Sala Imperi. Del meu amic Mompó. Y avui per avui es deu subratllar la diada, perquè ja hem posat la primera pedra d’un projecte de grans dimensions. Vui dir que ja hem ensajat amb l' Antonio. Un quartet de Mozart i un de Beethoven. Oh! És tardissim! 3 quarts i 1/2 de quatre, i a les 4 ensaig!!"
"Avui, en aquestes planes hauria d'estar d'enhorabona per diverses causes. Primera perquè és aniversari, aniversari d'un dia que no sé perqué vaig volguer iniciar-me, i començar a escriure quelcom referent a la meva vida... i relatar fets, comentar impressions, confessar secrets... En dos anys he escrit moltes coses, les més, dolentissimes, pèssimes. Si algun moment he volgut passar quiscuna estona per examinar al meu treball escrit me n’ he convençut. Tenen de única condició aquestes planes la sinceritat. Si coses hi ha molt ramplones, és que ramplonejant jo coordinava les idees. Si hi ha frases de tant romàntiques, mig cursis, sobre tot d'un quant temps en aquesta part, són filles d'un entussiasme i una admiració excessiva per l'idea que desarrotllo. Han passat dos anys? O caldria repetir la vella frase de que el temps ha passat gairebé desapercebut per a mi?.. Jo, aquí espigolant paper mig blanc de tots els racons de casa, he anat fent feix, i amontonant una pila de fulls que en el fons no diuen casi res, pro justificat queda amb el títol que l'hi vaig volguer posar el Setembre de l'any passat. Efectivament, d'una vida frívola quines impressions poden sortir? Frívoles. Y, després de tot, es deu veure en tot això una essència no solsament de la meva vida, sinó també del meu temperament. Jo ho crec aixis. Perquè el mutisme famós, aquell d'un principi que demá fa sis mesos, també és retrat del meu temperament, en aquella època covard i incapaç d'escriure unes impressións pel sol fet d’ésser d'un assumpte un xic delicat, i que ara no fa el cas. En fi qu'avui fa dos anys que escric coses, qu'alguna cosa o altre deuen dir. Doncs jo, que perxó em fixo en aquesta data, estic com si diguéssim content, i m'en vanaglorio, que és lo que he dit al començar. Amen."
July 5: "Doncs ahir vam començar a fer quartets, com començava a dir ahir. Els fem a cal Carlos del Corral, l'amic íntim d ’en Sánchez, que vam conèixer a can Pratmarsó. Doncs, allà estem molt bé. En una saleta no molt gran. però aïllada, hi posem una tauleta estreta i llarga, i amb el meu monumental estoig a sobre, ja tenim faristol. Vam començar a engegar amb el «Quartet núm. 7» de Mozart, que ha de constituir la primera part del recital d’aquest autor. És molt fácil; summament senzill, el més senzill de tots els que conec... L’obra m'agradà molt. Segons resa en els papers, Mozart la va escriure als 17 anys. Així doncs, donada la ingenuïtat. Sembla Haydn... és a dir, encara més fàcil... Vaja, no ho sé explicar, però és molt maco. Tot el contrari d’aquest com a dificultat i com a volum de desenrotllo és l’altre que vam llegir. El núm. 7 de Beethoven, Op. 59, núm.1. Es peliagut de veres, aquell. No vam fer més que intentar llegir-lo, i gràcies, que nosaltres mateixos vam dir que sense la gran pràctica que de temps portem feta amb els quartets, no n’hauríem dit ni una. El somnio molt hermós!"
https://lh6.googleusercontent.com/-mZMtxijaZck/T8xX9lIz01I/AAAAAAAADUs/3FKMA0nJmQY/s1600/Joan%2520Massia.jpg
July 8:
 "Aquest any ja sabem l’obra d’oposicions. El «Concert núm. 2» de Max Bruch. Vaja, el mestre Nicolau, a les seves velleses, s’ha enamorat de Max Bruch. L'any passat el 3, aquest any el 2... m’ha fet gracia, això. Diu que tots tres «sobresalients» d’aquest any, fan Oposicions. Me n’alegro. Jo, em sembla que si tot va bé, estudiaré amb la digitació i arcades de Brussel·les, que m’ho deixarà en Costa... Estic més satisfet que l’any passat en aquest tinglado d'Oposicions, per diverses causes. Ja el voldria tenir a casa i posar-me’l a estudiar. Visca!"
July 9: "Aquest matí, amb cinc hores escasses de dormir al cos, he fet quartets a can Pratmarsó. Aquell 22 de Mozart, particularment el «Menuetto», oh! és colossal! No havia somniat jo mai cosa igual. Demà, quartets amb en Planàs."
July 12: "Ja estudio! Ja tinc el Concert! El d’en Costa. Aquest matí he anat a casa seva. Va arribar amb unes melenes més que colossals. M ’ha deixat el seu paper. Estic, no sé perquè, perfectíssimament ben impressionat. M’ha semblat que ho haig de fer molt bé! El meu temperament, potser, un xic ingenu, que tot ho veu de color de rosa!… A treballar! Amunt i crits!!"
