Cançó de vela
Poem by: Josep Maria de Sagarra
Arrenca el gep flexible de l’onada,
canta la boira, xiula el bufarut,
ens esquitxa un riuxim d’aigua salada
i grinyolen els dintres del llagut.
Enllà tenim les costes oblidades,
enllà hi ha el poble blanquinós, suau,
i el llagut, vinga salts i patacades,
enmig del gran deliri verd i blau.
A terra hi hem deixat coses marcides
dels nostres sentiments i voluntats
i ara es van aclarint les nostres vides
com els serrells d’escuma platejats.
Allà hi ha el neguiteig del nostre viure,
les punxes a l’aguait de nostra pell,
ara els neguits són coses de per riure,
dintre el llagut que va tot de gairell.
Au... canta, mariner, xiscla, ventada!
no perdi prou el teu delit valent;
infla’t, vela; remunta, aigua salada;
sacseja’ns brutalment.
Sacseja’ns brutalment, o mar sonor!
Esmicola les penes de l’amor.
© hereus Josep Maria de Sagarra
|
Sailing Song
(English translation)
The supple hump of the wave springs up, the mist sings, whistles the gust, we are splashed by a surge of salty water and the belly of the catboat squeaks. Oh, who thinks of love, oh, sonorous sea! oh, who thinks of love! Farther away, the forgotten shores, the whitish village, subdued, and the catboat keeps jumping and bumping in the midst of the green and blue frenzy. On land, we have left things withered from our feelings and desires and now our lives are becoming clearer like the fringes of silvery foam. Over there, the restlessness of our living, thorns awaiting our skin, now our concerns are laughing matter, inside the catboat that sails aslant. Come on… sing sailor, wind howl! so that your brave stamina does not diminish; swell out sails; salty water rise; shake us mercilessly. Shake us mercilessly, oh sonorous sea! Smash our sorrows of love.
translated by Salvador Pila (el traductor catala)
|
Canción de vela
(traducción al Castellano)
Arranca la flexible joroba de la ola,
canta la bruma, silba la fuerte ventolera,
nos salpica un sirimiri de agua salada
y crujen las entrañas del laúd.
¡Ay, quién piensa en el amor,
oh mar sonoro!
¡Ay, quién piensa en el amor!
Allá están las costas olvidadas,
allá está el pueblo blanquecino, suave,
y el laúd, venga saltos y golpes,
en medio del gran delirio verde y azul.
En tierra hemos dejado cosas marchitas
de nuestros sentimientos y voluntades
y ahora se van aclarando nuestras vidas
como flecos de espuma plateados.
Allá está el desasosiego de nuestro vivir,
las púas al acecho de nuestra piel,
ahora las inquietudes son cosa de risa,
en el laúd que navega de costado.
¡Venga… canta, marinero, aúlla, ventolera!
Que no decaiga tu ánimo valiente;
ínflate, vela; remonta, agua salada;
zarandéanos brutalmente.
¡Zarandéanos brutalmente, oh mar sonoro!
Haz añicos les penas del amor.
|