EDUARD TOLDRA - COMPLETE VOICE AND PIANO WORKS "The songs of Eduard Toldrà are a breath of fresh air. They bring the smell of the sea and the warmth of the sun. Shine, the blue of the sky and the green of the cheerful pine. It is a music of a landscape. The chant of a happy soul that is rooted in the ground and smiles at people" - Assumpta Mateu (soprano) 1915 - Menta i farigola, El rei Lear and Els obercocs i les petites collidores (Josep Carner), Romança sense paraules and Festeig (Joan Maragall) 1916 - Matinal and La mar estava alegra (Maragall) 1923 - Canticel (Carner) and Les garbes dormen al camp (Josep Maria de Sagarra) 1924 - A l'ombra del lledoner [song cycle for voice and piano] (Tomàs Garcés), Romanç de santa Llúcia and Vinyes verdes vora el mar (Sagarra) 1925 - Cançó de l'amor que passa (Garcés) and El gessamí i la rosa (Carner) 1926 - Recança, A muntanya (Carner), Camins de fada (Garcés), Cançó de vela (Sagarra) and Cocorococ! (Carner) 1927 - Garba, collection of six songs submitted for the "Concepció Rabell" composition competition containing: Platxèria (Salvat-Papasseit), La mar estava alegra (Maragall), Cançó incerta (Carner), Cançó de l'oblit (Garcés), Cançó de passar cantant (Sagarra) and Anacreòntica (Clementina Arderiu) 1936 - La rosa als llavis [song cycle for voice and orchestra] (Salvat-Papasseit) 1940 - La zagala alegre (Pablo de Jérica) and Mañanita de San Juan (Anònima del segle XVI) 1941 - Nadie puede ser dichoso (Garcilaso de la Vega), Después que te conocí (Francisco de Quevedo), and Cantarcillo and Madre, unos ojuelos vi (Lope de Vega) 1947 - Muntanya d'amor (Manuel Bertran) 1951 - As froliñas dos toxos (Antonio Noriega) 1958 - Cançó per a fer dormir l'Eduard and Villancet, dedicades a la seva família 1960 - Aquarel·la del Montseny (Mossèn Pere Ribot) for voice and strings Complete list of arrangements of folk-songs: 1933 - Nou cançons populars catalanes (Nine traditional catalan folk-songs) 1941 - Doce canciones populares españolas (Twelve traditional spanish folk-songs) 1952 - Seven traditional catalan folk-songs (selected from the collection of 1933 arranged for a mixed choir) 1931 Intimate recital for the Orfeó Català with Montserrat Salvadó (soprano) Eduard Toldrà (piano), June 6th 1931 Article written by Lluís Millet i Pagès on the program notes of the concert at the Palau de la Música Catalana [program] «Copiós i escaient és el repertori català de cançons per a piano i cant. Tots els nostres compositors més distingits ens han donat, qui més qui menys, unes belles mostres d'aquest important gènere de la lírica musical. Essent la cançó popular tradicional la base característica del nostre musical renaixement, era conseqüència lògica aquesta primerenca floració entre nosaltres de la cancó artística. que no és res més que una derivació d'aquella cançó racial passada pel sedàs del temperament del poeta i del músic. Aquests, la cançó del poble l'estil·litzen, se la fan seva i la transformen en substància pròpia, i la intel·ligència i la fantasia, l'emoció cordial, el refinament estètic i la nova manera que la contínua evolució de l'art porta, fan d'aquell substràtum, quart s'identifica en un temperament sincer i un instint agut, una vera creació individual. Aquest és el cas de N'Eduard Toldrà compositor. Temperament musical finíssim, artista equilibrat de seny i sensibilitat, intel·ligència aguda i culta, la seva obra artística està avalorada per tots aquests antecedents magnifics. La seva música es distingeix per un gran equilibri de la idea amb la forma i el seu estil no és el d'un lirisme desbordant, ni respon, com el de molts joves compositors d'avui dia, a una descordada pruïja de novetat. Ell s'ha trobat a si mateix, precisament perquè no s'ha preocupat de la novetat a ultrança. Però, tan mateix, en sentir les seves cançons s'hi troba tota una vera i distingida personalitat. La poesia triada i musicada per ell ressorgeix tota amb nova vida, amb un dinamisme i distinció tan natural a ella mateixa, que sembla que la música ha estat creada pel mateix poeta. Poesia moderna postvuitcentista, poesia del bell dir i de l'emoció discreta, que no espaordeix els sentits i que moltes vegades la fina ironia matitza d'una manera elegant. Dintre aquest gènere En Toldrà és un compositor model. La melodia, fresca i espontània, d'una austeritat ben catalana, i l'acompanvament que li crea ambient i serveix de comentari donen una nova vida al text poètic, sense descobrir esforç de cap mena i sense perdre mai la pruïja musical que vivifica la composició. La poesia d'En Carner, amb el seu bell i distingidíssim discreteig, la finor idíl·lica d'En Garcès, totes les belles poesies posades en música per En Toldrà, prenen una nova valor que intensifica el text amb un dinamisme cordial i lluminós. Moltes d'aquestes cançons són un vertader model dintre el gènere. Nosaltres creiem que és un pecat el que moltes d'elles restin oblidades en el repertori dels nostres artistes liederistes i que la major part d'elles ni tan sols siguin publicades. Tan debò que aquesta sessió que l'ORFEÓ CATALA ofereix als seus socis i als nostres crítics musicals, gràcies a l'amabilitat del mateix Toldrà, qui, sense ésser un pianista d'ofici, fa l'esforç d'acompanyar ell mateix les seves cançons, i gràcies a la gentilesa de la Srta. Salvadó, posseïdora d'una vera vocació, d'una veu humil i seductora i d'un bell i escaient estil; tan debò, diem, que aquesta audició serveixi per a despertar el reconeixenient de la valor d'aquestes petites obres, que nosaltres creiem són meritíssimes en la producció musical catalana de nostres dies.» THE SONGS OF EDUARD TOLDRA Article written by Manuel Capdevila i Font appeared on the CD booklet by Columna Musica that accompanies the First complete recording of the Lieder of Eduard Toldrà. Eduard Toldrà (1885-1962) was the most representative musician of Catalan Noucentisme, which marked a remarkable culturally rich period in Catalonia and gradually took over from the excesses of Modernism. The concept of “Catalan music” (a concept that has become somewhat diluted in terms of the globalising currents of today’s different cultural trends) is most clearly defined and expressed in the music of Eduard Toldrà. Toldrà’s compositions are clear, direct, lyrical, communicative and highly personal. I believe that the success of his creations and the immense popularity acquired by some of his pieces is due to their spontaneity and clearly popular nature, which was perhaps a result of his contact, from an early age on, with music performed in the streets or his summer encounters with Empordanese farmers, whose songs he collected, and, in many cases, harmonized (rather like a Catalan Bartók or Kodaly), and also, of course, as a result of his being immersed in what was a particularly brilliant cultural world. Consequently, Toldrà’s music, like Schubert’s, was of such a nature that it became extremely difficult to discern between what was from a popular source and what was newly created. His compositions, however, as in the case of the Viennese composer, are so deeply rooted to his homeland that they may be classified as popular music. Toldrà, nonetheless, never actually used a popular tune in his creations, which abound with luminous and elegant melodics, a highly personal chromaticism and preciously refined harmonizations. Such characteristics are perhaps most evident in his songs, and, especially, in that great song and delightful masterpiece El giravolt de maig (The Somersault of May), with a libretto by the poet Josep Carner. This identification with popular music should apparently make his songs easy to perform, but quite the contrary is true. Few singers actually succeed in performing the pieces with the necessary combination of freshness and clarity, required by the public at large, and the technical perfection, demanded by a more expert audience. The majority of singers perform the pieces with affectation and seem incapable of understanding that simplicity is the best approach to connect with the audience, a simplicity that may include a certain degree of playful brazenness and purpose, in a difficult-to-strike balance. Toldrà himself explained just how difficult it is to perform his music: “Rhythm is the enemy of music”. This may well sound strange from the lips of a composer of whom Maurice Ravel said that if rhythm did not exist, Toldrà would have invented it. Indeed, all those people who were lucky enough to work with him perfectly understood what he meant. The fact is that the apparent expressive simplicity of his music conceals extremely subtle lyrical undertones and a particularly refined harmonic treatment. Toldrà’s music is more intuitive than constructive, and is almost always inspired by poetry. This is quite normal as far as songs are concerned, but most of his chamber music pieces also came about after his reading of a poem. Indeed, Toldrà’s personality was specially receptive to the musicality inherent in poetry. And, curiously, he was much more sensitive to the influence of Catalan poetry than he was to that of other contemporary composers. Such an influence combined with his knowledge of great composers’ chamber music, which he had gained during many years of performance of their works, either in violin concerts or performances with his string quartet. Although such knowledge constituted a strong influence in the definition of his own particular musical language, he always composed independently of schools and fashions. He would say: “If I compose a fashionable piece, when the fashion dies out, what will be left of it?”