July 19: El Trio Toldrà-Planàs-Garganta donà una sessió íntima als violinistes Joan Massià i Francesc Costa. Tocaren un Trio de Haydn i el de Schumann:"Vinc de can Garganta. Aquest matí ja hi he anat a fer trios, per repassar-los,  És que aquesta tarda ens hem fet sentir. A la senyoreta Planàs i el seu pare, en Massià (que he estat més que satisfet que m’hagi sentit) i en Costa. Hem tocat Haydn i Schumann. Aquest segon el coneix molt, en Massià: l’havia tocat a París amb en Casals, el gran mestre! I ens ha fet bonament algunes advertències, no perquè ho féssim malament -com diu amicalment- sinó perquè ho fèiem different de com l’ha treballat ell.  I, vertaderament, en tot ha estat molt encertat. En alguns llocs ens ha fet veure  que hem de remarcar algun detallet encara, que deixem passar desapercebut. Em suposo que té molta cultura musical aquest xicot. Ens ha felicitat després  particularment, dient què era lo bonic del trio: que al conjunt que formem, hi unim les dots personals. D’això no en faig gaire cas: no sé fins a quin punt és galanteria o és sinceritat. Ja dic, de totes maneres que en Massià m’està resultant molt simpàtic. Gens adotzenat i amb una senzillesa que es fa agradable. En Massià i en Costa s’han posat a parlar de Brussel·les: han sortit noms i fets i personalitats desconegudes per mi, que, mústic, m’ho estava escoltant en un racó, migrant... migrant… M’entra com una melangia quan sento parlar a aquests ja fets, ja grans; parlar de coses grans també, amb la naturalitat que jo parlo de les coses petites, petites com jo...  Aquests dies he estat a punt de sostenir una lluita entre el meu estimat amor i la sensualitat experimentada amb aquella voluptuosa de l’Escola... Però no: he triomfat! Ja ho crec, que he triomfat! No podia ser d’altra manera. La puresa i el convenciment de les meves idees han pogut més, molt més que el trànsit en el meu ésser d’una nota carnal i humana."
July 22: First private class with Francesc Costa preparing the "Extraordinary Award" of the Escola Municipal de Música. He writes about this event on his personal diary: "La xafogor m’estemordeix físicament i ni esma d’escriure dues paraules em deixa. I a fe que hi ha coses noves. Ja he donat lliçó amb en Costa. La primera lliçó.  Va anar molt bé. De primera. Com més va més optimisme sento pel Concert i per les Oposicions vinents. Ja tinc estudiades, o mirades, vaja, les tres primeres planes, Demà llegiré, precisament, lo que ve, o sigui la darrera del primer temps, Continuaré amb aquesta tasca fins al mes nou, que estrenaré el segon temps. L’horari d’estiu que m’he fet em va molt bé. Llevar-me a les sis (més o menys, és clar que no sóc exacte), estudiar fins a quarts de nou, esmorzar, i tanta feinada com tinc fent trios i quartets, o si un día vull anar a veure un amic, pocs són els dies que em quedo a casa en el que queda de matí. Després de dinar, cada dia vaig al Sindicat, amb prou repulsió, però què s'hi ha de fer… no hi ha altre remei. Ä veure si donen feina. Torno a les cinc. I a les sis m'hi torno a posar fins que no m’hi veig. De manera que en aquests moments estic fent campana, perquè hauria d’estar tocant, però m'he decidit a venir a escriure  quatre cosetes, per no deixar abandonat el present llibre. Doncs, deia que vaig donar lliçó amb en Costa. Va durar una hora, i amb una hora vam fer molta feina. Lo que indiscutiblement m’agradà més de la seva «manera», foren les observacions en el «passar», o més bé, lligar l'arc. Ell ho fa divinament. És molt bonic. Jo tinc la pretensió de creure que aconseguiré imitar-lo un bon tros. Després, la facilitat que donen les digitacions i després alguns  detallets de relleu en la técnica, com són els accents, que són espatarrants. Lo que em ve més de nou, i crec que em costarà un xic acostumar-m'hi, és a dir, abandonar-m'hi, són les preparacions. Les inacabables preparacions. Tot ho preparen aquella gent! Hi ha coses que, francament, no m'hi puc avenir. No vull pas abocar-m'hi en absolut a l'escola belga (cosa que no diré pas a ningú). Me'n prendré lo millor, que per això és la immensa majoria de coses. Aquest estat, a més a més, em dóna una febre que em fa produir musicalment. Vull dir que mai com ara m'he sentit inspirat per una música tendra i he fet més via escrivint ingènuament, sense rebuscaments. Tant és així, que de la vella "Sonata en Sol", en tinc el temps darrer ja acabat, o quasi acabat. I m'agrada. Sí, m'agrada una mica."
July 24: "Avui mateix m'he sentit molt bé, perquè he tocat per primera vegada a la vida música meva, acompanyat al piano. És que he anat a can Garganta a molestar-lo per provar el darrer temps de la cèlebre "Sonata en Sol". Començada a l'abril! Ves si és boja la imaginació! Les ha pegades per enllestir primerament el darrer temps que els altres. Tant és així, que del segon no en tinc ni un compàs. El primer (quasi acabat) el vull deixar tal com estigui; com que és tan monòtona la part de piano, no el vull deixar per acabat: vull oblidar-lo, com si diguéssim, i a veure si d'aquí a un quant temps el reformo -en part, s'entén- respectant sempre el fonament i els temes que s'hi exposin. El temps d'avui ("Allegro vivace") és indubtablement lo millor que he fet; i pensar que, malgrat això, d'aquesta Sonata a una verdadera Sonata hi ha molta, moltíssima distància! De vegades penso arraconar-ho tot i deixar-me de tonteries, considerant un vici el tractar, com tracto, de fer música. Altres vegades, estimulat pels relatius avanços que faig, penso que potser serà progressiu aquest avenç, i deixo fer a la imaginació. En Garganta, suposo que ho diu per broma, diu que l'hauria de tocar públicament (!!). Jo he disfrutat únicament perquè he vist que, encara que molt torpement, aquelles notes no són més que exterioritzacions sinceres, sinceríssimes, de les meves afeccions més íntimes…"
July 27: Second private class with Francesc Costa.
