La malediccio del Comte Arnau

1926

Original for three cobles and timpani [mp3]

(There is a version for Symphonic orchestra written in 1930 by the author - Publisher: Clivis Publications)

Premiered: Barcelona- Palau de la Música Catalana, January 1927 [program]

Partitura de 1926, para tres coblas y timpani, inspirada en el legendario episodio glosado por Maragall en los versos reproducidos en este programa y compuesta utilizando una variante del conocido tema popular. Fue estrenda en el Festival de cobla de 1º de enero de 1927, en el Palacio de la Música, por las coblas "Antiga Pep" (Figueras), "Els Rossinyols" (Castelló d'Empuries) y "Barcelona", bajo la dirección del autor. El éxito de este estreno excedió a toda ponderación. Más tarde la obra fue instrumentada para orquestra por el propio autor. Esta versión se estrenó el 4 de febrero de 1930, por la "Orquestra Pau Casals", dirigida por Toldrà.

COMMENTS

Ja anteriorment l'Enric Morera junt amb el Josep Carner havien col·laborat en la posada en escena d'aquesta llegenda popular catalana el 1905. També Felip Pedrell havia utilitzat aquest tema per a la seva triologia sobre els textos de Maragall el 1904 amb la seva opera El comte Arnau [score]. El mite del comte Arnau va entrar en la literatura gràcies al Romanticisme, període en què els estudiosos es començaven a preocupar per tot el tresor folklòric del poble. Molts autors de la Renaixença es van interessar pel mite i el van tractar a les seves obres. Des dels poetes del Jocs Florals, passant per Verdaguer i Carner fins a Segarra, la majoria li han dedicat algunes planes. Va ser Joan Maragall qui va tenir una predilecció especial pel Comte Arnau. Durant anys va anar madurant el seu pom, publicat en tres etapes a Visions & Cants, Enllà i Seqüències. Cada una d'aquestes parts correspon a una etapa diferent de la vida del Comte Arnau. L'inici de l'interès de Maragall va ser una estada a Sant Joan de les Abadesses que fa que comenci a estudiar tota l'espiritualitat que comporta el mite, la qual havia cohesionat i idealitzat la nació catalana. Es mostra la influència de Nietzsche a la primera part, on es mostra la passió del comte i d'Adalaisa. A la segona part l'ànima del comte vaga per les muntanyes i cerca la salvació. S'adona que la bondat sense amor no serveix i aquest és el primer símptoma que la consciència reviu i el porta a la cançó, però la cançó sola no pot redimir el comte. Al final de la segona part expressa la idea central del poema i els dubtes de Maragall sobre la direcció que havia de prendre el comte Arnau. A la tercera part Arnau cerca la salvació i s'acosta a la humanitat i aquest apropament fa que el poble el redimeixi encarnat en una pastora que canta la cançó amb una veu viva. TEXT that accompanies the Disc EP VERGARA 55.0.025 CLa Maledicció del comte Arnau (Cobla Laietana) La figura llegendària del comte Arnau, sintesi popular de diversos mites i herois de la vella i deliciosa balada, ha inspirat alguns dels nostres més importants artistes: els poetes Maragall i Sagarra, el pintor Simó Gómez, els músics Pedrell, Morera i Toldrà, etc. Eduard Toldrà va compondre la seva Maledicció del comte Arnau, subtitulada Impressió simfònica, per un dels tradicionals concerts de catalana del dia de Cap d'Any, el de 1927. La versió original -la que figura en el present disc- és per a tres cobles i timbalesg posterior- ment, el mateix Toldrà en va fer la versió per a orquestra, que va estrenar, en 1930, l'Orquestra Pau Casals. «Aquesta breu composició -pot en una nota d'un programa de ma de l’Orquestra Municipal de Barcelona, nota evidemment dictada pel propi està inspirada en el passatge d’El Comte Arnau, de Maragall, que es refereix a la impressió produïda en el poeta per la visió de l'heroi llegendari, condemnat per les seves grans culpes a córrer eternament sobre el cavall envoltat de flames: Carreras per munis i planes per la terra, que és tan gran, muntat en cavall de flames que no se’t cansarà mai. El teu pas farà basarda com el pas del temporal. Totes les veus de la terra cridaran al teu voltant, esclau de la fe en la seva idea musical, el composen una variant molt poc conegual en el Cançoner català.»