. Nor did he ever seek to be particularly original, claiming that originality should always be a result, and never an objective. Toldrà began to compose songs from a very early age. In 1915, when he was just twenty, he composed five songs in which we can already appreciate the different characteristics that would make them so personal and unmistakable. Indeed, the song that heads the list, Menta i farigola (Mint and Thyme) is one of his most popular pieces and has become an almost compulsory encore for many singers. As for his style, it may be argued that it remained invariable throughout his compositional life. He had effortlessly encountered his style and was forever faithful to it, and was always himself. But on the contrary to what might seem evident when listening to his songs, Toldrà was slow in his composition. He had an extremely marked sense of self-criticism, which he strongly applied to his work. A simple song would occupy him, and indeed obsess him, for days on end until he finally found the tone, the character, the line, the modulation he was seeking. Once he had found this, he would become transfigured and full of joy. But in no way does the finished product betray such an intense and laborious process and his music always appears to be the result of flowing inspiration, both clear and transparent. From the very outset he knew exactly what he wanted and from his very first composition onwards he found a style that, as we have previously stated, he maintained without practically any variation throughout his creative life, that is if we do not class the constant reworking of the basic principles of his language as a stylistic evolution. Solely in his orchestral cycle of songs La rosa als llavis (The Rose on Your Lips) can we find a more concise language and a richer timbric quality, which leads us to consider that if the Spanish Civil War had not so brutally interrupted his career, and his orchestra conducting had not distanced him from composition, perhaps he would have further elaborated such tendencies. In Toldrà’s songs, as we stated above, melody is of the essence. The harmonic and rhythmic treatment, both very elaborate, always serve the melody, which stands out as a result of its adaptation to the natural phrasing of the verses, in the same way as the rhythm is subordinated to the natural prosody. The piano plays a significant role here, but never subordinates the vocals. Another characteristic of Toldrà’s songs is their textural clarity, the fact that they are so readily intelligible. And indeed he never made use of polyphony or counterpoint. Toldrà composed 71 songs, 21 of which were harmonisations of popular pieces. Only 7 were written for vocals and orchestra, although he did later orchestrate some of his songs written for vocals and piano. He orchestrated 7 of the 9 popular Catalan songs for choir. Although it was mainly Catalan poetry he set to music, in the difficult period imposed by the post-war period and Franco’s dictatorship, together with the prohibition and implacable persecution of Catalan culture, he was obliged to work with Spanish poetry and composed his six magnificent Castilian songs and the twelve popular Spanish children’s songs (and managed to include a couple of Catalan pieces into the bargain). In 1951, in order to please his good friend Antonio Fernández-Cid, he also set a Galician poem to music. 2011 Article written by Jonathan Woolf appeared at the Music Web International site Eminent singers such as Supervia and de los Angeles have essayed some of Toldrà’s songs in their recitals and indeed, in the case of both these singers, on disc, but a collection of the complete songs is very rare to find. The songs, and the collections from which they derive, are presented chronologically in this two disc set - with texts but no English or other language translations by the way - and thus begin with Menta i farigola of 1915 and end with his 1960 settings, though the real end is a kind of appendix of his popular Spanish song arrangements of 1941. This allows us a broad sweep of the composer’s songs, though those looking for stylistic changeability will, by and large, look in vain. Toldrà was a consistent composer and at his best the artless simplicity of his settings, and their affirmative qualities, inevitably leave a happy impression. It helps that the singers in this set, Assumpta Mateu (soprano) and Lluís Vilamajó (tenor), who either sing small batches or alternate within sets, have unfussy, well focused voices. They never try to inflate the ingratiating lyrics, always identified - Toldrà was particular about whom he set - and sing with warmth and discretion. If this sounds a little on the small-scale sound, then I would say that this approach suits the temper of many of these songs. Certainly Supervia could be relied on to sing with insinuating panache, but she never sang a complete recital of the composer’s music. Heard in bulk, these performances work very well. The piano writing is invariably alive, not merely subservient. In Els obercocs i les petites collidores one can hear the debt Toldrà owed to Granados. Francisco Poyato plays with taste and imagination and the triumvirate certainly make a fine case for even the earliest of the music. I’d draw your attention to the ripely romantic Matinal - a brief two minute setting - or the ultra-rich Cancó d’un bell amor with its hints of Hahn. It’s not all clement weather. Canco de grumet, from the 1923 collection called L’ombra del lledoner, is turbulent, dramatic and unselfconsciously extrovert and unbuttoned. Elsewhere we can find the occasional drifting, impressionist harmonies, and also guitar and harp evocations - these last in La vida de la galera from the 1923 collection already cited, an unusually (for Toldrà) old school style. Toldra’s own brand of Barcelonan populism included a kind of updated Neapolitan song, but this was a proudly Catalan affair with nobility and defiance as well as charm. Try Cororococ! for example. He was a witty composer too, as many a song attests, and clearly listened to Richard Strauss amongst other contemporaries - the late 20s setting of Cancó de l’oblit strongly suggests that influence. The dual influence of Debussy and de Falla seems to have persisted in his songs into the late 1930s and probably beyond. The wartime settings are mellifluous and lyrical, the occasional teasing caesuri attesting to his still intact sense of wit. After the war there were only a few remaining songs, none memorable. The song arrangements set ends on a high with a duet of droll charm from the two singers. Freshness and clarity are two of the qualities specifically noted by booklet writer Manuel Capdevila i Font as necessary to perform a song like El giravolt de maig, one of his best songs. These qualities actually infuse the singing of all of these songs, which is wholly admirable. The recording quality is also unproblematic. Toldrà wrote 71 songs, of which 21 were harmonisations of popular songs. At his best his melodic gift raises him high, and indeed pre-eminent among Catalan composers. Heard in small groups, they still evoke a time and place with vivid immediacy. LLISTAT DE LES CANÇONS 1) Menta i farigola (1915) 2) El rei Lear (1915) 3) Els obercocs i les petites collidores (1915) 4) Romança sense paraules (1915) 5) Festeig (1915) 6) Matinal (1916) 7) L’hort (1920) 8) Cançó d’un bell amor (1920) 9) Abril (1920) 10) Maig (1920) 11) Canticel (1923) A L'OMBRA DEL LLEDONER (1924) 12) I. A l’ombra del lledoner 13) II. Cançó de comiat 14) III. Cançó de grumet 15) IV. Cançó de bressol 16) V. La vida de la galera 17) Romanç de Santa Llúcia (1924) 18) Les garbes dormen al camp (1923) 19) Vinyes verdes vora el mar (1924) 20) Cançó de l’amor que passa (1925) 21) El gessamí i la rosa (1925) 22) Recança (1926) 23) A muntanya (1926) 24) Camins de fada (1926) 25) Cançó de vela (1926) 26) Cocorococ (En la naixença d’un noi) (1926) 27) Cançó incerta (1927) 28) Anacreòntica (1927) 29) Cançó de l’oblit (1927) 30) La mar estava alegre (1916 - 1927) 31) Cançó de passar cantant (1927) 32) Platxèria (1927) 33) Esplai (1929) 34) Floreix l’ametller (1929) 35) Divendres Sant (1929) LA ROSA ALS LLAVIS (1936) 36) I.