July 29: "Quina barbaritat! Amb les tantes coses interessant qu' han passat no dir-ne una paraula! Mal vell, del qual no cal parlar-ne més. Pro vaija, que el día de Sant Jaume vaig tornar a Vallvidrera. Aixó és colossal! Aconteixements aixís no n'hi ha cada dia. Vaig rebrer una vegada més la sotregada de la felicitat: vaig veure-la, i aixó és una felicitat ja enveijable. Y lo que és més, la vaig mirar, y.... ella també em va mirar... Pro quina expressió tindrà en el seu esguard deliciosíssim que, quan mira, em sembla a mi que no és una dona qui em mira sinó quelcom fantàstic, algun ser imaginari.... Sí, sí, no sé el que hem passa. Només percebeixo en el seu esguard adorat, inmensitat... inmensitat..."
"I ara un altre assumpte. Max Bruch. Abans d'ahir vaig anar per segona vegada a ca'n Costa, amb tot el primer temps. Em digué textualment qu'anirá espatarrant, i que de la setmana passada a n'aquesta he fet una avançada colossal. Verdaderament, crec que faig un notable progrés amb les lliçons d'en Costa. L'arc, l'arc! aixó ho té colossal, i a mi ja m'ho va empeltant. Oh! I fins sense adonar-m’en em sembla que m'ensenya una cosa especial. M'ensenya serenitat. És particular, pro puc ben assegurar que malgrat només fer 17 dies que tinc aquesta obra en dits, jamai havia tocat tant serenament. Y és l'amplitut de l'Escola belga, que no escatima res. Tot ho fá amb esplendidesa; tot ample i tot noblement. Endemés, l' Antonio té la mare malalta. Aquest dia no va poguer pujar ell a Vallvidrera. Tenia un compromís especial, i com que ens van avisar tant perentoriament, la mateixa tarda, no va poguer-se estar de complí. Hi vaig fer anar en Marrugat, que crec que no en quedi descontent. Doncs, aquella mateixa nit, a la Senyora Clotilde li va surtir la trencadera (ah! perquè estava trencada) i aixó li produí uns dolors tremendos, horribles, segons conten.L’Antonio estava 34 tot transtornat. Pro ahir, perxó, vam fer quartets. El primer temps del 7 de Beethoven, alló tant hermós. Ja ens comença a sortir una miqueta bé. Ahir ja vam conseguir tocarlo de dalt a baix sense interrupció. Vam intentar llegir el 14 en do# menor de Beethoven, qu'alló és model de raresas i extravagàncies. No ens enteràrem de res. Veurem el que sortirá. Ahir tarda, com de costum, vaig anar al Casino. Potser ara podré descansar uns quants dies d'anar-hi, perquè segons m'ha contat el Papa de llit estant, en Sureda li va donar ahir una feina per mi, Feina molt original per cert: anar a tocar entre bastidors, al Tívoli, uns solos de violí, diu que de compromís, en una Opereta titulada Amor de Zingaro, que s'estrena la setmana entant. Aquest tarda vaig a veure en Pérez Cabrero a veure el qué. Ja en parlaré. Ahir en Recasens va tocar-me la Ciaccona aqui casa. Va bastant bé, persevera amb l'idea d'examinarse pel Setembre. Diu que no confia perxó en un Sobresalient, perquè no ha esperat els dos anys. No ho sé... pro potser te raó. De totes maneres té d'estudiar molt, i amb una mica més de serietat de la que l'hi don el seu temperament exaltat i nerviós. Em sembla que fa molt temps qu'aguanto la ploma. M'ho sembla perquè em fan mal els dits."
August: A primers d'agost s'estrena la sarsuela Amor de Zíngaro al Tívoli. Hi toca fent-hi tretze o catorze "bolos" (el que duraren totes les representacions) amb gran èxit [vegeu les "Impressions" del dia 5-VIII-1911].
August 3: "Abans d'ahir és clar que no vàrem fer quartets, per lo de la fresca orfandat de l'Antonio, pro ens reunirem els altres tres. En Carlos, emití una idea sobre la música com a art emotiu que transcric integre: – Jo no l'escolto la música, la sento. Está molt ben dit, cada dia m'agrada més en Carlos del Corral. Avui hem fet Pratmarsó, amb molt mala pata. Fa massa calor, és clar! Ja ens hi hem posat tard, perquè en Sanchez ha vingut tard, (és clar, perquè també té malalts a casa: el seu Pare), i perquè el Recasens ha vingut meés tard encare. Y jo, que només havia dormit quatre hores perquè aquesta nit amb el Papa ens han tocat les 3, investigant (a riscos d'agafar una rampa al coll o de caurer a l'acera com el Tápali) investigant la situació de les Oses, de la Casíope, del Pegaso i del etc. Perxó, en aquests moments, em sento extrany, quelcom aixis com estamordit de cap. Aquesta nit m'adormiré al Tivoli. Tot sigui pels 30 rals de bolo. Aquest matí he trobat en Manetes i, sorpresa: m'ha dit, nada menos, qu'aquesta tarda s'en va a tocar al barco “Leon XIIII”; i qu'aquest barco el portará fins Buenos-Aires. Perfectament. Bon viatge i bona sort."
