Sardana for flute and piano

1912 Original for flute and piano Dedicated: to Cristòfol Magraner (poet and writer, some of his poems appeared at "La veu de Catalunya") Publisher: Clivis Publications (Biblioteca Studium) 1994 © hereus Eduard Toldrà © Clivis Publications Audio sample: Bernat Castillejo (flute), Adolf Pla (piano) -1998 © La mà de Guido    La sardana Poem by: Joan Maragall I La sardana és la dança més bella  de totes les dances que s fan i es desfan,  és la mobil magnifica anella  que am pausa i am mida va lenta oscil·lant.  Ja s decanta a l'esquerra i vacil·la,  ja volta altra volta a la dreta dubtant,  i sen torna i retorna intranquil·la,  com mal orientada l'agulla d'imant.  Fixa-s un punt i es detura com ella...  del contrapunt arrencant-se novella,  de nou va voltant.  La sardana és la dança més bella  de totes les dances que's fan i es desfan. © hereus Joan Maragall the Sardana (English translation) I The Sardana is the most beautiful dance dances of all that are made ​​and unmade, the magnificent ring is mobile who am i am break size was slowly oscillating. It's inclined to the left and wavering, now turn right, turn the other hesitated, sen and returns and returns the restless, how bad the needle oriented magnet. S Fixed-point and stops as she ... booting up the counterpoint novel, again it around. The Sardana is the most beautiful dance dances of all that are made ​​and unmade. La Sardana (traducción al Castellano) I La sardana es la danza más bella de todas las danzas que se hacen y se deshacen, es la movilidad magnífica anilla que am pausa y am tamaño va lenta oscilante. Ya se decanta a la izquierda y vacila, ya vuelta de nuevo a la derecha dudando, y sin regresa y devuelve intranquila, como mal orientada la aguja de imán. Fija-es un punto y se detiene como ella ... del contrapunto arrancándose novela, de nuevo alrededor. La sardana es la danza más bella de todas las danzas que se hacen y se deshacen. COMMENTS Joan Maragall wrote this beautiful poem dedicated to the Catalan national dance in 1894 (a year before Toldrà was born), winning the "Englantina d'or" at the "Jocs Florals de Barcelona" of that year. Most likely Toldrà knew this poem since it became very popular after that. Toldrà will write this "Sardana for flute and piano" in 1912 (a year after Maragall's death). This is the first work that Toldrà is known to have composed (although he indeed had other first attemps to the art of composition like a Suite for cello and piano, etc. -see "Impressions"). He wrote this piece when he was seventeen. When you first listen to this sardana it is immediately apparent that nothing is missing and nothing is superfluous. It is elegant, serene and precise.... a real gem. An illustration of the extraordinary musical capacity which was soon to become manifest. All this, produced in a social and political climate which refused to recognize many composers and was hostile to the diffusion of their work. (copyright © by César Calmell) La Sardana per a flauta i piano té l’interès especial de ser la primera obra que va compondre Eduard Toldrà, o si més no, la més antiga de les que s’han conservat. Inèdita fins ara a causa d’un exigent sentit de l‘autocrítica que va caracteritzar sempre el músic i que el va dur, per exemple, a prohibir en vida la publicació de moltes de les seves cançons primerenques, en canvi, descobrim en aquesta senzilla sardana da camera –que ens demostra, per altra banda, l’interès precoç que Toldrà va sentir per un gènere en el qual havia d’esdevenir vertader mestre–, la insinuació d’alguns dels trets estilístics que definiran la personalitat del compositor català; n’és una mostra la pròpia qualitat d’una melodia diatònica en la part solista, lleugera i expandida amb tota naturalitat a través d’un moviment preferentment per graus conjunts, i recolzada sobre una harmonia estàtica en La M que marca la immobilitat general de la primera secció de Curts. Contràriament, en els Llargs la peça s’anima mitjançant una sèrie de procediments freqüents –esbossats aquí encara de forma molt elemental que Toldrà reservarà per a la part central de moltes de les seves cançons: una inestabilitat tonal més intensa com és l’aparent canvi de mode de la tonalitat principal i que ben aviat esdevé contrast entre Do M i Do m just a l’inici de la segona secció; la preocupació per distingir entre variats nivells de valors dinàmics i, finalment la imperiosa necessitat de resoldre-ho ben aviat tot en la força expressiva del cant– amb indicació de com una cançó que s’enceta tot seguit en l’acompanyament altra vegada en La M sobre el ritme característic de sardana. Tot plegat és, si es vol, ingenu però res resulta incorrecte. Diríem que la mateixa discreció dels mitjans emprats i el sentit acurat dels límits en un jove violinista de 16 anys –que aquell mateix any de 1912 presentava amb tres amics seus el Quartet Renaixement– preserven la Sardana per a flauta i piano i l’embolcallen amb una innocència, frescor i desimbolta alegria que sincerament pensem que mereixien veure la llum del dia.