– Si anessis lluny, 37) II.– Mocador d’olor 38) III.– ... i el seu esguard damunt el meu 40) V.– ... Seré a ta cambra, amiga, 42) La zagala alegre (1940) 43) Cantarcillo (1941) 44) Madre, unos ojuelos vi (1941) 45) Mañanita de San Juan (1940) 46) Nadie puede ser dichoso (1941) 47) Después que te conocí (1941) 48) Muntanya d’amor (1947) 49) As floriñas dos toxos (1951) 50) Aquarel·la del Montseny (1960) NOU CANÇONS POPULARS CATALANES (1933) 52) El pardal 57) Una cançoneta nova (La quadrilla) 58) L’Alabau DOCE CANCIONES POPULARES ESPAÑOLAS (1941) 59) Con el picotín (Burgos) 60) La panaderita (Lleó) 61) No llores, niña (Sevilla) 62) Els tres tambors (Catalunya) 63) La “bamba” (El columpio) (Màlaga) 64) La perrita chita (Astúries) 65) El pájaro era verde (Burgos) 66) La “Kyrie eleison” (Nit de vetlla) (Catalunya) 67) Lorenzo y Catalina (Astúries) 68) Una vez en el mercado (País Basc) 69) Clo clo (Astúries) 70) Tengo un arbolito (Santander) LLETRES DE LES CANÇONS 1) Menta i farigola (1915) Text de Josep Carner Estrena: Primera audició coneguda, al Teatre Fortuny de Reus el 22 de novembre de 1928 per Mercè Plantada i J. Capdevila, dins del VIII Curs Musical de l’Associació de Concerts de la Lliga d’Associacions de Música. Toldrà en féu una versió per a veu i orquestra el 1956. Menta i farigola, ruda i romaní. Una vella, vella, com un pergamí, al nas les ulleres, a la mà el mitjó, surt a la finestra, guaita l’horitzó. I com cada dia en instant parell, la vella gemega, pregant pel donzell que a tretze anys l’aimava. Tretze anys! Si era ahir! Menta, farigola, ruda i romaní. --------------------------------------------------------------------------------------------------------- 2) El rei Lear (1915) Text de Josep Carner Inèdita Era un rei molt vell amb la barba blanca i amb els cabells blancs, i anava pel món dient mots estranys. Passava la vida plorant i rient, i quan el trobaven els aucells guaitaven amb el bec obert. Els trons i la pluja, la pedra i el llamp queien damunt d’ell i el feien més bell i el feien més blanc. I ell deia: Oh, ma estrella, oh, ma blanca estrella de dolors feixucs! Què hi faig a la terra si sóc blanc com tu? --------------------------------------------------------------------------------------------------------- 3) Els obercocs i les petites collidores (1915) Text de Josep Carner Dedicada a Concepció Callao. Estrena: Primera audició coneguda, al Palau de la Música Catalana de Barcelona, el 12 de març de 1922, per Carme Amat i Josep Caminals. Diu Iris a Myrtila: –Oh, amiga, jo no sé!... Tants obercocs hi deixes damunt l’obercoquer? –Oh, Iris, prou m’agrada menjar-ne a torbellins i sentir l’or alegre com raja boca endins. Mes arriba el mal temps i prop del flam furient, jo sento en la teulada dansar teules i vent, i em plau quan nostra mare, veient-nos entristits i com freguem els nassos i com bufem els dits, ens dugui riolera, quan cau la neu a flocs, un pot amb confitures de préssecs o obercocs. --------------------------------------------------------------------------------------------------------- 4) Romança sense paraules (1915) Text de Joan Maragall Estrena: a l’Orfeó Popular d’ Olot, 28 de agost de 1921, per María Torn i Josep Caminals. En la pica de la font neda una rosa vermella; acotada al raig del broc hi beu una joveneta, per la barba i coll avall li regala l’aigua fresca; els germanets més petits, riu que riu de la mullena; ella riu i beu ensems i al cap d’avall s’ennuega. Tots es posen a xisclar, s’esvaloten i s’alegren, i el més petitet de tots, en bressol dins la caseta, al sentir aquell brogit, tot nuet riu i perneja i es posa a cantar tot sol una romança sens lletra. 5) Festeig (1915) Text de Joan Maragall Estrena: Palau de la Música Catalana de Barcelona, 21 de desembre de 1919, per Emili Vendrell i Joan Gibert Camins. Sota les estrelles, d’espatlles al mar, una galta humida, fresca de serena, una galta suau i plena és ben dolça de besar. Entre dos silencis, bes silenciós, com vares deixar-nos tremolant tots dos dins la nit quieta, amb deixos ardents de la migdiada i dels terrals vents. El reberes silenciosa. Mos llavis, dolços encar, te van preguntâ una cosa i tu no vas contestar. Què vaig preguntar-te?... Sols recordo el bes i que sentia la plena mar alta. Tu, tota caiguda, semblaves malalta... Oh, no hi tornaré mai més! Prô la flonja galta ruixada amb serena, sota de ma boca, d’espatlles al mar; prô la xafegosa nit d’agost serena, ai, com la podré oblidar? 6) Matinal (1916) Text de Joan Maragall Estrena: Primera audició documentada, al Palau de la Música Catalana de Barcelona, el 21 de març de 1920, per Emili Vendrell i Antoni Mercader. Quins matins de primavera, quin hermós començar el jorn! Passeig amunt, acostant-me, ja t’oviro en el balcó. Te conec pel vestit negre, te conec pel cabell ros, per lo de mena primeta, per lo gentilment que et mous quan, per mor de sol, airosa duus estesa la mà al front, repenjant-te en la barana per veure’m venir millor Jo m’acosto amb mitja rialla, somrisenta tu em respons, ja t’he vist... passo, i m’emporto benestar per tot el jorn. (versió revisada per el Sr. Josep Maria Rebés) --------------------------------------------------------------------------------------------------------- 7) L’hort (1920) Text de Joan Maragall Estrena: Al Centre Regionalista de Badalona, el 17 d’abril de 1921, per Emili Vendrell i Pere Vallribera. Inèdita, per desig exprés del compositor Entre mon hort i el teu sols hi ha un mur de rosers rublerts de roses. De què em deturareu, guardianes tan dèbils com hermoses? L’aimada ve amb pas lleu portada per les ànsies amoroses: prompte al pes de les nostres abraçades sereu, roses, marcides i esfullades. Mes, filles de l’Amor que tot ho anima no heu pas de témer el nostre; ella a mon rostre arrima la seva cara que és germana vostra; quan em diu que m’estima un ruixat de petons li cau al rostre. I en ses galtes llavors acolorades enceses reixireu i més badades. --------------------------------------------------------------------------------------------------------- 8) Cançó d’un bell amor (1920) Text de Trinitat Catasús Dedicada pel compositor a la seva esposa Maria Sobrepera. Estrena: Mai no s’ha interpretat en públic. Oh gerda clavellina, oh rosa purpurina, oh vós, tota flairosa, suau i lluminosa i pura com un Maig, doneu-me desseguida un xic de vostra vida, que pugui d’esta aurora tenir-ne almenys un raig. Doneu-me la clarícia, doneu-me la letícia, la joia benhaurada qui us brilla a la mirada amb tanta suavitat, que fa de vostre imperi dolcíssim refrigeri per qui es sent en tenebres, rendit i corsecat. Si sou la ben florida, com branca reverdida, siau la ben fruitada, com branca assoleiada, i deu-me la dolçor de fruita ben madura, que en vostres llavis cura de fer ben misteriosa, l’encís d’un breu petó. Siau com una branca esponerosa i franca, i no talment avara d’aquesta amor tan clara que dintre el cor teniu. Doneu-me’l tot, senyora, doneu-me’l en bonhora, com la pomposa branca ses fruites cada estiu. --------------------------------------------------------------------------------------------------------- 9) Abril (1920) Text de Trinitat Catasús Dedicada a Andreua Fornells. Estrena: Al Palau de la Música Catalana de Barcelona, el 15 de novembre de 1920, per Emili Vendrell i Pere Vallribera en el concert inaugural de VIª Temporada de l’Associació d’Amics de la Música. Trèmula rialla de dia daurat; ventijol qui calla en la immensitat. Palpitanta i jove majestat d’abril; vestidura nova dels arbres. Subtil, diàfana i clara delícia del verd, amb què el món, suara, de llum s’és cobert, quan el fontinyó tremolant, sentia la seva frescor tornada alegria. Pluja lenta i blanca de flors d’ametller, que cau de la branca quan l’oratjol ve. Noies pels portals; finestra enramada; festes matinals xopes de rosada. I passa l’abril damunt de poncelles, xamós i gentil, cantant caramelles. --------------------------------------------------------------------------------------------------------- 10) Maig (1920) Text de Trinitat Catasús Dedicada a Emili Vendrell. Estrena: A la Sala Mozart de Barcelona, el 21 de novembre de 1920, per Emili Vendrell i Pere Vallribera. Toldrà en féu una versió per a veu i orquestra el 1955. Terra qui floreix, mar qui s’hi encanta. suavíssim bleix de vida triomfanta. Pluges cristal.lines, aigües reflexant tendrors infantines qui riuen brillant. Claretat sonora, núvol que s’hi perd, aura qui aixamora la tendror del verd. Bordoneig suau d’abelles. Profunda, silenciosa pau d’una hora fecunda. Món rejovenit, amor qui hi esclata, deliciós oblit de les nits de plata, quan el pleniluni de maig, silenciós, de qualque infortuni sembla dir a les flors. --------------------------------------------------------------------------------------------------------- 11) Canticel (1923) Text de Josep Carner Dedicada a Joan Mirambell. Estrena: Al Palau de la Música Catalana de Barcelona, el 10 d’abril de 1924, per Emili Vendrell i Pere Vallribera en el IV Concert de Quaresma de l’Orfeó Català. Per una vela en el mar blau daria un ceptre; per una vela en el mar blau ceptre i palau. Per l’ala lleu d’una virtut mon goig daria i el tros que em resta, mig romput, de joventut. Per una flor de romaní l’amor daria; per una flor de romaní l’amor doní. --------------------------------------------------------------------------------------------------------- L’OMBRA DEL LLEDONER (1924) Cicle de 5 cancions, amb text de Tomàs Garcés Dedicat a Lluís Millet. Estrena: El núm. 3, al Palau de la Música Catalana de Barcelona, el 10 d’abril de 1924, per Emili Vendrell i Pere Vallribera. El cicle complet, al Palau de la Música Catalana de Barcelona, el 5 de maig de 1924, per Emili Vendrell i Eduard Toldrà dins de la XIª Temporada de l’Associació de Música Da Càmera de Barcelona. Toldrà orquestrà la primera cançò del cicle el 1956. 