August 5: "Tinc assumpte gros per parlar: els meus inusitats èxits del Tivoli. Per lo vist he causat un efecte extraordinari en aquella casa. Doncs va venir l'estrena.I després de tocar el espatarrant solo del nº 1 comencen a aplaudir de la sala, i la Campos (que en aquells moments está sola en escena, precisament, escoltant embadalida les filigranes del violí que més tard l'han de fascinar) ve cap a mi, i em diu que surti. Jo vaig tenir un moment, un petit moment de dubte, pro al cap de un moment, enlluernat completament per la ratlla de foc de la bateria, ja estava escoltant amb la testa cotxa, i amb la mà esquerra a la Campos i la dreta al violí, una ovació franca i simpàtica, que hem plagué moltissim, i que em posà en una tensioneta de nervis espectarrant. La veritat, va ésser una sorpresa: no m'esperava tant. I començaren a caure felicitacions: els còmics i les còmiques, els empresaris, els tramoistes i companyia, els desconeguts. Ja m'havia format una aureola entre aquella gent. En Manolo Fernandez, o sigui el baríton, un dels més entusiasmats, em digué durant aquell acte que al baixar-se el teló no em mogués, que sortiríem tots amb el Mestre a saludar. Jo l'hi vaig dir que bueno; pro com que va venir alló de que el públic, - amb la llum, el somni, i les ondines,- va quedar fred, no es pogué fer la combinació aquesta. A l'intermedi, vaig baixar al pati, i va ser quan em vaig fer càrrec de la gentada que hi havia, qu'era inmensa. El Papa no es mogué del meu costat. L'orgull de pare el privava d'anarse’n a un altre puesto que no fos al costat meu, estofat, orgullós. L'orquestra, els músics, també felicitaren. Es sambrossísim el detall de que qui no em felicitá foren els violins. De vuit que n'hi ha cap es dignà dir-me una paraula d'enhorabona. Únicament en Riera, que sincerament es reconeix inferior, em felicitá efusivament. Vingué el segon acte : tot va anar bé igual. Com jo acabo el segon, vaig enfundar i disposar-me a anar-me. Pro cap el final ,que em troben casualment al escenari per recollir els violins (perquè haig de dir que n'hi porto dos per un cas), y amb aquestes s'acabà la funció, baixàren el teló i vinga aplaudir, vinga aplaudir. Criden el Mestre. Amb aixó surt en Manolo de saludar, i diu: – Venga, venga joven. Jo em resistia, jutjant-ho ja inoportú, i insisteix: – Le digo que venga. Usted no sabe de qué viene a veces un éxito. Y vaig sortir altra vegada. Vinga a donar campanades, i a estrenyer la mà (un xic suada, s'ha de dir) de la Campos, rumbejant un calçat ple de pols, i fins que es van cansar de picar. Vaja, èxit rodó. Ahir (que van venir els de casa) no vaig surtir al final; pro sí després del moment aquell... La Campos em torná a cridar... Com?... per nene. Si no fes calor, i no tingués mandra, buscaria un altre paper per continuar, pro ara...
August 16: "Alló del Tivoli, després d'un èxit no interromput, es va haver d'acabar: massa música, és a dir massa bona música; i a la gent aixó no els agrada. Van venir el dia de l'estrena, i ja en van tenir prou. La Empresa es va cansar de perdre diners, i el dia 13 vam tancar. Jo de tot aixó n'he tret 113’75 pts, l'admiració per en Franz Lehar, la coneixença amb en Pérez Cabrero, el convenciment absolut i conscient de lo corcada que és la vida d'escena, i el que em saludin una pila de músics que no em coneixien, ni coneixia. Oidá! Ara art. Encara que el Tivoli m'havia inutilitzat les hores matinals que necessitava pel descans, força he treballat el Concert de Marx Bruch. En l'espai que he fet aqui, dec haver anat dues voltes a ca'n Costa. Doncs en Costa, perfectament: molt satisfet de mi. Em confessa que no es creia que toqués tant, i em digué que no m'ha de fer por ningú absolutament. Jo, és clar, perxó estic molt engrescat, y treballo amb fé per veure si hi arribo. He començat el 2on temps, que és més fàcil que el primer (i més curt), i en Costa m'ha donat permis per començar a estudiar a-poc-a-poc els passatjes del tercer. Cada dia estic mes convençut de lo que em purifiquen les lliçóns d'en Costa. Ell m'empelta quelcom de lo seu: molt hermós, molt pràctic, lo que és en l'arc (no són manies); en el poc temps que fá que vaig amb ell, m’hi trobo una diferència notabilíssima. Aixó que en diuen lligar els arcs, o sigui la tàctica per no deixar sentir els canvis d'arc, en els dos sentits de canvi de corda i de canvi d'arcada, está colossal i encertat perquè sí. Estic contentíssim d’ haver tingut la pensada d'estudiar amb en Costa. Lo bo será en la recompensa d'aquest treball. Ni a mi, ni a n'el Papa, s'ens ha acudit el sistema de gratificar a n'aquest xicot. Y ell ben clar ho digué en un principi: – Dóne’m lo que vulguis, que sempre estaré content."