12) I. A l’ombra del lledoner A l’ombra del lledoner una fadrineta plora. La tarda mor dalt del cim i llisca per la rossola, l’esfilagarsen els brucs, la tenebra se l’emporta. La noia plora d’enyor: el lledoner no fa ombra. Fadrina, l’amor és lluny; enllà, la carena fosca. Si passava un cavaller... Du el cavall blanc de la brida. L’arbre li dóna repòs, l’oratge, manyac, arriba. Al cel la llum de l’estel és la rosada del dia. –Cavaller, l’amor és lluny; amb l’ombra i el cant fugia. –Fadrina, l’amor és lluny; per l’ampla plana camina. La nit sospira, la nit, el bosc, la riera clara. Les branques del lledoner són fines i despullades; fulla i ocell n’han fugit, però hi crema l’estelada. Fadrina, l’amor és lluny; demana’l a punta d’alba, quan l’ombra del lledoner s’allargui com un miracle. 13) II. Cançó de comiat Adéu, galant terra, adéu! Adéu-siau, vinya verda, flor seca del caminal, lledoner de bona ombreta. Ja no m’assec al pedrís ni me bressa la riera. Adéu, galant terra, adéu. Les lloses d’aquell bancal són ombrejades i fresques. Els lledoners de la font han tret una fulla tendra, i els ceps faran bon raïm quan els oregi el setembre. Adéu, galant terra, adéu. Els ceps faran bon raïm i llum viva les estrelles. Vindran les nits de l’estiu, la mar quieta i estesa, llambrant sota el cop dels rems, tallada per la carena. Adéu, galant terra, adéu. Vindran les nits de l’estiu, la tardô i la primavera, les boires que baixa el cim, el crit de les orenentes. I sempre el respir del mar i el batec de les estrelles. Adéu, galant terra, adéu. Adéu, muntanya, pedrís, paret blanca de l’església, aigua clara de la font, plata de les oliveres, olor mullada dels horts, estrella, riera, vela. Adéu, galant terra, adéu! 14) III. Cançó de grumet Adéu, turons de Marsella, ja se’n van els mariners. Tot just hem hissat la vela es gira un oratge fresc. Aquell pinar de la costa deu ser ple de cants d’ocell; si no sentim l’ocellada ens dû romaní l’oreig. Quin goig, de bon dematí, seguir la darrera estrella: “no hi ha lliri sense flor, ni barco sense bandera.” Infla’t, vela; llisca, vela! Com s’allunya la ciutat! Guaita l’or clar de la platja i a dalt de tot el cel clar. Timoner, potser sospires? l’enyorança t’ha punxat? El gallaret llengoteja i enjoia tota la nau. Quin goig, cremant sobre els pals, el gallaret de la festa: “no hi ha lliri sense flor, ni barco sense bandera.” Adéu, turons de Marsella! Adéu, la noia i el pi! No ens espanten les ventades ni la boira de la nit. Si el vent xiula entre les cordes, demà el mar serà ben llis. A cada port ens espera, amorós, un llavi fi. Quin goig, tornant de la mar, el petó d’una donzella: “no hi ha lliri sense flor, ni barco sense bandera.” 15) IV. Cançó de bressol De bon matí se n’ha anat; tot just despuntava el dia i l’estrella de l’amor era un brot de tarongina. La rosada del matí era un plor de pedres fines. Dorm, infant, que ton pare n’és al camp a collir menta florida. Apartarà els esbarzers quan el punxin les espines. Espines, feu-vos enllà; vine, la menta florida. Quan passa el seu cavall blanc l’ocell tremola i refila. Dorm, infant, que ton pare n’és al camp a collir menta florida. La selva s’aclarirà, que la lluna la il.lumina. Sota la llum de la nit l’herba florida fugia, però els ulls del cavall blanc en la fosca l’endevinen. Dorm, infant, que ton pare n’és al camp a collir menta florida. Dorm, infant, que el son és dolç i l’oratjol hi convida. Demà, de bon dematí, ton pare serà a la llinda. Que et trobi dintre el bressol com una estrella adormida. Dorm, infant, que ton pare n’és al camp a collir menta florida. 16) V. La vida de la galera La vida de la galera és molt llarga de contar. Els rems empenyen la barca i el meu cor va sospirant. Els sospirs que el meu cor feia se me’ls enduia el mestral. Amor, bé m’esperaríeu, amor. Ai, mestral, tu que tens ales, porta-li el meu sospirar, posa’l damunt els seus llavis cansats de tant d’esperar. El meu braç no es cansa encara, el rem no s’atura mai. Amor, bé m’esperaríeu, amor. El meu braç no el cansa l’ona traïdora, ni el vent brau. El rem talla l’aigua clara com una espasa tallant i de nit degote perles, estrelles i diamants. Amor, bé m’esperaríeu, amor. Les perles i les estrelles, amor, per a vós seran. Guardo les meves besades pels vostres llavis cremants i us enyora l’abraçada ampla i forta del meu braç. Amor, bé m’esperaríeu, amor. Amor, bé m’esperaríeu... Diga-li ben baix, mestral. Si duc al cor l’esperança el mar es torna manyac; els delfins salten i riuen i hi ha una gavina al pal. Amor, bé m’esperaríeu, amor. Els delfins salten i riuen i hi ha una gavina al pal. La vela sembla de plata, em sento més lliure el braç. La vida de la galera ara és dolça de contar. Amor, bé m’esperaríeu, amor. --------------------------------------------------------------------------------------------------------- 17) Romanç de Santa Llúcia (1924) Text de Josep M. de Sagarra Dedicada a Ignasi Folch i Torres. Estrena: Al Palau de la Música Catalana de Barcelona, el 5 de maig de 1924, per Emili Vendrell i Eduard Toldrà dins de la XI Temporada de l’Associació de Música Da Càmera de Barcelona. Perquè avui és Santa Llúcia, dia de l’any gloriós, pels volts de la Plaça Nova rondava amb la meva amor. Anem tots dos a la fira, amiga, anem-hi de jorn, que una mica de muntanya alegri nostra tristor. Comprarem grapats de molsa i una enramada d’arboç i una blanca molinera i una ovella i un pastor. Ho posarem, al migdia, dins el nostre menjador, i abans de seure a la taula ens ho mirarem tots dos: que una mica de muntanya ens faci el menjar més dolç. Perquè avui és Santa Llúcia, dia de l’any gloriós, tals paraules m’acudien quan he vist la meva amor. --------------------------------------------------------------------------------------------------------- 18) Les garbes dormen al camp (1923) Text de Josep M. de Sagarra Dedicada a Josep M. de Sagarra. Estrena: A “Amics de la Poesia” de Sabadell, el 21 de desembre de 1923, per Francesca Marlet i Maria Faig, en una sessió dedicada a Josep M. de Sagarra. Les garbes dormen al camp. Déu els dó bona dormida, Segueix la guatlla el reclam –la niarada avorrida. Juliol ens duu l’aram dins la posta beneïda. Les garbes dormen al camp, que la sega ja és finida. El repòs del verd fullam a l’ocellada convida. Les garbes dormen al camp, garbes seques, sense vida. Passa l’euga com un llamp, sense fer cas de la brida. Les garbes dormen al camp i l’ombra l’ha esfereïda. Ai, encara servo el ram, i l’estimada és partida... Les garbes dormen al camp. Déu els dó bona dormida! --------------------------------------------------------------------------------------------------------- 19) Vinyes verdes vora el mar (1924) Text de Josep M. de Sagarra Dedicada a Iu Pascual. Estrena: Al Palau de la Música Catalana de Barcelona, el 5 de maig de 1924, per Emili Vendrell i Eduard Toldrà dins de la XIª Temporada de l’Associació de Música Da Càmera de Barcelona. Vinyes verdes vora el mar, ara que el vent no remuga, us feu més verdes i encar teniu la fulla poruga, vinyes verdes vora el mar. Vinyes verdes, dolç repòs vora la vela que passa; cap el mar vincleu el cos sense decantar-vos massa, vinyes verdes, dolç repòs. Vinyes que dieu adéu al llagut i a la gavina, i al fi serrellet de neu que ara neix i que ara fina... Vinyes que dieu adéu! Vinyes verdes del meu cor... Dins del cep s’adorm la tarda, raïm negre, pàmpol d’or, aigua, penyal i basarda. Vinyes verdes del meu cor.... Vinyes verdes vora el mar, verdes a punta de dia, verd suau de cap el tard.... Feu-nos sempre companyia, vinyes verdes vora el mar! --------------------------------------------------------------------------------------------------------- 20) Cançó de l’amor que passa (1925) Text de Tomàs Garcès Dedicada a Mercè Plantada. Estrena: Al Palau de la Música Catalana de Barcelona, el 16 de gener de 1926, per Mercè Plantada i Blai Net, dins de la sèrie “Els poetes i els músics” organitzada per Manuel Clausells i Francesc Martí. Toldrà en féu una versió per a veu i orquestra el 1956. A l’ombra d’un taronger tres minyonetes cantaven; l’una té la trena d’or, l’altra és bruna i soleiada, la més xica duu la llum dels estels a la mirada. Amor passava de llarg, amor, rialles i fressa d’ales. La primavera ha arribat i el cel és color de plata. Els crits dels ocells són curts i espessos com la pinassa. La veu de les noies és ondulant com una flama. Amor passava de llarg, amor, rialles i fressa d’ales. Si un sospir sembla l’oreig, el cant fa remor d’onada i l’aire és més fresc i fi que l’arena de la platja. Rera el taronger hi ha la mar i el cant fa remor d’onada. Amor passava de llarg, amor, rialles i fressa d’ales. Les donzelles van cantant amb una veu prima i clara, la riera s’ha aturat per escoltar la tonada. Les noies criden l’amor mentre la tarda s’escapa. Amor passava de llarg, amor, rialles i fressa d’ales. La trena, el llavi, l’esguard, s’encenen sota les branques. Primavera va dictant la musica i les paraules. A l’ombra d’un taronger tres minyonetes cantaven: amor, no passis de llarg, amor, posa un bes a cada galta. --------------------------------------------------------------------------------------------------------- 21) El gessamí i la rosa (1925) Text de Josep Carner Dedicada a Raimond Vayreda. Estrena: Al Teatre Principal de Sabadell, el 20 d’octubre de 1925, per Maria Josefa Regnard i Blai Net, en un concert monogràfic dedicat a Eduard Toldrà dins del VIIè Curs de l’Associació de Música de Sabadell. Colliu la rosa de dia i de nit el gessamí; el gessamí en una tanca, la rosa al mig del jardí. Lleument, dolçament gronxada, la rosa mor en un sí; el gessamí, quan l’amada s’ajeu, pàl.lida, a dormir, el té viu, sense saber-ho, dins el seu cabell diví. La rosa fa enamorar-se i el gessamí defallir. --------------------------------------------------------------------------------------------------------- 22) Recança (1926) Text de Josep Carner Dedicada a Manuel Capdevila. Estrena: Al Palau de la Música Catalana de Barcelona, el 23 de gener de 1927, per Emili Vendrell i Pere Vallribera en un concert dedicat a Josep Carner pels Amics de la Poesia dins la sèrie de “Concerts Blaus: Els poetes i els músics”. Qui sentís, renovellat, per la bruixa entesa, aquell gust precipitat de la jovenesa; pluja i vent arremorat, i l’acàcia en tot esclat i deixant per l’empedrat florida estesa! Ah, l’anar sota l’aiguat com fent-li escomesa, d’un sonet mig començat en l’embrieguesa, i amb paraigua foradat, i la lluna pel forat, i rient a mon costat una noia encesa! Qui sentís, renovellat, per la bruixa entesa, aquell gust precipitat de la jovenesa!... --------------------------------------------------------------------------------------------------------- 23) A muntanya (1926) Text de Josep Carner Dedicada a Concepció Badia. Estrena: Al Palau de la Música Catalana de Barcelona, el 23 de gener de 1923, per Concepció Badia i Pere Vallribera en un concert dedicat a Josep Carner pels Amics de la Poesia dins la sèrie de “Concerts Blaus: Els poetes i els músics”. Allí dalt de la muntanya tot el bé de Déu hi tinc: les roses de quatre en quatre i els clavells de cinc en cinc, l’estimada a la finestra, l’ovella amb l’esquellerinc; per rellotge, el sol que toca a cada hora un greny d’afrau; el pollancre per la fressa i l’alzina per la pau, i per gaudi, cada núvol ala-estès com una nau; par jaç d’or, una pallissa, per llumenera un estel, per finestra que no es tanca un retall tot blau de cel; i per criats que em despertin, un quiquiriquic i un bel. Allí dalt de la muntanya, tant enlaire, tot hi és: la riquesa ben colgada, perquè l’home la fangués; l’alegria entre fretures, com rosada entre esbarzers; la salut entre l’orenga i les flors de penical; aterrat amb creus de palma, el dimoni en un fondal, i Nostre Senyor devora, estadant del pis de dalt. --------------------------------------------------------------------------------------------------------- 24) Camins de fada (1926) Text de Tomàs Garcés Estrena: Al Palau de la Música Catalana de Barcelona, el 28 de novembre de 1926, per Concepció Badia i Eduard Toldrà en un concert dedicat a Tomàs Garcés pels Amics de la Poesia dins la sèrie de “Concerts Blaus: Els poetes i els músics”. Amor, faré una passera damunt de la mar. La pedra llisca lleugera damunt de la mar. Mon braç l’ha tornat alada. Vola, que l’ombra morada no sigui xarxa parada damunt de la mar. Si la gavina s’acosta, fes via, brunzent. Pedra, si és roja la posta, fes via, brunzent. No et torbi l’escull, esquiva l’abraçada fugitiva del dofí. Sageta viva, fes via, brunzent. El mar té camins de fada, blanc i rosa, Amor. Els feia la pedra alada, blanc i rosa, Amor. Ves-hi peu nu, rosa vera. Oreig damunt la passera, amb la teva mà lleugera, cull l’estel, Amor. --------------------------------------------------------------------------------------------------------- 25) Cançó de vela (1926) Text de Josep M. de Sagarra Dedicada a Concepció Badia. Estrena: Al Palau de la Música Catalana de Barcelona, el 2 de gener de 1927, per Mercè Plantada i Frederic Longàs en un concert dedicat a Josep M. de Sagarra pels Amics de la Poesia dins la sèrie de “Concerts Blaus: Els poetes i els músics”. Arrenca el gep flexible de l’onada, canta la boira, xiula el bufarut, ens esquitxa un riuxim d’aigua salada i grinyolen els dintres del llagut. Ai, qui pensa en l’amor, oh, mar sonor! ai, qui pensa en l’amor! Enllà tenim les costes oblidades, enllà hi ha el poble blanquinós, suau, i el llagut, vinga salts i patacades, enmig del gran deliri verd i blau. A terra hi hem deixat coses marcides dels nostres sentiments i voluntats i ara es van aclarint les nostres vides com els serrells d’escuma platejats. Allà hi ha el neguiteig del nostre viure, les punxes a l’aguait de nostra pell, ara els neguits són coses de per riure, dintre el llagut que va tot de gairell. Au... canta, mariner, xiscla, ventada! no perdi prou el teu delit valent; infla’t, vela; remunta, aigua salada; sacseja’ns brutalment. Sacseja’ns brutalment, o mar sonor! Esmicola les penes de l’amor. --------------------------------------------------------------------------------------------------------- 26) Cocorococ (En la naixença d’un noi) (1926) Text de Josep Carner Dedicada a Manuel Clausells. Estrena: Al Teatre Olympia de Barcelona, el 14 de novembre de 1926, per Mercè Plantada i Frederic Longàs, en el marc d’un Gran Festival Popular organitzat per Manuel Clausells i Francesc Martí, amb la participació de l’Orquestra Pau Casals. Eulària, noble dama, és reposant al llit; hi ha vora seu la fosca, la pau i un feble crit. Les coses de la casa amb un llenguatge mut es parlen del misteri i la dolçor que ha dut. – Un altre – diu el sostre –, que no em serà constant. – Un altre – diu la llinda –, que em deixarà cantant. – Ell, que m’ignora encara, – diu el roser flairós – escamparà mes roses sobre un cabell tot ros. Dins ses humides nines, medita el gos, content: – No tindrà por de l’ombra, farà fugî el dolent! I en l’alta nit profunda hom sent el gall cofoi que diu a les estrelles: – Cocorococ! És noi!--------------------------------------------------------------------------------------------------------- GARBA (1927-1929) 27) Cançó incerta (1927) Text de Josep Carner Dedicada al Dr. Joaquim Montoriol. Inclosa en la col.lecció “Garba” que guanyà el Premi Rabell - 1927 Estrena: Al Palau de la Música Catalana de Barcelona, el 18 de novembre de 1928, per Emili Vendrell i Pere Vallribera en un concert de la sèrie “Cançons velles i noves” organitzada per Manuel Clausells i Francesc Martí. Estrena de la versió per a veu i orquestra, del propi autor, 1931, al Palau de la Música Catalana de Barcelona, el 22 d’octubre de 1931, per Concepció Badia i l’Orquestra Pau Casals dirigida pel mestre Eduard Toldrà. Aquest camí tan fi, tan fi, qui sap on mena! És a la vila o és al pi de la carena? Un lliri blau, color de cel, diu: vine, vine! Però: no passis! –diu un vel de teranyina. Serà drecera del gosat, rossola ingrata, o bé un camí d’enamorat, colgat de mata? És un recer per adormir qui passi pena? Aquest camí tan fi tan fi, qui sap on mena? Qui sap si trist o somrient acull a l’hoste? Qui sap si mor sobtadament sota la brosta? Qui sabrà mai aquest camí a què em convida! I és camí incert cada matí, n’és cada vida! 28) Anacreòntica (1927) Text de Clementina Arderiu Dedicada a Concepció Patxot. Inclosa en la col.lecció “Garba” que guanyà el Premi Rabell - 1927 Estrena: Al Palau de la Música Catalana de Barcelona, el 18 de novembre de 1928, per Emili Vendrell i Pere Vallribera en un concert de la sèrie “Cançons velles i noves” organitzada per Manuel Clausells i Francesc Martí. Estrena de la versió per a veu i orquestra, del propi autor: Al Palau de la Música Catalana de Barcelona, el 22 d’octubre de 1930, per Concepió Badia i l’Orquesta Pau Casals dirigida per l’autor. Un dia Amor –ai trist, per tot sempre hi ha noses– distret, no havia vist l’abella entre les roses i al dit va ser fiblat, perquè amb barroeria l’havia despertat. Amor, enfolleït, pica de peus i plora, no veu ningú a la vora i vola i corre prest a la gentil Citera, que sempre Amor espera. “Oh, mare, sô perdut! –li diu– Ai las, jo em moro! No em renyis perquè ploro, que m’ha picat al dit aquell ser ben petit armat de fibló i ales que abella, per mon dol, ne diu el camperol”. “Amor, això no és res –ella respon– i què, aquest fiblar d’abella, si penses en aquella ferida que sofreix qui ton dardell fereix?” 