August 17: "Deia que tot el primer temps el vaig escriure amb una facilitat enorme. I és això: perquè estava allunyat de tot, completament de tot. I com que no hi havia cap classe de passió, per tant la temptativa ha sortit com havia de sortir: una temptativa clàssica. Tot quadrat, tot llis, sense rubatos, sense matisos extraordinaris, sense canvis de compàs ni d'armadura. Precisament per aquest motiu peca d'un altre defecte: la monotonia. Malgrat el jo creure-ho, en Sánchez no l'hi va trobar gaire. Potser una mica, però res més. L'estrena, que va ser l'altre dia, dilluns, em produí un efecte resplendent. No de res de l'altre món, sinó com una espècie d'orgull de pensar que aquella música era sortida del meu cap. Els companys de fatigues s'entusiasmaren, reconegueren molt mèrit a l'obra, però hi veieren un enginy, una traça, i això en mi, inexpert, desconeixedor de la tècnica, amb 16 anys de "fecha", féu que tingués un èxit; m'estimularen; varen dir que l'acabés; i jo el vaig dedicar a n'en Sánchez. El vaig creure el més indicat, per vàries causes. Primerament, per ser un molt amic meu, després per ser tan entusiasta del quartet de corda, per ser també ell l'ànima de la nostra corporació, i, finalment, perquè un dia, fa temps, a can Pratmarsó, em sentí a mitja veu aquelles cosetes imitant els clàssics, fetes a dues i tres veus, i em, digué: "Molt bé! A veure quan escrius un quartet!". Doncs; ja ha sortit el Quartet. Estimulat, ja he començat el segon temps."
September: Al setembre actua en vàries Festes Majors [vegeu les "Impressions" del dia 12-IX-1911]. Actua amb orquestra i fa ball a Vallvidrera amb el trio.
September 11: "(Posta de sol, està núvol i fa molta xafogor). Aquest matí hem arribat de Piera. Encara tinc l'ensopiment que pesa sobre tot el meu físic, recordo aquella boira d’envelat, aquell to brillant i estrident de l'orquestra, les atxes de la serenada, el ressopó... Estic cansat. Però d'un cansament dolç. Estic pensant que precisament aquesta dolcesa que no em sé explicar, em dóna avui un temperament com si diguéssim sentimental. Em sento més esperit que no pas home, més sentimental que no pas intel·lectual, més cel que no pas món."
September 12: "Dues paraules tan sols, perquè ja és tard i vull anar a estudiar que sembla que amb l'agitació de les darreres Festes Majors (no "Majons", com diuen ells) -Argentona, Pont d'Armentera, Barbarà i, finalment, Piera- s'ha desorganitzat una miqueta l'estudi, però només una miqueta perquè avui mateix he fet quartets a can Carlos i estava molt bé, de la mà dreta i de tècnica. Tots plegats ho estàvem de bé avui, hem matisat com pocs dies no ho havíem fet. Que hermós és aquell seté de Beethoven! Quanta bellesa! Que n'és de gran! Com més el toco més i més m'extasio. El primer temps és d'una concepció elevada, tan elevada, que nosaltres, els petits, no arribem a explicar-nos com hi hagi hagut un home que hi hagi arribat. I així és Beethoven: enlairat, immnes!… S'hi veu, en la seva música, ànima, passió, avassallament… Schubert mateix… Després de tocar Beethoven hem tocat el Quartet obra pòstuma d'aquest altre autor. I precisament hem començat per tocar el darrer temps. Doncs, comparat amb Beethoven, l'hem trobat efectista, teatral, inconnex… I a fe que en el mateix Quartet -el primer temps el trobo hermossíssim, per un dolor, una amargor que es respira en tot ell, que emociona forçadament al més apàtic. Però aquí està la debilitat de l'autor, aquí està la seva inferioritat al geni Beethoven: perquè no s'ha de conservar sempre a la mateixa altitud, en el mateix ambient, durant tota l'obra?"
September 15: "Com casi cada dia arribo del Sindicat, del mercat de músics. I com casi cada dia també, he vingut amb en Vidal. Ja fa un quant temps que sento una certa distinció per aquest xicot. M'agrada perquè es home discret, amb la seva instrucció i simpatia per les arts i la Bellesa en general. Un amic. Aquest mati he rebut una postal d'en Carles, contestació de la que li vaig enviar de Piera estant. D'aquesta m'en dona mercés i em remarca que diumenge no falti a la lectura intima de la seva ultima pruducció teatral, que segons ell és la més gran que ha escrit. No sé si hi aniré: una de les forçes majors, per ara no certa perxó, és que potser aquell mateix dia arribará el Ciscu de Sóller per veure’ns .... No ho prometé, pro deia en la seva darrera que fora fàcil. M'agradaria, moltissim veure’l. Jo per el meu germá sento una espècie de veneració ingènua, de infant. Moltes coses de la meva vida les he orientades en la seva manera de procedir. En una paraula, me l'estimo. Y perxó, quan vé de Soller, sento un orgull trobar-me amb ell, conversar amb ell, anar junts pel carrer. Aquest matí hem fet uns perfectes quartets. Vaig a veure si a 1er d'Octubre deixo el Quartet dels Angels de Schubert enllestit, i començem Mendelsshonn que ens els ha de deixar en Galvez. Qué deu fer aquell per San Sebastián? Com tants amics que s'en van, em prometé que m'escriuria, i no ho ha fet. Aquest dia vaig veure en Grau que ja ha retornat de París. En parlo d'ell perquè també ha estat d'aquests de les falses promeses. Ahir la lliçó d'en Costa va anar molt bé. Jo sento un optimisme somrient i afalagador per la meva pròpia tasca."