29) Cançó de l’oblit (1927) Text de Tomàs Garcés Dedicada a Montserrat Salvadó. Inclosa en la col.lecció “Garba” que guanyà el Premi Rabell -1927 Estrena: Al Palau de la Música Catalana de Barcelona, el 18 de novembre de 1928, per Emili Vendrell i Pere Vallribera en un concert de la sèrie “Cançons velles i noves” organitzada per Manuel Clausells i Francesc Martí. Boireta del matí, escampa’t una mica; esborra el turó verd, amaga la masia, les canyes del camí i l’ombra de l’eixida. Boireta del matí. melangiosa i tendra! Atura l’oratjol, allunya la pineda, i mulla, mar endins, les cofes i la vela. Boireta del matí, emboira’m la mirada. Ets dolça com l’oblit. Adéu, la vinya clara! Que lluny, l’alè del mar i els brucs de la muntanya! 30) La mar estava alegre (1916 - 1927) Text de Joan Maragall (de Vistes al mar) Dedicada a Xavier Nogués. Encara que escrita el 1916, fou revisada el 1927 i inclosa en la col.lecció de sis cançons que, amb el lema de “Garba”, obtingué el Premi Rabell -1927. Estrena: Al Palau de la Música Catalana de Barcelona, el 18 de novembre de 1928, per Emili Vendrell i Pere Vallribera en un concert organitzat per Manuel Clausells i Francesc Martí. La mar estava alegre, aquest migdia; tot era brill i crit i flor d’escuma, perquè feia molt sol i el vent corria. Al lluny es veia un gran mantell de bruma. Damunt les ones, amb les veles dretes, les barques hi brincaven com cabretes. 31) Cançó de passar cantant (1927) Text de Josep M. de Sagarra Inclosa en la col.lección “Garba” que guanyà el Premi Rabell - 1927 Estrena: Al Palau de la Música Catalana de Barcelona, el 18 de novembre de 1928, per Emili Vendrell i Pere Vallribera en un concert de la sèrie “Cançons velles i noves” organitzada per Manuel Clausells i Francesc Martí. Si ve l’abril tremolant i el ventet que no reposa i el perfum de Dijous Sant, noia, no cullis la rosa: passa cantant. Si les trampes van picant, si tenen vestits de festa la geganta i el gegant, noia, no llencis ginesta: passa cantant. Si la gent, ploriquejant, camina amb la vista baixa, si va la creu endavant, noia, no guatis la caixa: passa cantant. Si t’escomet un galant, tot tendresa, tot deliris, defallint i sospirant, no l’escoltis ni te’l miris: passa cantant. Si una vella xiuxejant t’augura una mala estrella i et diu que se’t marciran aquests aires de poncella i aquesta galta tan bella no durarà ni un instant, noia, riu-te de la vella: passa cantant! 32) Platxèria (1927) Text de Joan Salvat-Papasseit Dedicada a Francesc Costa Inclosa en la col.lecció “Garba” que guanyà el Premi Rabell - 1927 Estrena: Al Palau de la Música Catalana de Barcelona, el 18 de novembre de 1928, per Emili Vendrell i Pere Vallribera en un concert de la sèrie “Cançons velles i noves” organitzada per Manuel Clausells i Francesc Martí. Dolça amigueta, juguem a fet, o a corretgeta, o a bell indret. Dolça amigueta, no tinguis por: ni he d’allunyar-me, ni en cap racó fer-te malícies, o bé el distret si acàs et cremes o ets a l’indret on he amagada la teva flor; si tu ets manyaga, jo seré bo. Dolça amigueta, tornem al joc; la teva escala farà de toc. Si tu m’atrapes, no et besaré; si jo t’atrapo, perdonaré que no m’estimis. Ja em somriuràs. Si et cau la trena, jo et faré el llaç. --------------------------------------------------------------------------------------------------------- 33) Esplai (1929) Text d’Ignasi Iglèsias Estrena: Al Palau de la Música Catalana de Barcelona, el 3 de febrer de 1929, per Concepció Badia i Alexandre Vilalta en un concert organitzat per a recollir diners per a erigir un monument al poeta, mort l’any anterior a Barcelona. Inèdita, per desig exprés del compositor. Jo vull viure, jo vull viure i estimar i ser estimat bo i fruint la vida lliure sota un cel esperançat. Com herald de l’alegria sense pena i sense dol, vui cantar de nit i dia lo mateix que el rossinyol. Vull trenar cançons vibrantes impregnades de vigor, que s’endinzin ressonantes en els cors sedents d’amor. Cada nota de ma lira vull que engendri un altre cant vull que sigui la guspira del foc nou que es va abrellant. Jo vull viure, jo vull viure i estimant en germanor difrutar la vida lliure com l’ocell refilador. --------------------------------------------------------------------------------------------------------- 34) Floreix l’ametller (1929) Text d’Ignasi Iglèsias Dedicada a Pere Vallribera. Estrena: Al Palau de la Música Catalana de Barcelona, el 3 de febrer de 1929, per Concepció Badia i Alexandre Vilalta en un concert organitzat per a recollir diners per erigir un monument al poeta, mort l’any anterior a Barcelona. Floreix l’ametller i el blat ja grifola. Malgrat el gener mon cor no tremola que el baf del terrer l’alegra i l’arbola. El verd lluminós que enjoia el sembrat reflecta clarors d’un foc soterrat: d’un foc que reviu amb vida fecunda, natura somriu! natura es deixonda. El sol, emboirat enyora la terra, i apunta, esblaimat pel cim de la serra. Per ‘xò a ple gener mon cor no tremola que el baf del terrer l’alegra i l’arbola. Floreix l’ametller i el blat ja grifola. --------------------------------------------------------------------------------------------------------- 35) Divendres Sant (1929) Text de Josep Carner Dedicada a Màxim de Rysikoff Estrena: A la Sala Mozart de Barcelona, el 28 de febrer de 1929, per Màxim de Rysikoff i Alexandre Vilalta. L’oratge s’adormissa i el cel és apagat; ocells de la bardissa, no desvetlleu l’Amat. Els pobres ulls són lassos quan l’hora baixa es fon i han fatigat sos braços tots els pecats del món. La llum se n’és anada del rostre sangonent; sa joventut, passada com una rosa al vent. Cloïa les parpelles al cap d’amunt d’un rost; de cara a les estrelles clavat en una post. L’oratge s’adormissa i el cel és apagat; ocells de la bardissa, no desvetlleu l’Amat. --------------------------------------------------------------------------------------------------------- LA ROSA ALS LLAVIS (1936) Cicle de 6 cançons per a soprano i orquestra, sobre poemes de Joan Salvat-Papasseit. Premi Albèniz de la Generalitat de Catalunya 1935 Dedicades a Concepció Badia d’Agustí Estrena: Palau de la Música Catalana de Barcelona, 14 novembre de 1947, per Concepció Badia d’Agustí i l’Orquestra Municipal de Barcelona dirigida per l’autor. 36) I.– Si anessis lluny, tan lluny que no et sabés, tampoc ningú sabria el meu destí; cap altre llavi no em tindria pres, però amb el teu nom faria el meu camí. Un ram de noies no em fóra conhort, ni la cançó sota el dring de la copa; vaixells de guerra vinguessin al port, prou hi aniria, mariner de popa. Si jo posava la bandera al pal i era molt alta, t’hi veuria a dalt. 37) II.– Mocador d’olor que la teva sina acostava al cor, com que et sap l’enyor i et sap la pell fina, tremola d’amor. Mocador d’olor, fragant tarongina, com li bat el cor. 38) III.– ... i el seu esguard damunt el meu esguard sóc presoner que la vull presonera; aquest matí, que una flor m’ha posat, li deia així, baix, baixet, a l’orella: sota els teus ulls és un bes el que em plau. 39) IV.– ... i el vent deixava dintre la rosella granets de blat com espurnes de sol, -només per dir com és la boca d’Ella: com al neu rosa als cims quan surt el sol. 40) V.– ... Seré a ta cambra, amiga, que ningú no ho sabrá. Cupidell a la porta, m’obrirà i tancarà. Entremaliat i destre, serà Ell qui et prendrà, i si Tu ets temorosa no et deixarà cridar. 41) VI.– ... Visca l’amor que m’ha donat l’amiga fresca i polida com un maig content. Visca l’amor l’he cridada i venia, -tota era blanca com un glop de llet. Visca l’amor que Ella també es delia. Visca l’amor: la volia, i l’he pres. --------------------------------------------------------------------------------------------------------- 42) La zagala alegre (1940) Text de Pablo de Jérica Dedicada a Francisco Martí Marfà Estrena: Al Palau de la Música Catalana de Barcelona, el 29 de març de 1941, per Mercè Plantada i Blai Net. A una donosa zagala su vieja madre reñía cuando pasaba las horas alegres, entretenidas; y ella, a su amor disculpando, con elocuencia sencilla, cantando al son del pandero, así mil veces decía: Ahora que soy niña, madre, ahora que soy niña, déjeme gozar ahora, sin que así me riña. ¿Qué mal nos hace Salicio si cuando pasa me mira y me tira de la suya o en el brazo me pellizca? No piense, madre, que busca mi deshonra; no lo diga; mi gusto sólo, y su gusto, queriéndome así codicia. Ahora que soy niña, madre, ahora que soy niña, déjeme gozar ahora, sin que así me riña. Cuando casada me vea, hecha mujer de familia, me sobrarán mil cuidados, me faltará mi alegría. Por eso quisiera, madre, pasar alegres los días que me restan de soltera en bailes, juegos y risas. Ahora que soy niña, madre, ahora que soy niña, déjeme gozar ahora, sin que así me riña. --------------------------------------------------------------------------------------------------------- 43) Cantarcillo (1941) Text de Lope de Vega Dedicada a Luis Urquijo, Marqués de Bolarque. Toldrà en féu també un versió per a veu i orquestra. Estrena: Al Palau de la Música Catalana de Barcelona, el 29 de març de 1941, per Mercè Plantada i Blai Net en un concert dedicat a “Toldrà violinista - Toldrà compositor”. Pues andáis en las palmas, ángeles santos, ¡que se duerme mi Niño, tened los ramos! Palmas de Belén, que mueven airados los furiosos vientos que suenan tanto, no le hagáis ruido, corred más paso: ¡que se duerme mi Niño, tened los ramos! El Niño divino, que está cansado de llorar en la tierra, por su descanso, sosegar quiere un poco del tierno llanto: ¡que se duerme mi Niño, tened los ramos! --------------------------------------------------------------------------------------------------------- 44) Madre, unos ojuelos vi (1941) Text de Lope de Vega Dedicada a Mercè Plantada. Toldrà en féu també una versió per a veu i orquestra. Estrena: Al Palau de la Música Catalana de Barcelona, el 29 de març de 1941, per Mercè Plantada i Blai Net en un concert dedicat a “Toldrà violinista - Toldrà compositor”. Madre, unos ojuelos vi, verdes, alegres y bellos. y ellos se burlan de mí! Las dos niñas de sus cielos han hecho tanta mudanza, que la color de esperanza se me ha convertido en celos. Yo pienso, madre, que vi mi vida y mi muerte en ellos. y ellos se burlan de mí! ¡Quién pensara que el color de tal suerte me engañara! Pero ¿quién no lo pensara, como no tuviera amor? Madre, en ellos me perdí y es fuerza buscarme en ellos. y ellos se burlan de mí! --------------------------------------------------------------------------------------------------------- 45) Mañanita de San Juan (1940) Text anònim Dedicada a Manuel Capdevila. Toldrà en féu també una versió per a veu i orquestra. Estrena: Al Palau de la Música Catalana de Barcelona, el 29 de març de 1941, per Mercè Plantada i Blai Net en un concert dedicat a “Toldrà violinista - Toldrà compositor”. Mañanita de San Juan, mañanita de primor, cuando damas y galanes van a oir misa mayor, allá va la mi señora, entre todas la mejor; viste saya sobre saya mantellín de tornasol, camisa con oro y perlas, bordada en el cabezón; en la su boca muy linda lleva un poco de dulzor; en la su cara tan blanca un poquito de arrebol y en los sus ojuelos garzos lleva un poco de alcohol; así entraba por la iglesia relumbrando como el sol. Las damas mueren de envidia y los galanes de amor; el que cantaba en el coro en el credo se perdió; el abad que dice misa ha trocado la lición; monacillos que le ayudan no aciertan responder, non: por decir amén, amén. decían amor, amor. --------------------------------------------------------------------------------------------------------- 46) Nadie puede ser dichoso (1941) Text de Garcilaso de la Vega Dedicada a Berthe Willotte. Estrena: Al Palau de la Música Catalana de Barcelona, el 29 de març de 1941, per Mercè Plantada i Blai Net en un concert dedicat a “Toldrà violinista - Toldrà compositor”. Nadie puede ser dichoso, señora, ni desdichado, sino que os haya mirado. Porque la gloria de veros en ese punto se quita que se piensa mereceros. Así que, sin conoceros, nadie puede ser dichoso, señora, ni desdichado, sino que os haya mirado. --------------------------------------------------------------------------------------------------------- 47) Después que te conocí (1941) Text de Francisco de Quevedo Dedicada a Maria Moix de Porter. Toldrà en féu també una versió per a veu i orquestra. Estrena: Al Palau de la Música Catalana de Barcelona, el 29 de març de 1941, per Mercè Plantada i Blai Net en un concert dedicat a “Toldrà violinista - Toldrà compositor”. Después que te conocí, todas las cosas me sobran: el sol para tener día, abril para tener rosas. Por mí, bien pueden tomar otro oficio las auroras, que yo conozco una luz que sabe amanecer sombras. Bien puede buscar la noche quien sus estrellas conozca, que para mi astrología ya son oscuras y pocas. Después que te conocí, todas las cosas me sobran: el sol para tener día, abril para tener rosas. Ya no importunan mis ruegos a los cielos por la gloria, que mi bienaventuranza tiene jornada más corta. Bien puede la margarita guardar sus perlas en conchas, que, búzano de una risa, las pesco yo en una boca. Después que te conocí, todas las cosas me sobran: el sol para tener día, abril para tener rosas. --------------------------------------------------------------------------------------------------------- 48) Muntanya d’amor (1947) Text de Manuel Bertran Oriola Dedicada pel compositor a la seva filla Narcisa. Estrena: Primera audició coneguda, el 17 de juny de 1956, en un concert organitzat per la Coral Femenina del Colegi de Ntra. Sra. de Loreto. El cor sent la crida del nostre Tabor, muntanya elegida, muntanya d’amor. La Verge ens espera i ens surt al camí amb tanys d’olivera, de boix i de pi. Verge matinera, fa goig de venir seguint la drecera del vostre matí. Matí de Maria! Muntanya d’amor! La Verge allibera de pena i de dol amb flors de preguera i humil poniol. Verge miraclera guieu-nos el vol, guieu la fal.lera que s’obre amb el sol. Oh Sol de Maria! Muntanya d’amor! La Verge arrecera la joia i l’anhel quan l’ombra primera davalla del cel. Verge riolera, Oh Mare fidel, la son fa carrera dessota l’estel. Estel de Maria! Muntanya d’amor! El cor sent la crida del nostre Tabor, muntanya elegida, muntanya d’amor. --------------------------------------------------------------------------------------------------------- 49) As floriñas dos toxos (1951) Cançó gallega amb text d’Antón Noriega Varela Dedicada a Antonio Fernández-Cid Estrena: A l’Ateneu de Madrid, el 10 de gener de 1952, per Carmen Pérez Durías i Carmen Díaz Martín en la IVª conferència-concert del cicle “Lieder y Canciones”. ¡Nin rosiñas brancas, nin claveles roxos! Eu venero as froliñas dos toxos. Dos toxales as ténues floriñas que sorien, a medo, entre espiñas. Entre espiñas que o Ceo agosalla con diamantes, as moites que orballa. ¡Oh, do ermo o prezado tesuoro! As froliñas dos toxos son de ouro. De ouro vello son, mai, as floriñas as floriñas dos bravos toxales, ¡das devocions miñas! --------------------------------------------------------------------------------------------------------- 50) Aquarel.la del Montseny (1960) Text de Mn. Pere Ribot Estrena: Riells del Montseny, (a l’aire lliure), 18 de juny de 1961, per Anna Ricci i l’Orquestra de Cambra Solistes de Barcelona, dirigida per l’autor. Aquí no hi ha roses ni lliris, però hi ha l’aigua de la neu. Cal que respiris, home de Déu, aquesta olor d’eternitat: el blau del cel i el verd del prat. Aquí no tens altra musica –com un antic i amable pont– que l’ampla pica, la vella font que dóna el to d’aquest terreny i és una entranya del Montseny. Puja el ramat a la carena, que és fresca l’herba de l’estiu. Jo en faig estrena, contemplatiu: que sempre m’ha donat frescor i que em recorda el Bon Pastor. --------------------------------------------------------------------------------------------------------- NOU CANÇONS POPULARS CATALANES (1933) Col.lecció de cançons populars recollides per Toldrá, al poble ampurdanès de Cantallops, de vells pastors, carboners, comares i pagesos de la comarca. Estrena: La col.lecció completa està possiblement per estrenar. 51) Matinet me’n llevo jo Matinet me’n llevo jo, matinet a punta d’alba, i content me’n vaig xiulant, dret a la costa solana. Gira’m an a mi la cara, gira’m an a mi. Quan a mitja costa som sento una veu prima i clara i me’n pega un salt al cor, que és la meva enamorada. Gira’m an a mi ... Al cim de la costa som, la veig detràs d’una mata. –Déu vos guard, la dolça amor, matinereta heu estada. Gira’m an a mi ... 