September 21: "Si no fos l'audició del segon temps ("Andante") del meu "Quartet" efectuada aquest matí, res ha succeït de nou. D’aquest segon temps n’he tret la impressió que ja tenia d’ell abans d’anar a l’assaig. Molt treball, menys ingenuïtat i més carregament que en el temps primer. I encara que em sembla que es coneix que és de la mateixa mà, s'hi nota menys espontaneïtat, en una paraula: no agrada tant. I és que ja ho vaig dir jo el primer dia a l’agafar la ploma per escriure un «Andante». Feia un esforç. Resultava per una imposició que em feien tots els quartets clàssics (que és en quins em vull emmirallar) que em feien escriure per força un «Andante», perquè un quartet sense «Andante» no pot ser... i no m’ha sortit a la mida del meu gust. De totes maneres, no esborraré res de lo escrit. Ara estic força engrescat, en canvi, per lo que tinc escrit de l'«Scherzo». Aquest m’agrada més que tot plegat."
September 30: "Hi ha dies que sembla que tot canta joia al voltant nostre. Aquesta nit vaig a Vallvidrera… Oh, amor!… He acabat l'"Scherzo" del "Quartet", he rebut una bella impressió del magnífic gest d'en Costa, al no voler que fes cap sacrifici per retribuir la seva tasca de mestre. I l'amor i l'art i l'honor estan satisfets."
October 2"Passat demà comença la primera lliçó que en ma vida hagi donat… es tracta d'una nena de 14 anys, diuen molt bufona, i diuen també, d'una intuïció musical gens vulgar, molt remarcable. La família es diu Diéguez… Veurem com anirà aquesta lliçó. Em fa un no sé què adquirir aquesta qualificació de "mestre"… Aquest matí hem fet quartet. I allí hem legit l'"Scherzo" del meu "Quartet". Puc confessar ben ingènuament que m'ha agradat. Tal com presentia, l'he trobat superior al 1r. i al 2n. temps. És espontani, té naturalitat, i té sobretot aquell regust de clàssic que és el que me'l fa agradar més. A ells, tots, els ha agradat molt. M'han encoratjat a escriure el darrer temps. No en tinc res escrit, però ja quasi l'he sommiat tot. Jo sempre ho he fet així. Abans d'escriure, somnio. I imaginativament, canto, molt una cosa improvisada; quan me'n canso ho deixo. L'endemà, o quan sigui, torno a tenir ganes de cantar, i hi torno. I així sempre, amb el mateix to i el mateix ritme, fins que he acabat per decidir-me per alguna frase que s'ha obstinat en no abandonar-me i que així em demostra ser la més sòlida. I ves quina manera dintre de poc seré "autor d'un Quartet", cosa que un quant temps enrera no m'hauria pas pogut pensar. Això em fa somriure. Després, aquest matí, hem llegit el "Quartet Op.29" en La major de Schubert, que ha de constituir la primera part d'aquest autor. Pel que dedueixo de la primera impressió, serà el Quartet que més m'agrada de Schubert. M'ha enusiasmat. La guardiola segueix perfectament. Ja tornem a tenir un duro i pico."
October 4: El 4 d'octubre obté la primera lliçó de violí retribuïda [vegeu les "Impressions" del dia 2-X-1911]. Durant el mateix mes fa diversos "bolos".
October 11: "Res de nou. Imgressions velles. Aquella nena de can Diéguez, que cada dia m’admira més. Es un prodigi d’intuïció i clarividència. M'encanta. La feina; la crisi; la fatídica situació, negra i impenetrable. El meu pare, molt pessimista, abismat en un mar d’escepticisme. Jo, perplex i auster. No sé què passarà. Els quartets. Potser l'única força que obra sobre mi d’una manera positiva, 
consolant-me i donant-me vida, Van molt bé. Ara assagem bastant. I l’amor platònic, impertorbable, impàvid, igual sempre d'espiritualitat, fins a lo il·limitat. Sóc un heroi sentimental, perquè tenint ànsies d’estimar, sé renunciar-hi."
October 12: "Estic ocupat en la concepció del darrer temps del «Quartet». Em sembla que serà molt sonor. L’escric amb més desimboltura encara que els darrers temps i sobretot fent cas omís en absolut del piano. Aquest només serveix per col·locar acords una vegada trobats de memòria. Faig ús de formes noves per a mi, com és l'únison, o octava, vaja, en els dos violins, dobles cordes en el violoncel. I fer pujar una veu per sobre de l'altra. avui he trobat un tema de violoncel que m'agrada força. Aviat s’acabarà! ... continuem parats, sense feina. Plou."
October 22: "Jo he evolucionat molt. Evoluciono encara, i així deuré continuar molt temps. I ha dies que vull llegir el que he escrit fa mig any, o un any, o més, i quedo esgarrifat tot sovint de veure idees emeses, que ara de cap manera escriuria i m'agafen unes quasi tentacions de tirar-ho tot al foc…"
October 29: "El «Concert» de Max Bruch es manté sempre, sempre optimista; estic molt content. Em sento adquirir un domini tècnic que em dóna molts moments de franca satisfacció en l'estudi. Que és hermós el domini del treball. Jo tinc un munt de papers (quartets) a casa per posar arcs i digitació, Una feina delitosa." 
November 1: "Evocant aquell passat, aquell passat moment, m’he llançat al piano i m'ha sortit quelcom nou. La inspiració m’ha vingut directament d’aquesta evocació. Ha pres una forma ben concreta, i per lo mateix, he decidit escriure-ho en un paper. Será per a violí i piano. Segurament que ho posaré com una introducció a la vella Sonata incompleta, sempre incompleta. Jo, que la crec espill de la meva passió, veig que no l’acabo, que no la puc acabar, i deu ser per això: perquè en el meu amor tampoc es concreta res; no està acabat." 
November 2: "Coses que s'acaben. Ahir al vespre, bona estona després d'escriure, vingué en Pratmarsó a casa, dient per de prompte que avui no podíem fer quartets, però que, a més d'avui i tot, crec que li serà impossible fer-ne més. Em féu el relat de les ocupacions que té durant el dia, amb uns cotons i no sé què, vaja, comprenc jo mateix que no té temps. Com totes les coses existents, aquesta s'ha acabat. I aquesta era deliciosa, ben cert. Encara recordo perfectament aquelles 8 del matí del passat hivern, hora de boira, d'escombrar carrers i de repartir la llet a domicili, que amb la son als ulls i el fred al cos, com una mustela anava baixant ràpidament el Passeig de Gràcia. Recordo els plaers grans que he tingut en aquesta obra, quan llegíem algun Quartet de Mozart, diví, indefinible… I altres cosetes recordaria: la cervesa i els cigars, aquells porters i servents, a vegades un xic ineptes… aquelles discussions… tot ho recordo. Allí ha començat, es pot dir, la meva afició i la meva cultura en el Quartet de corda, i per això, avui, al recordar-ho i contemplar-ho en ma pensa, com cosa viscuda, rebo encara certa impressió de recança. Però això és una "sensibleria", com diu Sánchez molt bé, i ben mirat, en aquest acord de supressió dels Quartets Pratmarsó, encara hi guanyem nosaltres, l'altre Quartet, el gran, el dels grans projectes. Més lliures, menys travat moralment, estarem millor. I disposem, a més, dels papers d'ell. Me'ls oferí incondicionalment i ens vindran de primera." 
November 4: "Volem regularitzar els assaigs i treure aquest desordre d'ara. Aquesta tarda he tornat a veure en Millet. M'ha dit que no és fàcil trobar quartets anteriors als escrits per Haydn. Diu que en tota la música "di camera" feta al segle XVII hi havia el baix continu, executat al clavicèmbal."
November 8: "He anat al Sindicat. Res. En surtint, hem anat amb el Papa a veure l'Oliver, aquell conegut del Emili, per parlar de un concert al Ateneu Barcelonés: un concert per mi! Bueno! Ja m'agrada. No tant com per concedir-li l'interés que li vol concedir l'Oliver (per la part que li toca, d'organisador), pro m'agrada. Jo sempre he estat enemic de fer-me sentir aquí a Barcelona. Y no per mi sinó perquè no hi crec en aquestes exibicións de mitjos consagrats. Jo no sóc pas un violinista acabat (no hi ha que fer-se il.lusións); y per la premsa que em digui de mi que prometo, y que estudiant puc arribar amunt, no em fa falta muntar un programa, ni passar un mal rato de franc. Pro va! El Papa y l'Oliver ho volen... Treballaré, treballaré força, procuraré fer-ho tant bé com pugui, y... rebré amb sang freda les critiques o felicitacións dels aduladors.... Demá al mati, a les 8, quartets a ca'n Planás, eh? Treballo amb fé, amb aixó dels quartets, y convensut d'un trionf decisiu, y renaixent... Del meu amor, del meu pobre amor... no en sé dir res... Penso amb ella vagament, en les hores quietes de la nit, en les llarges passejades que faig tot sovint a fora. Y m'emociono de recordar-la tan hermosa y tan estimable.... Vui ésser un home imaginari, pro vui conservar el caliu d'aquest amor platònic, intens y avasallador. El vui, sí, el vui... Per quan sigui vell, per quan sigui un home auster, vui recordar de la follia de la meva juventut, aquesta novel·la ingènua y romàntica alhora. Vui llegir en el llibre de la meva vida, aquesta plana que fa olor de roses, d'il·lusións, de tendresa...." 
November 9: "Tinc quatre o cinc cartes per escriure. A l'Escorial, a en Manrique de Lara, a La Coruña, a en Rogelio Villar… una gran feinada! Entre tot això, treballar els papers de violí primer, posar arcs a tots els altres, estudiar Max Bruch, estudiar ara el concert de l’Ateneu i voles fer de compositor (?) estic que, dient pel Sindicat que no tinc feina, que estic avorridíssim i que això no pot durar, tinc tot el dia ocupat de dalt a baix. Fins m’he vist obligat a llevar-me cada día dues hores més aviat de lo acostumat, per aprofitar el temps." 
November 10: "Ja fa fred. Se sent la presència de l’hivern que s’acosta. Tothom es tapa, tothom va de pressa i una indiscreta vermellor invadeix la punta d’alguns nassos fredolics. Jo estic content. L’hivern em dóna energia, m’aima i m'estimula. Un altre fred es presenta a casa, més patètic, molt més llastimós. El fred de l'infortuni, d’una contrarietat en el viure, duradora en excés. Això no em fa content. Això, aquest altre fred, m’estemordeix, em fa por, malgrat ser jo l'optimisme personificat. Aquesta nit vaig al Romea, a veure "Cuento de abril" del gran Valle-Inclán. Ja he escrit al frare de l’Escorial per la música vella." 
November 11: "La interpretación ("Cuento de abril") dolenta, molt dolenta. Aquest Ricardo Calvo famós, és una atrocitat. Ni és artista, ni és còmic, ni és director d'escena, ni res: una nul·litat. I té èxit! Enteneu-ho això! El públic de Romea, estúpid..." 