52) El pardal Per la finestra més alta li'n va parlar: Les dotze hores són tocades, ves-te a cotxar. No és hora de cotxar encara, vaig de camí, som fet una prometença a Sant Magí. Quan a San Magí vaig ésser vaig suplicar que em deixés tornâ a ma terra per festejar. De tres amors que en tenia 'quell aucellet, Mariagna, Petronila i Elisabet. Una cançoneta nova, vos la diré, del pardal quan s’acotjava n’el taronger. Anava de branca en branca, mena remor, per veure si ho sentiria la seva amor. La seva amor n’està en cambra, que no en sent res, si no el mosso de la casa, o el traginer. 53) De Mataró vàrem venir De Mataró vàrem venir per un dissabte a la tarda i a Ribes vàrem anar que és camí ral de Cerdanya, sols per veure una minyona que és filla de molt bon pare. Té boqueta de pinyó, les dents molt fines i blanques. Té els llavis d’un viu color, una rosa a cada galta. De Mataró vàrem venir per un dissabte a la tarda. 22) Flor d’olivar Lum-là, qui ve de l’aigua, Lum-là, qui a l’aigua va, lum,-là, flor d’olivera, lum-là, flor d’olivar. A l’horta del meu pare un taronger n’hi ha carregat de taronges, que altra fruita no hi ha. Hi ha una clavellina, molt regalada està; al matí quan se lleva prompte la va a regar. 54) El Rei n’ha fetes fer crides El Rei n’ha fetes fer crides per Espanya i Portugal, que tots han d’anar a la guerra per ser soldats de cavall. Demanen a Don Lubardo per Capità general, i en té la muller molt xica que li reca de deixar. 55) Ai, minyons que aneu pel món Ai, minyons que aneu pel món cercant els amos: ‘neu alerta a ensopegar-ne algun de raro. ‘neu alerta a ensopegar-ne algun de raro, que jo n’he ensopegat un que no val gaire. Que jo n’he ensopegat un que no val gaire, i em fa menjar pa de trits, i encara és agre. 56) Sota el pont d’or Si n’eren tres ninetes, sota el pont d’or; l’una renta bugada l’altra l’estén L’altra cull violetes pel fill del Rei; el fill del Rei passejava sobre el pont d’or Tira una pedra a l’aigua toca l’amor; la toca ben tocada del mig del cor. 57) Una cançoneta nova (La quadrilla) Una cançoneta nova, minyons, vos la vull cantar. Treta n’és d’una quadrilla, que es volien acoblar. Per anar a fer-ne un robo, al fondo de L’Empordà. 58) L’Alabau Una cançó vull cantar, no hi ha molt que s’és dictada, del pastor de can Gustí que en festeja la criada. No t’espantis, Alabau, que el teu mal no en serà d’altre. Del pastor de can Gustí que en festeja la criada; tant, tant la n’ha festejat que ha vingut que l’ha enganyada. No t’espantis, Alabau, que el teu mal no en será d’altre. Tant, tant, la n’ha festejat Que ha vingut que l’ha enganyada; Quan això s’ha descobert, Alabau era a muntanya. No t’espantis, Alabau, Que el teu mal no en será d’altre. --------------------------------------------------------------------------------------------------------- DOCE CANCIONES POPULARES ESPAÑOLAS (1941) Col.lecció de cançons populars infantils, amb textos completats o reescrits per Manuel Capdevila. Estrena: Primera audició coneguda, a Las Palmas de Gran Canaria, el 9 d’agost de 1947, pel Cor Femení de l’Escola de Cant del Club Nàutic. Abans, el 8 d’octubre de 1946 Lola Rodríguez Aragón i Alfredo Romero havien cantat les núms. 5, 6 i 7 a l’Ateneu de Madrid, en el segon concert de la sèrie “Música Catalana Contemporània” dedicat a Toldrà. 59) Con el picotín (Burgos) Al agudo, al agudo, y a lo ligero; al uso de mi tierra toco el pandero. La rosa va por agua; la dijo un lirio: –Deja el cántaro, rosa, vente conmigo. Con el picotín, con el picotín, picotín, picotaina, sácame el caracol de la manga; quiérole vender. –¡Cómo quieres que venga o esté contigo, si estás hecho un emplasto madurativo! –Si yo soy un emplasto, como me dices, tú vas clavando pinchos en las narices. Con el picotín, ... 60) La panaderita (Lleó) A la entrada del pueblo y a la salida hay una panadera, panaderita. ¡Qué panadera linda y chiquita, qué panadera, panaderita! Su cabello es dorado cual las espigas y su piel es tan blanca como la harina. ¡Qué panadera, ... Dos rojas amapolas son sus mejillas, y huelen a pan tierno sus manos finas. ¡Qué panadera, ... Al besarla le ha dicho hoy su abuelita: eres sabrosa, niña, como la miga. ¡Qué panadera, ... 61) No llores, niña (Sevilla) La niña que vino de Sevilla y trajo un delantal muy majo y ahora el delantal se ha roto; la niña llora. Le digo: –Niña, vente conmigo. no llores; vamos a coger flores. Morena, quién te lava el pañuelo saber quisiera. Claveles; en tu jardín los tienes sembrados, blancos y colorados; lechugas. ¿Para qué quieres, niña, tanta hermosura? 62) Els tres tambors (Catalunya) Si n’eren tres tambors que en vénen de la guerra; el més petit de tots porta un ram de rosetes. Ram, ram, rataplam! porta un ram de rosetes. La filla del bon rei n’ha sortit en finestra: –Tambor, el bon tambor: si em vols dar una roseta? M’haveu de demanar al pare i a la mare. Si el sí us volen dar per mi res no es pot perdre. –La hisenda que jo en tinc, la caixa i les manetes. –Ix-me d’aquí, tambor, abans no et faça perdre! 63) La “bamba” (El columpio) (Màlaga) La niña que está en la “bamba” se parece a San Antonio. Y la que la está meciendo, al mismísimo demonio. La niña que está en la “bamba”, con toquilla encarnada, es la novia de mi hermano; pronto será mi cuñada. La niña que está en la “bamba”, del cielo le caigan rosas; digua usted, mocita guapa, si se le ofrece otra cosa. 64) La perrita chita (Astúries) (cançó de bressol) La perrica chita la perdí ayer tarde yendo de paseo solita con mi madre. Debe andar perdida gimiendo y llorando; ¡ay, la pobrecita si la arañara un gato! Ea, ea, ea, resalada, que te quiero; Ea, ea, ea, resalada, que me muero. El que me la encuentre que la devuelva luego; ya le di las señas, ayer, al pregonero: la patita blanca y el rabito negro, la orejita encarnada y un cascabel al cuello. Ea, ea, ea, ... 65) El pájaro era verde (Burgos) Si pasa por mi casa, mira a mi balcón; allí verás la jaula, que el pájaro no. La farola, si la farolita se apaga, asómate, asómate a tu ventana, leré. El pájaro era verde, verdes las alas; la niña suspiraba y se apenaba. La farola, ... ¿Dónde está el pajarillo? ¿Dónde dormirá? La jaula está vacía ¿Cuándo volverá? La farola, ... 66) La “Kyrie eleison” (Nit de vetlla) (Catalunya) Eixa nit és nit de vetlla; Eixa nit és nit de vetlla; ha nascut d’una donzella, la miren i fa sol; ha nascut d’una donzella, la Kirie eleison. Ha nascut d’una donzella, ha nascut d’una donzella, un infant com una estrella, la miren i fa sol; un infant com un estrella, la Kirie eleison. Un infant com una estrella, un infant com una estrella, els pastors le’n van a veure, la miren i fa sol, els pastors le’n van a veure, la Kirie eleison. 67) Lorenzo y Catalina (Astúries) El sol se llama Lore-le-ren-zo y la lu-lu-ru-na Catali-li-ri-na Catalina anda de no-no-ro-che y Lore-le-ren-zo anda de di-di-di-ria Al son que la repetía, y al son que la repitió. Al tibirín, tibirón. Enamoróse Lore-le-ren-zo de la bla-bla-ran-ca Catali-li-ri-na y le pidió una maña-ña-ra-na si con él-le-rel se casarí-li-rí-a. Al son que la repetía, etc. Fue muy sonada la bo-bo-ro-da de Lore-le-ren-zo y Catali-li-ri-na ¡qué hermosa estava la no-no-ro-via con su ma-ma-ran-to de estrelli-lli-ri-tas! Al son que la repetía, etc. 68) Una vez en el mercado (País Basc) (Yoan nintzan merkatura) Yoan nintzan merkatura, erosi nuen txerrinoa, txerrinoak kurris kurris kurris, ni sakelean dirurik gabe eta deusen yabe. Yoan nintzan merkatura, erosi nuen arrazkoa, arrazko orrek tun tun tun, txerrinoak kurris kurris kurris, ni sakelean dirurik gabe eta deusen yabe. Yoan nintzan merkatura, erosi nuen txulubitatxua, txulubitak txiruliruliru, arrazko orrek tun tun tun, txerrinoak kurris kurris kurris, ni sakelean dirurik gabe eta deusen yabe. 69) Clo clo (Astúries) –Vecinos, los miós vecinos, los que vivís al redor, ¿non vísteis la mió pitina que por la ventana entró? –No, vecino, no yo no la vi, no; clo-ró, cló, cló cló, por aquí no entró. –Yo non siento la pitina, ni el dinero que costó; sólo siento los pitinos chiquitos que dejó. –No, vecino, no, ... –Los pitinos, pían, pían; se quedaron sin el cló. ¿Non vísteis la mió pitina que por la ventana entró? –No, vecino, no, ... 70) Tengo un arbolito (Santander) Tengo un arbolito que lo he de regar con agua de los cielos; ¿Cuándo lloverá? Esta es la tonada que se canta en mi lugar; machácala, chácala, Pedro, machácala, chácala, Juan, que palabritas vienen, que palabritas van. Esta es la tonada que se canta en mi lugar. Verdes son sus hojas y blanca la flor; quisiera verle pronto más alto que yo. Esta es la tonada, ... Nunca de su lado me separaré; será el mástil del barco que yo mandaré. Esta es la tonada, ... |
index > Complete catalog >