November 16: "Llàstima gran és que no puguem assajar de fa dies. Es que la Simfònica, i per tant en Sánchez i en Recasens, té assaig diari amb això dels Festivals Bach [program], gran aconteixement, que si bé no en podré fruir en absolut assistint als concerts, perquè em faltará la pesseta, procuraré anar a tots els assaigs que pugui, perquè, ja dic, la cosa s’ho val. Decididament no sé escriure en castellà, avui he intentat escriure una carta a n’en Rogelio Villar, sol·licitant-li el seu «Quartet», i no n’he sabut. Amb en Sánchez hem acordat que estava molt malament. M’ha sortit un bolo antipàtic. Una suplència, dissabte, tarda i nit, a «La buena sombra»." 
https://lh5.googleusercontent.com/-FjIzQ50o5EY/UuqYAAFanwI/AAAAAAAAIwc/GnIcwq0lwRU/s1600/toldra%2520impressions.jpg
November
 19: "Vaig llegir un dia en Valle-Inclán: «Nada es como es, si no como se recuerda». Quina gran veritat! Per això, ben mirat, no em preocupa la sensació d’ahir, perquè al recordar-la, em repugna, em fa fàstic, i aquest record no és perenne. Parlo perquè jo vaig anar a «La buena Sombra». Austerament, en tota la tarda no vaig fixar-me per res en l'espectacle odiós de la cantatriu que fa ostentació baixa i repulsiva d’una luxúria pervertida i resseca. Però a la nit vaig ser víctima d’una temptació bon tros pitjor. En el quarto on deixava el barret i abric, l’atzar féu que m’adonés d’uns intencionats foradets fets a la paret, que era de fusta. La meva... materialitat em féu guaitar pícarament per un d’aquests forats i… què vaig veure? Una dona que ara s’anava desprenent dels vestits que portava, que s’anava despullant. Oh! Vaig sentir glatir la luxúria del meu cos, aquesta luxúria amagada amb què lluito contínuament. Ahir vencé ella, no la vaig poder dominar. I vaig veure aquelles carns i altres carns, de prostituta, cams impúdiques, que amb una sensualitat viva i punxant, brandava, ondulava luxuriosament. Vaig mirar-ho jo, l’home sentimental que només creu en l'esperit i s’oblida del cos. Oh! Ahir vaig veure'l cara a cara, a aquest cos meu, com es reflexava en aquella mirada maligna que jo dirigia per aquell forat, Però, ho veig molt clar: no m’espanto, estic convençut que allò va ser pura impressió fugitiva. Haurà passat en mi, com una nuvolada d’estiu. Dono la raó a Valle-Inclán: «Nada es como es, si no como se recuerda»." 
November 20: "Vinc embriagat d’una excelsa impressió de l’esperit. He anat a sentir l’assaig general del «Kyrie» i el «Gloria» de la «Missa en Si menor» de Bach. És indefinible! No puc dir res. He quedat aplanat, estemordit. Quina emoció! Oh! Jo no coneixia Bach. Qui no ha sentit aquesta obra magna, sublim, no coneix al gran músic. Mai, tant com avui, mai, no he fruit del meu art." 
November 22: "Jo he anat al Mundial, pel Sr. Santos, avui. És que és Santa Cecília, i com l’any passat, el Sr. Santos, l’home tradicionalista, ha volgut celebrar la diada, ha volgut fer festa... fent-me tocar a mi, un correligionari. Paradoxes! Ens hem enterat que el divendres, passat demà, en un concert del Círcol Musical Bohemi, a la Sala Imperi, hi ha una part de Quartet... i toquen el colossal «Quartet» de Schubert Op, 29. Ja hem quedat d’acord amb en Sánchez que serà qüestió d’anar-hi amb la partitura, una de les poques que tenim. Penso disfrutar-hi, observant el que encara no he pogut observar mai."
December: Pel desembre fa la feina habitual. El trobem fent "bolos", òpera, festes, sarsueles, balls...
December 20: Mor Joan Maragall.
December 31: Acaba les seves "Impressions": "En aquesta fita que s'en diu Cap d'any vui escriure, i vui evocar coses passades perquè aixo té quelcom de simbòlic. Vui fer un esforç, un gran esforç per veure si consegueixo dir alguna cosa. I em sembla, ho estic veient, que no ho conseguiré. No ho conseguiré com no ho vaig conseguir ahir, ni fa una setmana, ni fa un mes. Y no puc... quí sap per què. Potser, perquè em fa por d’haver de dir veritats que m'espanten... Perquè sento una metamorfosis en la meva ànima que brega per engrandir-se, y anar endavant,i creu frivolitat estúpida: les hores perdudes omplint planes. Potser no escric perquè no tinc temps. Lo més fàcil és que sigui tot plegat a l'hora. Lo que veig clarament, que ha minvat, fins qüasi a desaparèixer, aquell delit d'abans per exterioritzar coses íntimes, sensacións, alegries y tristeses... Com he dit abans, avui que encara tinc la superstició de creure’l un dia simbòlic, volia escriure quelcom, potser passar un balanç de consciència, examinar-me, recordar-me d'aquell amor.... Ja ho veig, i és inútil. Potser serà una crisi passatgera, això.
Potser no. Potser demà - estimulat per aquesta mica de tinta abocada avui sobre aquesta quartilla - m'entraràn més ganes d'escriure i m'aniré confessant. Potser no escriuré mai més..."
(End of the manuscript of the "Impressions...")



NEXT CHAPTER: 1912-1919: the explosion of the Quartet Renaixement - from Barcelona to Europe (Paris, Berlin, Viena) and back to Barcelona.